ANEM A FER UNA CERVESA?

EL LLIBRE DE VIATGES QUE ESPERAVES

2011-10-07T21:23:00.002+02:00

PER FI ARRIBA EL LLIBRE QUE ESPERAVES

PER FI POTS GAUDIR VIATJANT DES DEL SOFÀ

PER FI PODRÀS SOMIAR PRENDRE UNA CERVESA LLUNY D'AQUI

US PRESENTO:

EL LLIBRE EL PODEU TROBAR A: (20€-216p).

- LLIBRERIA MATADEPERA

- BENZINERA Q8 (entre Terrassa i Matadepera)

- LLIBRERIA HORITZONS (Barcelona)

- ABACUS (Terrassa)

ALTAIR (Barcelona)

TOT INICI TÉ UN FINAL...

2008-07-05T14:59:00.002+02:00

Ja som a casa, a Terrassa.

Fa tres dies que vem tornar a trepitjar els mateixos carrers de fa un any, però amb sensacions molt diferents. Ara, quan caminem, inconscientment, busquem coses noves a cada cantonada, intentem descobrir coses que ens impactin com ens ha passat aquest últim any, i ens sembla estrany no haver d'anotar les despeses en la llibreteta on està tot apuntat...però no hi ha res diferent, i això implica tenir la sensació d'haver marxat fa 4 dies.

Ara ens toca aterrissar a una realitat diferent. I per fer-ho necessitarem temps. Temps que ens ajudi a aclimatar-nos novament a la vida terrassenca, a entendre i viure l'entorn que ara ens envolta. Temps per, mica en mica, convertir el dia a dia de viatge en un dia a dia a casa, amb els nostres, i amb una dinàmica més que coneguda.

Però tot i així, sabem que aquest últim any ha estat una de les millors coses que hem fet a la vida. Ens ha aportat noves experiències que ens han ensenyat moltes coses, nova gent i nous països que sentim com a nostres, i una força personal i mental que ens ha fet créixer com a persones.

I és per això que estem covençuts que d'aquí poc ja estarem situats. Tornarem a treballar, a seguir un horari rutinari, i a repetir temes de conversa. I ho farem orgullosament. Perquè tot i que aquest últim any ens deixa les ganes eternes de tornar a marxar, sabem que mentre estem a casa, és millor buscar i disfrutar de les coses bones que tenim, que dedicar-nos a queixar-nos tot el dia.

Això si, qualsevol que vulgui parlar de viatges, de fer voltes al món, o simplement de fer una cervesa...no dubti a comunicar-se amb nosaltres.

Aqui s'acaba aquest blog. Esperem que us hagi agradat i, fins i tot, us pugui ser útil en algunes coses. Per nosaltres, ha sigut un plaer compartir les nostres experiències amb vosaltres.

A reveure.

Quim i Mariona

PUERTO VIEJO

2008-07-01T03:24:00.004+02:00

Segurament aquest es l'ultim escrit del viatge, snif, snif.

Estem a Puerto Viejo, a la costa del Carib de Costa Rica, i com que son els ultims dies, doncs hem fet platgeta, relax, futbol, i excursio amb bicicleta.
Malgrat que ens va ploure quan vem arribar, hem trobat espais de bon temps que ens han ajudat a apreciar l'aire relaxat que es respira en aquesta poblacio. Tot i aixi, el primer dia vem fer 26 km en bici per anar fins a Manzanillo, un altre petit poble de la costa on vem visitar al Maxi, un 'fenomenu' que te un bar carregat de coses del Barsa (fins i tot una carta del president Jan)...aixo ens va ajudar a fugir de la 'furia roja' per uns moments i tornar a posar les coses al seu lloc. A la tornada, amb el mal de cul corresponent, vem parar a mullar-nos i jugar amb l'aigua caribenya.
L'endema ens vem retrobar, sorprenentment, amb l'Ester i el Jamie, amb qui haviem estat al carnaval de la Ceiba, a Hondures. I aixo implica xerrera i poca cosa a fer...excepte gaudir de la victoria de 'la de todos' envoltats d'alemanutxos de 2'30 d'alsada.

Avui, l'ultim dia, hem caminat vorejant el mar i fent memoria d'aquest ultim any. Un any que ens ha marcat a tots dos mes del que ens pensem. Han sigut 365 dies d'accio, d'emocio, d'alegries i penuries, d'histories noves per explicar, de nous amics. 365 dies on hem sigut propietaris de nosaltres mateixos, i on, segurament, ens hem equivocat moltes vegades. 365 dies inoblidables de la nostra vida. Aprofito per agrair des d'aqui a la Mariona per compartir aquest capitol de la seva vida amb mi, desitjant acabar el nostre llibre de la vida junts. Gracies Marions!!

I tambe a tots vosaltres. Als que ens heu seguit durant tot el viatge, a trossos, o nomes al final. Sabem que en alguns moments podiem fer 'rabia', pero els vostres comentaris ens han ajudat molt en moments durs, en seguir mirant endavant i, el mes important, en sentir-nos estimats. Novament, MOLTES GRACIES!!!

Ens veiem d'aqui poc.
*P.D. Gracies pels comentaris del primer capitol del llibre. Em sembla que m'hi haure de posar!!

US DEIXEM AMB EL RESUM

ANEM A FER UNA CERVESA?...LA VOLTA EL MÓN EN UN ANY

2008-06-27T17:29:00.003+02:00

ANEM A FER UNA CERVESA?
La volta al món en un any

Aquest és el títol del llibre que volia escriure. Com algú ja sap, em van robar la llibreta on tenia tots els escrits...molta putada!!.

Tot i així, no sé perquè, al principi del viatge vem copiar algun escrit a la PDA, de manera que n'he recuperat 6. Abans de tornar-me a posar a escriure, he decidit publicar en aquest bloc el primer escrit, i m'agradaria conèixer les vostres impressions. Després de llegir-lo, em podrieu deixar un comentari amb les vostres impressions? Si us ha agradat o no, què canviarieu, millor que ho deixi, ni fu ni fa...? Com més comentaris millor. Si us agrada, prometo posar-m'hi. Gràcies!!

SORTIDA
02-07-2007

Mai se m'han donat bé les despedides. Després de molts dinars i sopars estàvem allà al mig, a la terminal B de l'aeroport del Prat, a punt d'agafar el primer avió que ens portaria cap a Londres. Hi érem tots, o potser hi faltava algú. No ho sé. Estava nerviós. La Mariona, com sempre, al meu costat, i jo fent el pit fort, amagant el meu neguit amb inoportuns comentaris bromistes. O potser si que eren oportuns. No ho sé. Estava nerviós.

