dimarts, 29 d’abril del 2008

SAN CRISTOBAL DE LAS CASAS..QUE GUAPO!!!

Doncs si...San Cristobal de las Casas, a l'estat de Chiapas, ens ha agradat molt...també!!!
Es una ciutat amb cert passat zapatista, on tot són cases (no hi ha pisos), els carrers són adoquinats amb diferents relleus, les llums que pengen de les fasanes il.luminen lo suficient, i on cada racó té el seu encant.
El primer dia, després del tute de bus, vem descansar i relaxar-nos a la ciutat. Vem adonar-nos de la presencia indígena a la zona gaudint del museu de medicina tradicional, el mercat, i alguna de les esgésies..per cert, la catedral és groga i vermella..una passada!!
Des d'aquí vem fer dos tours: al primer vem anar a fer un recorregut pel cañon del Sumidero (és d'on s'extreu la imatge de l'escut de Chiapas), i a la ciutat de Chiapa de Corzo on vem beure un inbevible "posol" (blat amb cacao). Només migdia, va estar forsa bé, i ens va permetre recuperar-nos a la tarda de la calor passada.
El segon va ser espectacular. Vem visita les poblacions de San Juan Chamula i Zinacacan. El segon va ser per veure com feien tortitas de maiz i "posh" (una beguda alcoholica que espera't!!), pero el primer ens va deixar al.lucinats. Com és que aixo encara existeix a dia d'avui?? San Juan és un poble indígena amb les seves lleis propies, que manté les tradicions. El diumenge és dia de mercat, i es concentren centenars de gent per vendre menjar i roba, pero sobretot per vendre Pepsi, ous, i gallines...i per que? Doncs perque aixo és el que utilitzen els curanderos que hi ha a dins l'església!! Entres a l'església, i et trobes a milers d'espelmes i grupets de gent al voltant...són el curandero que aplica els seus coneixements per curar a les persones que el van a a veure. I la cerimonia consisteix en abocar Pepsi per sobre les espelmes abans de veure'n, passar l'ou amunt i avall per sobre el cos del malalt per purificar, i degollar la gallina (gall si és noi) per allunyar els mals esperits...i és cert!! Davant nostre, més de 20 curanderos aplicant-se en la seva feina, mentre al costat de l'església, un centre medic professional estava tancat per falta de pacients!!!
Pell de gallina (mai més ben dit). Ah!! I no els hi pots fer fotografies, perque creuen que els estás treient l'alma...si et veuen, t'enxampen la camara i te la rebenten davant dels nassos...i tu a callar!!
Avui hem arribat a Palenque. Pel camí hem visitat dos paratges d'aigua molt xulos: Agua Azul i Misol-Ha, on ens hem pogut fer un banyet i treure'ns la calor de sobre. A la tarda hem visitat les ruines de Palenque, situades al mig de la selva, i llastimosament saquejades varies vegades en la seva historia. Tot i que els detalls s'han perdut, el lloc i el soroll dels micos al voltant val la pena.
Demá descansarem tot el dia (ja anem a un altre ritme...bé també fan el Barsa), i l'endema cap a Guatemala!!!
Molts petons.

divendres, 25 d’abril del 2008

MEXIC DF I OAXACA!!

Qué pasa güey????