Començava el què realment havia començat molt temps abans, quan un bon vespre, en un dels meus desequilibris mentals, li deia a la meva dona: "Mariona, ho veig clar. Hem de marxar un any a fer la volta al món." I, evidentment, no veia res clar. Ni marxar un any, ni fer la volta al món. Però en moments així és quan néixen els grans projectes, i així va començar el nostre.

A partir de llavors vem navegar fins a cremar l'ordenador buscant informació, preguntant a gent que ho havia fet o que, fins i tot, ho estaven fent en aquells moments. Guies de viatge, totes les revistes que hi poden haver, pàgines web en tots els idiomes, i un llarg etcètera van anar donant forma al què, representa, començava allà al mig, a la terminal B d'el Prat.

Vem posar data de sortida, el 2 de juliol de 2007, sense que fós ni el dia del nostre casament, ni l'aniversari de res ni de ningú. Sencillament el 2 de juliol. Deixàvem les feines per una temporada d'excedència, controlàvem les despeses inevitables que hi haurien durant la nostre abscència, carregàvem les motxiles amb 12 kg de pes, i dèiem adéu, per un temps, a un dia a dia envejable per molta gent, tranquil, compensat, i sense grans mal de caps.

I per què ho fèiem? es preguntarà molta gent. Espero que les petites reflexions al final de cada capítol us ho fagin entendre. Entendre perquè un 2 de juliol, a la terminal B de l'aeroport del Prat, hi érem tots, o potser no, per despedir-nos.

I, com deia, jo mai m'he sentit còmode en les despedides. No sóc capaç de dir-los a tots que els estimo, que segur que els trobarem a faltar, i que farem el què sigui possible perquè estiguin al corrent de la nostra experiència. No deixo que se m'empapin els ulls de les llàgrimes que ofeguen les paraules que no sé dir, ni abraçar prou fort perquè sigui el gest qui els transmeti la importància de tots ells en la meva vida. Doncs no, no ho ser fer. Ja sé que hauria d'actuar de la manera que em dictés el cor per no haver de penedir-me mai de no haver dit o fet allò que sentia. Però perdoneu-me. És que allà al mig, entre tots els que hi havien de ser, o potser hi faltava algú, jo estava nerviós.

Reflexió 1:
Hi ha dues premises que es desitgen a la vida:
- fer que els somnis es fagin realitat.
- no deixar mai de somiar.
I això és un partit perdut abans de començar. Però hi ha moltes maneres de perdre'l. I nosaltres intentarem fer tants gols com sigui possible. Agafarem la pilota, serem fidels al nostre joc, ens recolzarem un amb l'altre i amb tots aquells que formin el nostre equip, i anirem sempre a fer un gol més. I així, al final del partit, només ens quedarà canviar-nos la samarreta.

PANAMÀ...PLOVENT!!

2008-06-27T04:42:00.003+02:00

Com dèiem, i com ja en esperàvem, hem passat dies de pluja.

Primer va ser a Boquete, un petit poble de muntanya, molt tranquil i acollidor, motiu pel qual està sent invadit per inversions americanes que es monten els seus casots...tot i així, és un bon lloc per sortir de la calor de la capital, i fer uns trekks per la zona.

Nosaltres vem fer el Sendero del Quetzal, on, evidentment, de quetzlas res de res (són uns ocells molt dífícil de veure), i això que vem estar caminant més de 5 hores, acabant plens de fang i xops de dalt a baix!! Vem provar les maduixes de la zona i el seu exquisit cafè...i la resta del temps vem estar xerrant amb el propietari de la casa on estàvem. I dic casa, perquè era casa. Estàvem en una planta per nosaltres amb cuina, menjador, habitació i lavabo i TV, tot per 14 dollars la nit. I el Victor, propietari, tenia mil i una històries per explicar de la seva vida, i nosaltres només havíem d'encoratjar-lo a seguir explicant-nos-les...bocabadats!!!

D'aquí vem anar a Bocas del Toro. En teoría són unes illes paradisíaques del Carib, i suposo que ho són, però que fagi SOL!!. A nosaltres ens ha plogut cada dia excepte ahir. Així que hem vaguejat pel poblat de Bocas i finalment, tot i el mal temps, hem fet dos excursions. A la primera vem anar a la bahia del dofins i els vem veure jugar al costat de la nostra barca, vem fer snorkelin al Coral Cay on la visibilitat era precària degut a la pluja, i vem anar a la Red Frog Beach a fer uns cuba-libres (perquè banyar-nos...no venia de gust)...al final va estar prou bé.

La segona vem passar per Punta Caracol (un resort sobre el mar..però fot una pinta d'aborrit); a Boca de Drago a dinar i banyito; a la illa dels ocells on, sortosament, no se'ns van cagar a sobre; i a la platja Estrella on va sortir el sol i ens vem banyar rodejats d'estrelles de mar...guapo!!!

I, és clar, amb una mica de sol...tots dos vermells com tit....

Avui anem a Costa Rica...a Puerto Viejo, al Carib. A veure si tenim més sort amb el temps..

Ens veiem aviat!!!

PANAMÀ...i ENDAVANT!!!

2008-06-19T02:47:00.003+02:00

Tornem a ser aquí...i amb les piles altra vegada carregades. Agraïm els vostres comentaris sobre el què ens va passar, ens han ajudat molt per escopir la ràbia que portàvem dins i transformar-la en energia positiva i ganes de continuar descobrint món.

És estrany, això. Ens queden 15 dies de viatge, després de 11 mesos i mig, i encara tenim ganes d'aventurar-nos en noves experiències, barrejar-nos amb els locals en busos exprimits, provar aliments nous sense saver la reacció posterior, i gaudir un de l'altre a cada pas que fem.

Ara, ens trobem a la ciutat de Panamà. Ens hem passat 5 dies aquí, no perquè sigui una ciutat especialment maca, sinó per gaudir dels seus entorns. Hem estat a la zona de la "causeway" fent diumenge i fent cerveses celebrant la victòria de Panamà sobre El Salvador; hem visitat el destartalat "Casco Viejo" amb vistes imponents de la bahia i creuant-nos amb el Sr.Torrijos (president de país) i el seu homòleg de Paraguay; hem anat a la illa de Taboga per fer un dia de platja, i finalment ens hem comprat el barret típic del país (heu vist la pel.lícula "El sastre de Panamà"?).

A part hi ha el Canal de Panamà. Pels frikies d'enginyeria, és una obra espectacular. No m'extendré en el tema, però ens hi vem passar més de 4 hores entre el museu, el video i veient els barcos passar (la Mariona es va cansar una mica, je,je).

Demà anem cap a muntanya, a l'àrea de Boquete. Diuen que s'hi està fresc. El problema serà si, igual que aquí, ens plou cada tarda...però bé, potser serà més interessant amb una mica d'aigua, no?

Repetim les gràcies pels comentaris (Mireia, "la desconeguda", si vols envia'ns un mail i ens veiem a la tornada).