Ja som a Mexico lindo!!! Primera parada la capital...més ben dit, la immensa capital...25 millons de persones viuen en una ciutat impossible de visitar en menys de 2 setmanes. Per tant, nosaltres ens limitem a recórrer el centre històric visitant la catedral, el zócalo, el palau de govern amb els murals de Diego Rivera, la central de correus, el palau de Belles art...i tot amb un guia collonut que ens ofereix gratuitament l'hostal on ens hospedem (potser per això era collonut?). Al vespre ens retrobem amb la Luz, una noia mexicana que vem conèixer a Tailàndia...mira si fa temps que ella ja ha treballat en un lloc 5 mesos, i ara ja en fa 2 que no treballa...si, si, ja fa temps que viatgem, oi?. Res doncs, unes cervesetes i posant-nos al dia.
L'endemà s'ofereix a portar-nos en cotxe a les ruines de Teotihuacan, així que els tres desafiem el Sol per recórrer aquesta ciutat històrica durant més de 2 hores, pujant les innumerables escales fins al cim dels temples del sol i de la lluna, i perdent-nos en el laberint del temple de Quetzalcoatl (com m'agrada aquest nom...). A la tarda, dinar i visita a la zona rosa de DF (res a veure amb el barri rosa d'Amsterdam), caminar pel Passeig de la Reforma, bosc de Chapultepec, i entrada al Museu Antropològic quan ja tancaven. Al fer-se fosc, ens vem despedir de la Luz en una estació de metro, desitjant retrobar-nos un altre dia, en un altre lloc.
L'endemà viatjem a la bonica i colonial ciutat de Oaxaca. Aquí hi va haver molt merder fa uns mesos, però ara ja estant recuperats. És una ciutat preciosa, però hi fot un calor del dimoni. En el zócalo i la plaça de la catedral hi ha molt ambient, amb gent tocant i ballant música de tot tipus, sentats en els bancs contemplant el panorama, o prenent un gelat o l'especialitat d'aquesta ciutat: la xocolata calenta...mmmhhh!!!
Avui hem visitat el convent de Santo Domino que ens ha posat al dia de la història de la ciutat, i hem al.lucinat amb l'església del mateix nom, sense dubte un de les esglésies més boniques que he vist (..i mira que he vist esglésies..).
Abans de marxar cap a San Cristóbal de las Casas, tot i que l'oficina on havíem encarregat el tour ens ha fallat, l'home de l'hostal ens ha portat amb cotxe fins a Monte Albán, la primera ciutat prehispànica on es va desenvolupar un sistema d'organització territorial. El lloc és místic, emplaçat sobre una muntanya amb Oaxaca als seus peus, i amb els diferents temples, el camp de joc de la pilota, i les diferents tombes ocupant un espai on antigament (molt antigament) hi havien viscut 75000 persones. A més, nosaltres som els últims en sortir del recinte, per la qual cosa ens trobem durant una estona tot sols rodejats de tanta història...pell de gallina!!!
Ara ja marxem per fer, una vegada més, un bus de nit.
El dia de Sant Jordi, tot i que vaig buscar roses vermelles, no en vaig trobar. Per tant, la Mariona no va tenir rosa (a part de les virtuals que ha rebut) i, conseqüentment, jo no he rebut cap llibre (a part del que, suposadament, m'espera a casa). Això si, el Barça el vem veure i a l'acabar el partit vaig trucar al Jan Laporta per demanar-li que em deixi jugar de davanter centre a Old Trafford per marcar algun gol...si em diu que si, potser tornem abans!!!
I vosaltres, com va anar la diada?

dilluns, 21 d’abril del 2008

PERÚ...HI TORNAREM !!