Ens veiem aviat!!

VIERNES 13...ENS HAN ROBAT!!!

2008-06-15T02:15:00.003+02:00

Finalment, Costa Rica ha estat l'escollida. Ahir, essent divendres 13, ens van robar. Anàvem cap a San José, i a la parada per anar al lavabo, mentre estavem a baix, algú ens va robar la bossa de mà (només la del Quim). Resultat: molta ràbia i impotència per haver confiat en deixar les bosses, alguna llàgrima, i la pèrdua de: els 2 passaports, telèfon mòbil, ulleres de sol i gorra, guia turística i llibre, i un parell de coses de molt valor personal que no es poden comprar: el disc dur on teníem emmagatzemades totes les fotos del viatge (totes!!!), i una llibreta on jo estava escrivint un llibre...MERDA!!!! Puta vida!!!!

Després de deambular per l'estació i estirar-nos els cabells, vem anar cap a San José.

Pas 1: Anem a l'Oficina d'Investigació i posem la denúncia. Va tot molt ràpid i bé. Estant acostumats amb denúncies posades per turistes (2-3 al dia). Ens recordem que també ens han robat els bitllets de bus cap a Panamà per aquella mateixa nit.

Pas 2: Localitzem el telèfon d'emergència de l'ambaixada d'Espanya, i la Catalina ens ofereix obrir-nos les oficines per fer-nos un passaport nou...CATALINA LA GRANDE!!!. A les 7 de la tarda comencem els tràmit que es demoren fins les 8. Quan ja està tot a punt, apareix un sombat espanyol a la porta de l'ambaixada i després d'explicar mil mentides, es comença a fotre nerviós i a cridar i insultar a tot ésser que li vé al cap (ministre, ambaixador, cònsul, funcionaris...). Un personatge que no marxa fins que vé la policía, acompanada del cònsul, i el "conviden" a marxar. Finalment, amb els nous passaports, agraïnt el favor a la catalina, i despedint-nos del cònsul i de tot el personal de seguretat, enfilem cap a l'estació de busos. Són les 9'30 de la nit.

Pas 3: "Si no hay boleto...no hay billete". Per més que ho intentem, amb la denúncia i mil explicacions, "el gerent no está, así que si no hay boleto...no hay billete". CABRON!!! Per tant, tornem a pagar els 75 dollars per anar a Panamà.

Pas 4: Sortim a les 11 de la nit per passar 16 hores dalt del bus i intentar dormir esquivant els flaixos recordatoris que ens amenacen continuament. Ara ja som a Panamà City.

Ja estem més tranquils, tot i que una mica psicòtics. Podia haver estat pitjor. Ens quederem a Panamà un temps, i no sabem si tornar a Costa Rica (excepte per agafar el vol de tornada, clar). De fet, no en tenim gens de ganes de tornar-hi, no se'ns hi ha perdut res...o si!!

SURF, OMETEPE i ADÉU NICARAGUA!!

2008-06-13T00:00:00.003+02:00

Em sembla que encara ens fa mal tot de la surfejada que vem fer. Deprés de 6 hores de combatre les onades, fent el Pacific més petit degut a la quantitat d'aigua tragada, i d'ensenyar les vergonyes cada vegada que el mar ens feia caure violentment, podem dir que vem aconsseguir el nostre objectiu: Vem posar-nos drets sobre la tabla i, fins i tot, vem fer "poses" de surferos...això si, l'endemà no ens podíem aixecar.

Diuen que per combatre el mal va bé l'alcohol...així que aquella nit vem sortir una mica. Ron "Fuente de Caña" i alguna cerveseta van fer el seu efecte, però per contrapartida, no vem veure l'actor Matthew McConaughey que estava al mateix bar i, sembla ser, segons diuen (je,je), també li devien fer mal els ossos!!!

L'endemà vem anar a la illa de Ometepe. Hem estat 4 dies. Els 2 primers a la platja Santo Domingo. Vem banyar-nos al "Ojo de Agua" (piscina natural molt xula), trepitjar la platja (per cert, tot i ser patja, l'aigua és del llac de Nicaragua, l'únic llac del món que té tiburons)...fins que ens vem cansar dels millons de bitxos minúsculs que omplien l'aire al capvespre. Així que vem anar cap a la Platja Venecia. Aquí, amb millor hotel, vem fer relax. Vem caminar un trosset per anar al Charco Verde, ens vem banyar al llac, i vem pujar un turonet per veure la posta de sol. Després d'aquesta sessió "d'apalanque", hem tornat a arrencar. Ja hem creuat una altra frontera, i sóm a Costa Rica, a Liberia. Amenacen pluges, però pel temps que ens queda, seguirem endavant!!

Fins aviat...

FOTOS DE NICARAGUA PENJADES EN BREU

NICARAGUA, DE CIUTAT EN CIUTAT

2008-06-06T23:03:00.001+02:00

Be, la tempesta tropical o huraca, hi ha les dues versions, va passar mes rapid del que ens pensavem. Va ploure tota la nit, pero l'endema ja vem poder anar cap a Leon.
Leon es una ciutat colonial, maca, amb molta vida cultural: vem anar a 2 concerts. I es barreja molt el turista amb la gent local. I a mes, vem reunir-nos amb la Carme i el Xavi, una parella de Barcelona que estan fent la segona volta al mon!! (Quina enveja!). Pels voltants hi ha un fotime de volcans, pero no els vem visitar (encara tenim recent en la memoria la visita al Pacaya).
I d'aqui cap a Granada (no l'andalusa). Una altra ciutat colonial, encara mes bonica, pero sense tanta vida... Visita de la catedral, el llac, calle calzada... Tambe vem fer un tour d'un dia a la Laguna de Apoyo, un llac d'aigua super transparent on vem poder anar amb kayac (com cansa! O poder es la falta d'exercici?), hamaques, relax... Molt be!
I ara som a San Juan del Sur. El poble, antigament de pescadors, i que ara es un dels principals llocs turistics, per les platges de grans onades que atrauen a gringos surferos. Doncs imagines l'ambient... Tot i que ara es temporada baixa, de fet, en aquests moments esta plovent... Esperem dema poder fer una classe de surf... A veure com se'ns dona!!
Ja us ho explicarem a la propera...

SUPERVIVIENTES!!!

2008-05-30T01:33:00.005+02:00

Algú ha vist mai un programa de televisió que es diu "Supervivientes" on envien uns quants personatges a una illa deserta a morir-se de fam i cridar-se uns als altres...doncs allà hem anat. Es diuen Cayos Cochinos.

De la Ceiba, amb el cap encara trontollant, malgrat haver passat tot un dia estirats en el llit d'una habitació caríssima amb aire condicionat i pizza a domicili (ja no tenim 20 anys, mare), vem anar a Sambo Creek, un poble garífuno pesquer. Els garífunos són una ètnia de raça de color que habiten aquesta zona, relativament pobres, i viuen en règim de comunitats. Des d'allà vem anar a fer una combinació de cavall + canopy + aigües termals. Tots dos sols ens vem penjar pels arbres en tirolines de fins a 1 km de llarg. La vista era impressionant, amb els Cayos Cochinos de fons, el Caribe, i selva als nostres peus. Al vespre, vem fer sobretaula amb l' Oman, l'home que regeix l'hostal on vem estar (érem ell i nosaltres dos). Ens va explicar la seva vida...al.lucines!!

L'endemà vem sortir cap als Cayos. Normalment és una excursió d'un dia, però nosaltres volíem passar una nit amb la gent local. Així que durant el matí vem rodejar cada una de les illetes, visitant la illa on fan el citat programa, i fent snorkelling rodejats de peixos i coral gegant (és una zona protegida), i ens van deixar, junt amb l'Ester i el Jamie, a l'únic poblat garífon que viu allà. La rebuda i l'estada va ser genial. Vem pescar amb eines fetes a mà, la Mariona es va fer un nou look a base de trenetes que li va fer l'Angie, una nena de 11 anys. Vem parlar amb tot el poble i vem menjar peix fresc acabat de pescar. En una de les xerrades ens explicaven que els nens anaven a la illa del programa i els donaven menjar d'amagat (fins i tot en això ens enganyen!!!). L'endemà tornavem cap a terra firme, deixant enrera una gent que ens va acollir com un més de la seva família, de la qual sempre en guardarem un bon record. Des d'aleshores hem estat dalt d'un bus. Cap a Tegucigalpa, dormir, bus cap a la frontera, i bus cap a Estelí, a Nicaragua, on sóm ara.

Per desgràcia, Nicaragua ens ha rebut amb pluja. Avui ha començat la tormenta "Alma" que ja s'ha considerat com un huracà de categoria 1. Prop del pacífic estan desallotjant gent de les xaboles. Nosaltres, fins que la pluja es calmi, ens quedarem aixoplugats..no patiu!!!

(Fotografies de Hondures penjades!!)

LA NOVIA DE HONDURAS !!!

2008-05-27T01:13:00.003+02:00

La nòvia d'Hondures, així li diuen a La Ceiba, ciutat de la costa caribenya. Però anem per parts.

Després d'al.lucinar amb els últims missatges del blog (Ramón...gracias por el mensaje...un saludo a todos), m'he adonat que encara no havia escrit res sobre Hondures..i tot i que han passat només 4 dies de l'últim escrit, hi ha vàries coses per explicar.

Primer de tot: Copàn. Inicialment podrien ser unes altres ruines, com les de Palenque o Tikal, però en aquest cas, potser degut a les seves reduïdes dimensions, són més acollidores. Un parell d'hores és més que suficient per visitar-les..però val la pena caminar 2 km més enllà de les ruïnes, i amb el mateix tiquet, visitar la zona de Las Sepulturas. Nosaltres hi vem anar a les 13h, i érem els primers. No hi va gaire gent. El lloc és molt xulo. És on vivia la classe mitja-alta del poblat maya que habitaba la zona. Es pot contemplar com distribuien els poblats, les seves cases, places, edificis de culte...tot rodejat d'una espessa selva que amaga cada detall.

Després, i havent-nos reunit 9 persones (5 espanyols (una noia de Terrassa, per cert), 1 australià, i 3 francesos) vem anar a La Ceiba.

En principi uns hi anaven per anar a les Bay Islands, altres per anar a Cayos Cochinos. Però només arribar, resulta que era l'últim dia de Carnaval...el Carnaval més famós de Centre-Amèrica. I, és clar, ens hi vem quedar. Vem trobar un "zulo" on vem deixar les coses tots 9, i ja vem sortir al carrer movent l'esquelet. Unes quantes Salvavides (cervesa local) ens van apropar a l'atmòsfera carnavalenca, i amb 5 minuts tots ja portavem collarets que ens havien llensat dels balcons. Arribant tard per veure les carrosses (és el problema de prendre sempre la penúltima cervesa, i no la última), vem anar interaccionant amb la gent local.
Al vespre, recuperant l'esperit de la pell de brau, vem anar a comprar unes botellets de líquid enganyós per fer una oda al "botellón". Resultat: paraules entrebancades, balls obscens i desordenats, abrasades buides de sentiment i plenes d'intencions nuboloses, i roba mullada i amb olor de fum. Els milers de persones que ocupaven el carrer inacabable on s'emplasaven els diferents escenaris no ajudaven a clarificar les idees que, en aquells moments, ja no existien. Només permetien acostar-se a la barra i "salvar-nos la vida" per superar la calor i la olor humana. Per sort, en un acte de clarividència de no sé qui, i no sé quan, vem marxar per anar a una festa a la platja. L'aire fresc de la brisa marina em va fer acostar cap al mar, asseure'm a la sorra i tancar els ulls intentant mantenir el món quiet. Em va costar, però finalment el cansanci es va apoderar de mi. Eren ja quarts de mil quan anava arrossegant-me cap a l'hostal. La Mariona amb mi..o potser jo amb la Mariona. Creuàvem la porta mentre jo pensava amb el sobrenom que li donaven a aquella ciutat: La nòvia d'Hondures. Sense dubte, amb una nòvia així, aquell tal Hondures ho tenia fotut!!

LA BELLA ANTIGUA !!!

2008-05-22T20:02:00.003+02:00

Avui ja marxem de Guatemala. Anem cap a Copán, a Hondures. Darrera deixem un país que ens ha agradat molt, amb molta varietat pel turista, i amb un munt d'experiències. Tot i així, també hem de dir que ens ha costat més del previst treure'ns l'etiquea de bitllet de dollar ambulant, a l'hora de interrelacionar-los amb la gent guatemalteca.

La última parada:Antigua. Després del mercat de Chichicastenango (que, sorprenentmet, era menys turístic del què esperavem, i que ens va agradar forsa), vem a anar cap a l'antigua Guatemala.

Sense dubte, no té res a veure amb la resta de ciutats guatemalteques, però té un encant especial. Amb certa influència germana, es respira un aire colonial compartit entre negocis locals i extrangers, disfrassat tot amb cases de colors pastels, beige, vermell llempant, i marrons. Tot i que la pluja ha aparegut gairebé cada tarda, no ens ha impedit disfrutar d'aquesta ciutat, una de les que ens ha agradat més.