Sr.y Sra Fuentes,
Sirva esta carta para agradecerles publicamente, a través de las ondas cibernéticas, los servicios prestados durante nuestra estadía en su casa.
Después de nuestro recorrido por las islas Ballestas y por la Reserva Nacional de Paracas, rodeados de miles de aves y lobos marinos, desierto, y acantilados con playas desiertas, nos dirigimos a nuestro último destino en Perú: Lima.
Sin estar seguros de donde hospedarnos, fue una simple llamada la que nos sacó de dudas. Los 4 nos dirigimos al Pasaje Requena de Pueblo Libre para encontrarnos con su familia, y por primera vez, después de los e-mails intercambiados debido a las oportunas intervenciones iniciales de su hijo Micky y de nuestro amigo Albert, nos miramos a los ojos con la sensación de ya conocernos un poco. El recibimiento junto a su hijo Rodrigo y su amada, la disposición de nuestras habitaciones en la azotea donde nos sentamos para intercambiar nuestras primeras palabras, y la invitación al desayuno del dia después fue una muestra más de su amigable recibimiento.
El dia siguiente, después del desayuno más copioso de los últimos 9 meses, nos dieron las indicaciones necesarias para visitar el centro histórico de Lima (catedral, palacio de gobierno, iglesia de San Francisco con sus catacumbas, Banco de la Reserva, Museo de la Inquisición...) para terminar el dia disfrutando y mojándonos en el espectáculo de agua, luz y sonido del Parque de la Reserva. Fue tal nuestro atrevimiento, que volvimos a casa, a su casa, pasadas las 12 de la noche.
Al dia siguiente, otra vez nos ofrecieron desayuno saliendo de su casa con el estómago más que lleno, el cual se fue vaciando durante nuestra visita al Museo Antropológico. Por la tarde, compartimos con ustedes uno de los mejores momentos de nuetra visita al Perú. No sé si fue debido a los piscos que nos tomamos en la taberna Queirolo, al paseo costeando el mar hasta la Rosa Náutica, o a la increible facilidad con que Magdalena cocinó el cebiche, el aji de gallina y los pisco sours...pero la verdad es que el trayecto al aeropuerto empezó con dialogo pero terminó en silencio. Y lo bueno fue que al bajar del coche, nos miramos entre nosotros 4 y, aunque alli nos despediamos con cierta tristeza, todos nos fuimos con una sonrisa en la boca. Una sonrisa de satisfacción. Una sonrisa de felicidad. Una sonrisa que reflejaba un pedacito de nuestro agradecimiento a su comportamiento, mediante el cuál, estén de ello seguro, es posible crear un Perú grande. Un gran Perú.
De todo corazón, los mejores deseos para ustedes y su familia.
Quim y Mariona. Toni y Gemma.

dijous, 17 d’abril del 2008

PERÚ...PAISOS DINS UN PAIS

Després de descansar arrossegant-nos per Cuzco, encara vem visitar les ruines Inques del "Valle Sagrado", i les ruines veïnes de Sacsywhaman ("Sexy woman" pels guiris). Atipats de cultura Inca amb els seus temples del Sol, cares de Inca per tot arreu, cultes als Deus del Sol, el cel, les estrelles i de la Pachamama (la terra), vem abandonar Cuzco per arribar-nos a Arequipa.
Aquesta manté l'aire colonial de Cuzco, pero amb més vida local i no tant turista. Encara a gran alsada, els vespres seguien sent freds, mentre que durant el dia, en la nostra caminadeta per la catedral, el convent de Santa Catalina i el museu de santuaris andins, el sol es va anar filtrant en els nostres cossos. L'endemà sortiem a visitar el "Cañón del Colca" durant dos dies i una nit.
El primer dia vem treure'ns el master en distingir llames, vicuñes, alpaques, etc, mentre pujavem fins a 4900 metres. Despres del corresponent mate de coca, vem baixar fins a Chivay on dormiriem després de passar la tarda banyant-nos ens piscines termals a 37º mentre ens ofoscavem la ment prenent pisco-sours.
L'endemà al matí, ben d'hora, sortiem cap a la creu del cóndor, on tot i la multitud de gent que esperava veure els citats animals, semblava que fossin aquests qui ens observaven planejant per sobre els nostres caps, amb tamanys descomunals. De baixada vem recórrer tots els pobles de la vall del Colca per veure el seu 'modus vivendi'.
Arribats a Arequipa ja pujavem a un bus nocturn que ens portava a Nazca, on després de 2 hores d'arribar-hi, ja estavem sobre una avioneta de 5 persones per sobrevolar les famoses línies de la ciutat. El mono, l'astronauta, el colibrí, l'aranya...són tots els dibuixos que un bon dia, qui sap qui, i qui sap perquè, va plasmar sobre el terreny amb algun suposat significat que encara avui es persegueix.
Sense temps de veure més, ens dirigiem a Huacachina, al mig d'un oasis. Rodejats de dunes de sorra clara de més de 50 metres d'alsada, al voltant d'un llac amb olor fètida, s'alsen uns pocs hostals amb piscina. En un d'ells, mentre les cansons del Bob i dels Gipsy Kings sonaven sense parar, vem descansar un parell de dies. Només vem aixecar el cul de l'hamaca per llensar-nos duna avall fent sand-boarding, i recorrent un desert que sembla al.lucinat, amb un buggy que ens va donar mes emocions de les previstes. De fet, després de passar dies entre el verd de les valls i les alsades, trobar-se enmig d'aquest desert semblava que estiguessim en un altre país.
I ara ja som a Paracas, on demà visitarem les illes Ballestas i la Reserva Nacional. L'impressio ha sigut forta al veure les destrosses que va fer el terretrèmol del 15 d'agost passat, on encara és palpable a tota la ciutat. De fet, i sense que ningú s'espanti, abans d'ahir a la nit i va haver una petita tremolor que va fer ballar una mica el terra...res un petit ensurt!!
Per últim, i forsat per les constants amenaces i paraules pesades de les dues dones que ara m'acompanyen en aquest trajecte, em veig forsat a ensenyar-vos el motiu pel qual aquestes dues protagonistes recorden el Machu Pichu. Aqui us penjo la fotografia. Jutjeu vosaltres mateixos!!! Millor el Machu Pichu, no? Sobretot si tenim en compte que elles ens tenien a nosaltres al seu costat...això si, potser no cantem tant bé.