A part de veue la final de Champions rodejat de hooligans (certament, diferent), des d'aquí vem anar al volcà Pacaya. Com deia la Marta és impressionant. Sembla mentida que a aquestes alsades del partit encara hi hagi coses que ens sorprenguin. Després d'una pujada tranquila, arribem al cim d'un turó on veiem el volcà complet (sense núvols), amb una columna de fum que surt del seu ventre. Després ens acostem a la falda del volcà, i notem com el terra comensa a cremar. I és que a menys de 2 metres, s'acosta un riu de lava viscosa que amenasa a torrar-nos. Haig de dir que veure la lava tant de prop, a temperatures inconcebibles, sentint com se't crema la pell tot i està a certa distància, és acollunant. I encara vem seguir caminant volcà amunt, descobrint nous trams de lava. Per cert, com anècdota, la lava freda agafa una forma de roca que ens va recordar al carbó de reis...quins records.

Bé, d'aquí poc sortim cap a Hondures...un país més...o un país menys...segons com es miri.

LLAC D'ATITLAN

2008-05-18T01:16:00.003+02:00

Tal i com recomanen el Miqui i la Marta (i ben assessorats pel Pepe), estem a la zona del llac d'Atitlan.
A les piscines termals de Xela (Fuentes Georginas), envoltades de vegetacio i sense gairebe ningu, vem estar 2 hores de relax total. El lloc es precios.
Tornant a Xela,vem preparar les coses per sortir l'endema cap a Panajachel. Altra vegada una odissea d'autobusos, tot i que l'arribada al llac es especial. Trepitjem Pana el temps just per agafar una barca que ens porta a San Marcos. Es un dels pobles que hi ha al voltant del llac. Petit, acollidor, rodejat de natura, i la base d'estudis espirituals...es a dir, molt hippie!! Chi kung, fung shi, yoga... restaurants vegetarians, poca llum, gossos per tot arreu... camins estrets i foscos, cuques de llum, olor al perfum 'Maria'... Potser es un del pobles mes bonics del voltant del llac. Tot i aixi, despres de 2 dies, l'exces de pau i bon rotllo ens fa moure cap a Panajachel. Abans vem anar a veure San Pedro de Atitlan i el mercat de divendres de Santiago. Aqui vem superar les adversitats i vem arribar a trobar el Maximon. Engalanat amb les seves millors vestimentes, barret de cow-boy al cap, i cigarreta apagada penjant dels llavis, ens va rebre rodejat de botelles d'alcohol buides, consumides pels 5 personatges que, suposadament, custodiaven el venerat, i 4 dels quals, dormien la mona. Tota una experiencia!! (Maximon, o San Simom, es el 'sant' al qual demanen bones collites, salut, amor...).
El mes impactant d'aquests pobles es que mantenen les seves tradicions i costums. Segueixen parlant l'idioma local. Vesteixen amb vestits tipics. I els mercats son tot un espectacle. Malgrat la nostra condicio de turista implica ser assetjat a cada moment en busca de quetzals, val la pena sentar-se en un raco i observar el teu entorn.
Ara estem a Panajachel i dema anem al mercat de Chichicastenango (m'encanten aquests noms!!). Despres ja sortim cap a Antigua, ultima parada en aquesta unica Guatemala!!

GUATE...BUENA !!!

2008-05-14T18:58:00.002+02:00

Ja tornem a ser aqui!!

Des de l'entrada altra vegada a Guatemala, ja ens hem passejat per mig país.

Primer vem passar un dia a livingston, veient-les passar. Sense massa cosa a fer, llegir un llibre tombats a l'hamaca va ser una bona opció. D'aqui vem anar cap a Rio Dulce. El cami són 2 hores de barca espectaculars, sobre les aigües del riu, i per canals que entren dins la selva. Paradeta a aigües termals naturals, vista d'un castell, i molts cants de diferents ocells.

A Rio Dulce vem allotjar-nos en cabanyes que només s'hi arribava amb barca. Aïllats del món, múscia espanyola de fons, i amb poca més companyia que els inevitables mosquits.

Cansats de tant relax, i de tanta calor, vem anar cap a Cobán. Aqui ja estavem a més altura, i la temperatura era molt agradable. Només arribar, a la tarda, partidet de futbol amb col.legues guatemaltencs, i soparet. L'endema vem anar a Semuc Champey. Es una zona on el riu recorre 300 m per sota la terra i torna a sortir més endavant. El "pont" que forma la terra per sobre el riu, esta cobert de llacunes d'aigua cristal.lina on, després de pujar al mirador per observar aquesta bellesa des de l'aire, vé molt de gust banyar-s'hi. De tornada vem parar a veure les impressionants coves de Lanquin.

De Cobán, vem sortir d'hora per fer un dia boig de busos. Cal dir que els busos d'aqui són especials. Els hi diuen "chicken bus". El primer tram va ser correcte, dins de furgonetes per 12 persones on hi anavem uns 16, tot i que anava pujant i baixant gent pel camí. El segon tram va ser en 2 busos grans. El primer, assentats, agafant les curves a tota pastilla mentre un nen ho anava treient tot al meu darrera. El segon, després de pujar-hi rapidament ja que estavem al mig d'una carretera esperant-lo i plovent, vem haver d'anar drets al passadis, en un bus on els seients eren de 2 i hi anaven tres, i on el citat passadis estava completament ple de gent. En total, erem unes 70 persones...i el malaït conductor conduint a tota merda!!! Per sort, vem arribar a Quetzaltenango, on ara som.

Ahir vem visitar la ciutat, que es caracteritza per ser el principal lloc on vénen els extrangers a estudiar espanyol, i on hi ha bastanta moguda de voluntariat. Avui anem a unes piscines termals rodejades de volcans.

Per cert, heu vist? Ja hem superat les 10.000 visites. Enhorabona a tots i totes!!!

RELAX MAN, YOU KNOW?

2008-05-08T03:16:00.004+02:00

Aquest es el segon relat.

"Relax man, you know?". El 'captain' Jimmy, amb les seves rastes i el seu inacabable somriure ens donava la benvinguda amb aquesta unica norma, mentre darrera, el Kevin amb el seu cos 10, i el Ramsley amb el cigarret a mitges penjant dels llavis, afirmaven les paraules del capita mentre es movien al so de les notes reagge que sortien disparades de la radio del Ragga Queen, el vaixell que ens portaria en 3 dies i 2 nits cap a Placencia. A bord, 16 turistes que no saviem exactament que buscavem. Uns, potser, buscaven l'experiencia de la seva vida. Altres, potser, una gran ressaca.

Les aigues del Carib ens van rebre mogudes, pero la il.lusió que navegava sencillament amb la forsa del vent, deixant el motor per aficionats, les va convidar a tranquilitzar-se i acompanyar-nos durant la resta del trajecte. Els seus colors no ens van cansar mai, i cada una de les parades que feiem per fer 'snorkel' va valdre la pena per al.lucinar amb els colors del peixos i coral que omplen aquesta zona del Carib. Quan no erem a l'aigua, uns aprofitaven per llegir, altres per coneixer gent nova, i alguns per llensar la canya i pescar el peix que ens menjariem per sopar. Vem aprendre a pescar, a navegar, a netejar i preparar el peix, i a bellugar-nos per tot el vaixell amb un got de "rum punch" a les mans.

La primera nit va servir per treure de la llista una de les coses que s'han de fer a la vida: dormir en una illa deserta. Vem aturar-nos al mig del mar, on s'aixecava una illa de menys de 300 m2, i no hi havia absolutament res, nomes quatre palmeres que amenasaven a llensar-nos un coco al cap. Despres de sopar el peix pescat, vem encendre un foc i vem cantar, ballar i jugar, amb un cel, estrellat com mai, de fons.

La segona nit vem aturar-nos en una altra illa buida, pero que tenia un bar que va acabar la sed d'alguns i la vergonya d'uns altres. Aixecar-se al mati i, sense canviar-se, caminar uns metres i submergir-se a les aigües del Carib, com diu l'anunci, no té preu!!.

L'arribada a Placencia va ser de nit. L'endema anavem cap a Guatemala, a Livingston. Mentre les llums de la peninsula apareixen mica en mica davant nostre, la musica seguia sonant, el Jimmy rient, i el Kevin i el Ramsley afirmant...ells mai s'aturen..es la seva forma d'entendre la vida.

A la vegada, els 16 turistes ja ens preparavem per sortir. Alguns amb l'esquena cremada pel sol que no perdona, altres intentant recordar on havien posat la bossa, i els darrers exprimint els últims minuts de navegacio. Aixo si, tots amb un somriure a la cara, que indicava la satisfacció d'haver aconsseguit allo que ni tan sols saviem que buscavem.

I l'ultim a somriure, el 'captain' Jimmy. Segurament perqué al veure com tots sortiem disparats, atabalats per haver de buscar llit on dormir, restaurant on menjar, i nou destí per descobrir, ell pensava en lo rapid que s'obliden les normes!!! Aquell ultim somriure seguia parlant, i deia: "Relax man, you know?"

FLORES i TIKAL !!

2008-05-08T02:40:00.004+02:00

Ufff! Quan temps i quantes coses a explicar. Ho farem en dos escrits diferenciats.

De Méxic vem anar a Flores, Guatemala. Rodejat d'un llac espectacular, Flores té l'encant de deixar passar el temps amb tranquilitat, esperant la posta de sol que cada dia es supera. Després de banyar-nos al llac i disfrutar de la gent de Flores, ens vem despertar a les 3 del matí per anar cap a Tikal. Vem arribar amb el temps just per pujar al temple IV, el més alt, i contemplar amb silenci com el Sol sortia i il.luminava, als nostres peus, una extensió de selva infinita. I mentre els raigs de llum deixaven una estampa de colors inimaginable, el primer cant d'un ocell perdut va arribar fins a nosaltres, acompanyat d'una comunicació sense precedents entre ocells, reptils i monos. Aleshores, ningú es recordava d'haver-se llevat tant d'hora.. tothom agraïa está allá. La resta del matí la vem dedicar a recorrer Tikal. 4 hores amb el Juan, un guia que ens va encomenar la seva passió per la cultura maya. Ja destrossats, vem tornar a Flores per descansar.

L'endemá canviavem de país. Tot i no estar en els nostres plans inicials, vem decidir anar a Belize, per deixar enrera les ruines, i retrobar-nos amb la platja.

Sense temps de trepitjar Belize city, vem agafar un vaixell fins a Caye Caulker, al nord del país. Sense res més que carrers de sorra i un vent potent, vem integrar-nos a la cultura del "tranquilo, me estas estressando". Gent de rasa negra, amb look rastafari i reagge per les venes, es columpiaven pels carrers quant no conduien un carret de golf com a transport. Autentic!!

L'endema vem anar a bussejar. Van ser tres inmersions. La primera va ser al famós Blue Hole. Un forat de més de 300 m. de profunditat, rodejat de barrera de coral. Estavem nerviosos ja que feia temps que no bussajavem. A mes, vem baixar fins a 40 m. de profunditat. Vem arribar a baix una mica "acollonidos, i de sobte van comensar a apareixer taurons sense parar que s'acostaven cap a nosaltres. Aixo si, quan estaven a uns tres metres, s'apartaven...UFF!! A mes hi havia estalactites gegants per sota les quals vem bussejar. La veritat es que amb el titol que tenim de busseig no podiem baixar tant avall..pero el dollar es el dollar!!.

Les altres dos inmersions van ser per retrobar-nos amb els milers de colors i formes de coral, i amb infinitat de peixos que viuen en les aigues caribenyes... Un dia complet!!

Sopant amb els nous amics, ja preparavem la sortida de l'endema. Anavem cap a Placencia amb un barco durant 3 dies i 2 nits. Una altre experiencia inolvidable!!!

SAN CRISTOBAL DE LAS CASAS..QUE GUAPO!!!

2008-04-29T02:11:00.003+02:00

Doncs si...San Cristobal de las Casas, a l'estat de Chiapas, ens ha agradat molt...també!!!

Es una ciutat amb cert passat zapatista, on tot són cases (no hi ha pisos), els carrers són adoquinats amb diferents relleus, les llums que pengen de les fasanes il.luminen lo suficient, i on cada racó té el seu encant.

El primer dia, després del tute de bus, vem descansar i relaxar-nos a la ciutat. Vem adonar-nos de la presencia indígena a la zona gaudint del museu de medicina tradicional, el mercat, i alguna de les esgésies..per cert, la catedral és groga i vermella..una passada!!

Des d'aquí vem fer dos tours: al primer vem anar a fer un recorregut pel cañon del Sumidero (és d'on s'extreu la imatge de l'escut de Chiapas), i a la ciutat de Chiapa de Corzo on vem beure un inbevible "posol" (blat amb cacao). Només migdia, va estar forsa bé, i ens va permetre recuperar-nos a la tarda de la calor passada.

El segon va ser espectacular. Vem visita les poblacions de San Juan Chamula i Zinacacan. El segon va ser per veure com feien tortitas de maiz i "posh" (una beguda alcoholica que espera't!!), pero el primer ens va deixar al.lucinats. Com és que aixo encara existeix a dia d'avui?? San Juan és un poble indígena amb les seves lleis propies, que manté les tradicions. El diumenge és dia de mercat, i es concentren centenars de gent per vendre menjar i roba, pero sobretot per vendre Pepsi, ous, i gallines...i per que? Doncs perque aixo és el que utilitzen els curanderos que hi ha a dins l'església!! Entres a l'església, i et trobes a milers d'espelmes i grupets de gent al voltant...són el curandero que aplica els seus coneixements per curar a les persones que el van a a veure. I la cerimonia consisteix en abocar Pepsi per sobre les espelmes abans de veure'n, passar l'ou amunt i avall per sobre el cos del malalt per purificar, i degollar la gallina (gall si és noi) per allunyar els mals esperits...i és cert!! Davant nostre, més de 20 curanderos aplicant-se en la seva feina, mentre al costat de l'església, un centre medic professional estava tancat per falta de pacients!!!