divendres, 11 d’abril del 2008

MACHU PICCHU !!

A la vida hi ha vegades que, no saps com, apareixen petits detalls que justifiquen grans esforços, grans decisions previament incertes. Això és el què ens va passar amb la visita al Machu Picchu.
Tot va començar el dia 4 d'abril, quan a les 6'30 del matí ens passaven a recollir per l'hotel per dirigir-nos al Km.82, allà on començava tot. Amb el nas ple de mocs i el fred atacant els nostres cossos, el Toni, la Gemma, la Mariona i jo compravem un parell de garrots de fusta que ens haurien de carregar en els moments més durs. I aixi començavem a caminar.
El primer dia van ser 4 hores llargues, amb varies parades i visites a les primeres ruines inques que s'interposaven en el nostre camí. Tot i així, al vespre, mentre intentavem rebuscar en els nostres infims coneixements logistics la manera de col.locar-nos dins les tendes de campanya, ens sentiem amb suficient energia com per seguir l'endemà. Per tant, a les 5 del mati, quan el sol començava a treure el cap, tornavem a posar els peus a terra, amb el nas encara ple de mocs, i amb un silenci que ocultava la maleïda son que no havia estat vençuda dins de les tendes, on el problema logístic no va ser solucionat.
Aqui va començar el compte enrera. Sortin des de 2800 m.s.n.m, haviem de pujar camins i escales fins a 4200 m.s.n.m. En total, 1400 metres d'ascens sense descans en els quals els bessons ens cridaven a aturar-nos, la respiració i la boca seca ens informaven de la proximitat al nostre límit físic, i la falta d'oxigen afegia un mal de cap estrany que enterbolia els nostres pensaments, si és que pensavem en alguna cosa. Malgrat tot, sigui per l'orgull català, o per l'estupidesa catalana, vem arribar al cim. La següent baixada de 600 metres va ser un passeig per la resistència anaeròbica, però un malson per les nostres cames, que tremolaven a l'arribar com intentant retenir-se alhora d'escupir-nos improperis.
Aquella nit no va caldre logistica, vem dormir fins que la veu peruana oferint-nos "coca-té" ens va despertar. Quedava per davant un tercer dia on repetiem les més de 7 hores de caminada del dia anterior, tot i que teòricament més assequibles. De fet, no era tant el pendent a superar, però només hi havia una cosa que ho podia empitxorar: el temps. Desaparegut el Sol dels dos primers dies, núvols espessos van ocupar l'espai blau i es van dedicar a esquitxar-nos amb una pluja constant i molesta durant tot el trajecte, mentre ens impedien gaudir d'unes vistes teòricament magnífiques. Quan els peus ja sortien sols de les sabates reclamant descans vem arribar al campament, on per primera vegada després dels 3 dies, vem poder disfrutar d'una dutxa (amb aigua calenta) que ens va recomfortar i relativitzar el dia passat. Només ens quedava l'últim dia: l'arribada al Machu Picchu.
Enganyats o volguent ser enganyats, vem despertar-nos a les 4 del matí amb suficient energia com per ser el segon grup en començar l'últim ascens d'una hora que ens portaria a la porta del Sol on veuríem, per primera vegada, la ciutat Inca. Amb un atac de desesperació, i mantenint l'orgull (o estupidesa) català, aquella hora es va convertir en 40 minuts d'ascens frenètic amb corredisses incloses. El resultat va ser arribar treient el fetge per la boca, escupint saliba inexistent, i intentant enfocar la vista. I quan ho vem aconseguir, els ulls ploraven de ràbia al trobar-se amb els mateixos núvols del dia anterior que semblaven oblidats. Maleïnt el temps, les corradisses, els Inques i la mare que ho va parir tot, vem començar el descens.