Pell de gallina (mai més ben dit). Ah!! I no els hi pots fer fotografies, perque creuen que els estás treient l'alma...si et veuen, t'enxampen la camara i te la rebenten davant dels nassos...i tu a callar!!

Avui hem arribat a Palenque. Pel camí hem visitat dos paratges d'aigua molt xulos: Agua Azul i Misol-Ha, on ens hem pogut fer un banyet i treure'ns la calor de sobre. A la tarda hem visitat les ruines de Palenque, situades al mig de la selva, i llastimosament saquejades varies vegades en la seva historia. Tot i que els detalls s'han perdut, el lloc i el soroll dels micos al voltant val la pena.

Demá descansarem tot el dia (ja anem a un altre ritme...bé també fan el Barsa), i l'endema cap a Guatemala!!!

Molts petons.

MEXIC DF I OAXACA!!

2008-04-25T00:58:00.002+02:00

Qué pasa güey????

Ja som a Mexico lindo!!! Primera parada la capital...més ben dit, la immensa capital...25 millons de persones viuen en una ciutat impossible de visitar en menys de 2 setmanes. Per tant, nosaltres ens limitem a recórrer el centre històric visitant la catedral, el zócalo, el palau de govern amb els murals de Diego Rivera, la central de correus, el palau de Belles art...i tot amb un guia collonut que ens ofereix gratuitament l'hostal on ens hospedem (potser per això era collonut?). Al vespre ens retrobem amb la Luz, una noia mexicana que vem conèixer a Tailàndia...mira si fa temps que ella ja ha treballat en un lloc 5 mesos, i ara ja en fa 2 que no treballa...si, si, ja fa temps que viatgem, oi?. Res doncs, unes cervesetes i posant-nos al dia.

L'endemà s'ofereix a portar-nos en cotxe a les ruines de Teotihuacan, així que els tres desafiem el Sol per recórrer aquesta ciutat històrica durant més de 2 hores, pujant les innumerables escales fins al cim dels temples del sol i de la lluna, i perdent-nos en el laberint del temple de Quetzalcoatl (com m'agrada aquest nom...). A la tarda, dinar i visita a la zona rosa de DF (res a veure amb el barri rosa d'Amsterdam), caminar pel Passeig de la Reforma, bosc de Chapultepec, i entrada al Museu Antropològic quan ja tancaven. Al fer-se fosc, ens vem despedir de la Luz en una estació de metro, desitjant retrobar-nos un altre dia, en un altre lloc.

L'endemà viatjem a la bonica i colonial ciutat de Oaxaca. Aquí hi va haver molt merder fa uns mesos, però ara ja estant recuperats. És una ciutat preciosa, però hi fot un calor del dimoni. En el zócalo i la plaça de la catedral hi ha molt ambient, amb gent tocant i ballant música de tot tipus, sentats en els bancs contemplant el panorama, o prenent un gelat o l'especialitat d'aquesta ciutat: la xocolata calenta...mmmhhh!!!

Avui hem visitat el convent de Santo Domino que ens ha posat al dia de la història de la ciutat, i hem al.lucinat amb l'església del mateix nom, sense dubte un de les esglésies més boniques que he vist (..i mira que he vist esglésies..).

Abans de marxar cap a San Cristóbal de las Casas, tot i que l'oficina on havíem encarregat el tour ens ha fallat, l'home de l'hostal ens ha portat amb cotxe fins a Monte Albán, la primera ciutat prehispànica on es va desenvolupar un sistema d'organització territorial. El lloc és místic, emplaçat sobre una muntanya amb Oaxaca als seus peus, i amb els diferents temples, el camp de joc de la pilota, i les diferents tombes ocupant un espai on antigament (molt antigament) hi havien viscut 75000 persones. A més, nosaltres som els últims en sortir del recinte, per la qual cosa ens trobem durant una estona tot sols rodejats de tanta història...pell de gallina!!!

Ara ja marxem per fer, una vegada més, un bus de nit.

El dia de Sant Jordi, tot i que vaig buscar roses vermelles, no en vaig trobar. Per tant, la Mariona no va tenir rosa (a part de les virtuals que ha rebut) i, conseqüentment, jo no he rebut cap llibre (a part del que, suposadament, m'espera a casa). Això si, el Barça el vem veure i a l'acabar el partit vaig trucar al Jan Laporta per demanar-li que em deixi jugar de davanter centre a Old Trafford per marcar algun gol...si em diu que si, potser tornem abans!!!

I vosaltres, com va anar la diada?

PERÚ...HI TORNAREM !!

2008-04-21T21:37:00.005+02:00

Sr.y Sra Fuentes,

Sirva esta carta para agradecerles publicamente, a través de las ondas cibernéticas, los servicios prestados durante nuestra estadía en su casa.

Después de nuestro recorrido por las islas Ballestas y por la Reserva Nacional de Paracas, rodeados de miles de aves y lobos marinos, desierto, y acantilados con playas desiertas, nos dirigimos a nuestro último destino en Perú: Lima.

Sin estar seguros de donde hospedarnos, fue una simple llamada la que nos sacó de dudas. Los 4 nos dirigimos al Pasaje Requena de Pueblo Libre para encontrarnos con su familia, y por primera vez, después de los e-mails intercambiados debido a las oportunas intervenciones iniciales de su hijo Micky y de nuestro amigo Albert, nos miramos a los ojos con la sensación de ya conocernos un poco. El recibimiento junto a su hijo Rodrigo y su amada, la disposición de nuestras habitaciones en la azotea donde nos sentamos para intercambiar nuestras primeras palabras, y la invitación al desayuno del dia después fue una muestra más de su amigable recibimiento.

El dia siguiente, después del desayuno más copioso de los últimos 9 meses, nos dieron las indicaciones necesarias para visitar el centro histórico de Lima (catedral, palacio de gobierno, iglesia de San Francisco con sus catacumbas, Banco de la Reserva, Museo de la Inquisición...) para terminar el dia disfrutando y mojándonos en el espectáculo de agua, luz y sonido del Parque de la Reserva. Fue tal nuestro atrevimiento, que volvimos a casa, a su casa, pasadas las 12 de la noche.