Quan tot semblava conduir al fracàs, va aparèixer el petit detall que ho justificava tot. Una petita brisa d'aire fresc, acompanyada pels primers raigs de Sol, dibuixaven una cortina nuvolosa que mica en mica es va anar obrint, talment les cortines d'un escenari abans de començar la funció. I, com en aquest cas, l'espectacle va començar. Primer va sortir en escena la casa del guardià, rodejada de llames, que ens convidava a mirar més enllà. I a sota, als seus peus, va aparèixer una de les primeres 7 meravelles del món: el Machu Picchu. Assentats al capdamunt d'una roca, vam despertar-nos a la vegada que el temps, mentre els ulls de ràbia deixaven pas a un somriure satisfet, una mica malèvol, que venia a dir: "Malperit, amb el què m'has fet patir!!".
Llavors va venir la visita guiada, l'ascens al Waynapichu per gaudir d'una vista més de la ciutat Inca banyada pel Sol, el descens amb bus a la població d'Aguas Calientes per agafar el tren de tornada a Cuzco, i l'acuclada d'ulls estirats, finalment, sobre un llit.
Això si, i sense haver-ho comentat amb ells, estic segur que abans de deixar-nos portar per la son i el cansanci arrossegat, tots 4 vem pensar que, efectivament, aquelles últimes hores trepitjant territori Inca amb la samarreta suada, els cabells bruts, i amb el nas ple de mocs, justificaven els 4 dies de caminada que, si voleu que us digui la veritat, gairebé ja no me'n recordo.

divendres, 4 d’abril del 2008

GRÀCIES !!!

MOLTES GRÀCIES a tothom per les felicitacions. Com que ja en son mes de 30, no fariem cap més comentari.
Seguirem amb el recorregut. La visita a l'illa del Sol va ser un preparatiu del què ens espera demà. L'illa és molt bonica (sobretot perquè ens va fer un dia sensacional), i vem fer unes 4 hores de caminata per creuar-la de nord a sud. Si..vem acabar cansats!! i més tenint en compte que seguiem a 4000 metres d'alçada. Però demà comencem el camí Inca, que ens portarà al Machu Pichu en 4 dies de caminada...tela!!!
Avui ja som a Cuzco, punt d'entrada a Perú després d'un llarg dia d'autobús. I què dir de Cuzco...ens encanta. Ciutat colonial, neta, lleugerament tranquila...tam com comentavem...les altres ciutats que hem visitat tenen de 2 a 4 carrers bonics...però Cuzco no té desperdici ...cada cantonada t'ofereix una nova façana, una plaça oculta, una església imponent. Si...ens agrada molt..i ara ja sóm 4 que opinem!!!
L'aniversari de la Marions el vem celebrar sopant en un restaurant on feien menjar català!!! Que estrany sona, no? Doncs per nosaltres va ser un regal: pa amb tomàquet, taula de formatges i embotits, pernil serrano, truita de patates...i algun mojito que altre per anar fent brindis!!!
Ho deixem aqui de moment, esperant que el següent escrit estigui ple de la mateixa il.lusió que demà ens porta cap al Machu Pichu...una meravella del món.

dimarts, 1 d’abril del 2008

EL CAMI DE LA...VIDA !!!

La Paz=shopping.
Doncs és així!!! La Paz és una ciutat engullida per muntanyes, que intenta guanyar terreny enfilant-se per les valls d'aquestes. I com a ciutat sud-americana...doncs gent, merder, contaminació, caos circulatori i molta vida al carrer. La gent boliviana és collonuda: de primeres mantenen les distancies, pero quan t'agafen el rotllo, són de comentaris bastant fins.
I com deiem, La Paz ens ha obligat a recuperar el shopping!! "És que tot és tant economic!", "Pero mira, si és una gana!", "I aixo, ho podriem comprar per la familia, no?". Resultat: Bossa de gairebé 10 kg facturada per arribar d'aqui 2 mesos al seu destí. El contingut: teixits bolivians com ara xals, coixins, jerseis i jaqueta, bufandes, etc...ah, i l'envio gairebé tant car com el contingut...per cert, la bossa també era nova.
Després de la depressió post-compres, l'alegria i els nervis la van substituir mentre ens dirigiem a l'aeroport per rebre al Toni i la Gemma. Finalment ens trobavem. Després de mails, i trucades, arribava el dia 28 i ens veiem les cares, per primera vegada desde feia molt temps, a l'aeroport d'el Alto. Malgrat no som gent de llagrima facil pel que fa a expressar sentiments, l'abrasada calida del amics ens va fer sentir especials...com si recuperessim, fisicament, una cosa bastant llunyana ja.
L'endema, no se si vem visitar la ciutat o ens vem dedicar a posar-nos al dia de les nostres vides. Ens trepitjavem parlant, mentre apareixien catedral, teatres i comersos pel nostre voltant. Nomes, com passa ultimament, el Barsa podia entrurbiar un dia de retrobament, d'amistat ansiada, i de records mai oblidats.
L'endema, ja posats en mantenir el ritme del viatge, ens vem enfrescar en recorrer durant 5 hores en bicicleta, l'anomenada Death Road (carretera de la mort). A les 8 del matí enfilem fins a 4700 metres, amb neu i fred assassí, per comensar el descens. Son 30 km en asfalt, i 32 km de la propiament dita Death Road, per camins de terra, de grava, de roca, i creuant algun riu. Tot en baixada, fins arribar a 1100 m, per tant, en total baixem 3600 m. Arribem amb maniga curta i shorts, deixant enrera els paissatges nevats i el fred que ens congelava els dits de la ma, per retrobar-nos amb mosquits traidors i una xafogor oblidada. El cami no es facil, pero el fet de que les bicicletes son excellents, i de que la precaucio d'un mateix es va anteposar a l'impuls suicida, no van haver-hi ferits. La cervesa al final del trajecte va entrar sola.
Avui ja hem sortit de La Paz. Som a Copacabana, a les vores del llac Titicaca. De moment, només arribar, ja hem engolit unes truites gegants regades amb un bon vi blanc. Dema ens espera un dia llarg, visitant l'illa del Sol, amb caminada de 3-4 hores incluida. Esperem que l'alsada no ens traicioni.
Aixo si, despres "d'esquivar la mort", hem decidit que seguirem per la carretera de la vida, encara que nomes sigui per seguir explicant-vos les nostres experiencies.
Una abrasada.