Al dia siguiente, otra vez nos ofrecieron desayuno saliendo de su casa con el estómago más que lleno, el cual se fue vaciando durante nuestra visita al Museo Antropológico. Por la tarde, compartimos con ustedes uno de los mejores momentos de nuetra visita al Perú. No sé si fue debido a los piscos que nos tomamos en la taberna Queirolo, al paseo costeando el mar hasta la Rosa Náutica, o a la increible facilidad con que Magdalena cocinó el cebiche, el aji de gallina y los pisco sours...pero la verdad es que el trayecto al aeropuerto empezó con dialogo pero terminó en silencio. Y lo bueno fue que al bajar del coche, nos miramos entre nosotros 4 y, aunque alli nos despediamos con cierta tristeza, todos nos fuimos con una sonrisa en la boca. Una sonrisa de satisfacción. Una sonrisa de felicidad. Una sonrisa que reflejaba un pedacito de nuestro agradecimiento a su comportamiento, mediante el cuál, estén de ello seguro, es posible crear un Perú grande. Un gran Perú.

De todo corazón, los mejores deseos para ustedes y su familia.

Quim y Mariona. Toni y Gemma.

PERÚ...PAISOS DINS UN PAIS

2008-04-17T02:14:00.006+02:00

Després de descansar arrossegant-nos per Cuzco, encara vem visitar les ruines Inques del "Valle Sagrado", i les ruines veïnes de Sacsywhaman ("Sexy woman" pels guiris). Atipats de cultura Inca amb els seus temples del Sol, cares de Inca per tot arreu, cultes als Deus del Sol, el cel, les estrelles i de la Pachamama (la terra), vem abandonar Cuzco per arribar-nos a Arequipa.
Aquesta manté l'aire colonial de Cuzco, pero amb més vida local i no tant turista. Encara a gran alsada, els vespres seguien sent freds, mentre que durant el dia, en la nostra caminadeta per la catedral, el convent de Santa Catalina i el museu de santuaris andins, el sol es va anar filtrant en els nostres cossos. L'endemà sortiem a visitar el "Cañón del Colca" durant dos dies i una nit.
El primer dia vem treure'ns el master en distingir llames, vicuñes, alpaques, etc, mentre pujavem fins a 4900 metres. Despres del corresponent mate de coca, vem baixar fins a Chivay on dormiriem després de passar la tarda banyant-nos ens piscines termals a 37º mentre ens ofoscavem la ment prenent pisco-sours.
L'endemà al matí, ben d'hora, sortiem cap a la creu del cóndor, on tot i la multitud de gent que esperava veure els citats animals, semblava que fossin aquests qui ens observaven planejant per sobre els nostres caps, amb tamanys descomunals. De baixada vem recórrer tots els pobles de la vall del Colca per veure el seu 'modus vivendi'.
Arribats a Arequipa ja pujavem a un bus nocturn que ens portava a Nazca, on després de 2 hores d'arribar-hi, ja estavem sobre una avioneta de 5 persones per sobrevolar les famoses línies de la ciutat. El mono, l'astronauta, el colibrí, l'aranya...són tots els dibuixos que un bon dia, qui sap qui, i qui sap perquè, va plasmar sobre el terreny amb algun suposat significat que encara avui es persegueix.
Sense temps de veure més, ens dirigiem a Huacachina, al mig d'un oasis. Rodejats de dunes de sorra clara de més de 50 metres d'alsada, al voltant d'un llac amb olor fètida, s'alsen uns pocs hostals amb piscina. En un d'ells, mentre les cansons del Bob i dels Gipsy Kings sonaven sense parar, vem descansar un parell de dies. Només vem aixecar el cul de l'hamaca per llensar-nos duna avall fent sand-boarding, i recorrent un desert que sembla al.lucinat, amb un buggy que ens va donar mes emocions de les previstes. De fet, després de passar dies entre el verd de les valls i les alsades, trobar-se enmig d'aquest desert semblava que estiguessim en un altre país.
I ara ja som a Paracas, on demà visitarem les illes Ballestas i la Reserva Nacional. L'impressio ha sigut forta al veure les destrosses que va fer el terretrèmol del 15 d'agost passat, on encara és palpable a tota la ciutat. De fet, i sense que ningú s'espanti, abans d'ahir a la nit i va haver una petita tremolor que va fer ballar una mica el terra...res un petit ensurt!!
Per últim, i forsat per les constants amenaces i paraules pesades de les dues dones que ara m'acompanyen en aquest trajecte, em veig forsat a ensenyar-vos el motiu pel qual aquestes dues protagonistes recorden el Machu Pichu. Aqui us penjo la fotografia. Jutjeu vosaltres mateixos!!! Millor el Machu Pichu, no? Sobretot si tenim en compte que elles ens tenien a nosaltres al seu costat...això si, potser no cantem tant bé.

MACHU PICCHU !!

2008-04-11T00:49:00.003+02:00

A la vida hi ha vegades que, no saps com, apareixen petits detalls que justifiquen grans esforços, grans decisions previament incertes. Això és el què ens va passar amb la visita al Machu Picchu.
Tot va començar el dia 4 d'abril, quan a les 6'30 del matí ens passaven a recollir per l'hotel per dirigir-nos al Km.82, allà on començava tot. Amb el nas ple de mocs i el fred atacant els nostres cossos, el Toni, la Gemma, la Mariona i jo compravem un parell de garrots de fusta que ens haurien de carregar en els moments més durs. I aixi començavem a caminar.
El primer dia van ser 4 hores llargues, amb varies parades i visites a les primeres ruines inques que s'interposaven en el nostre camí. Tot i així, al vespre, mentre intentavem rebuscar en els nostres infims coneixements logistics la manera de col.locar-nos dins les tendes de campanya, ens sentiem amb suficient energia com per seguir l'endemà. Per tant, a les 5 del mati, quan el sol començava a treure el cap, tornavem a posar els peus a terra, amb el nas encara ple de mocs, i amb un silenci que ocultava la maleïda son que no havia estat vençuda dins de les tendes, on el problema logístic no va ser solucionat.
Aqui va començar el compte enrera. Sortin des de 2800 m.s.n.m, haviem de pujar camins i escales fins a 4200 m.s.n.m. En total, 1400 metres d'ascens sense descans en els quals els bessons ens cridaven a aturar-nos, la respiració i la boca seca ens informaven de la proximitat al nostre límit físic, i la falta d'oxigen afegia un mal de cap estrany que enterbolia els nostres pensaments, si és que pensavem en alguna cosa. Malgrat tot, sigui per l'orgull català, o per l'estupidesa catalana, vem arribar al cim. La següent baixada de 600 metres va ser un passeig per la resistència anaeròbica, però un malson per les nostres cames, que tremolaven a l'arribar com intentant retenir-se alhora d'escupir-nos improperis.
Aquella nit no va caldre logistica, vem dormir fins que la veu peruana oferint-nos "coca-té" ens va despertar. Quedava per davant un tercer dia on repetiem les més de 7 hores de caminada del dia anterior, tot i que teòricament més assequibles. De fet, no era tant el pendent a superar, però només hi havia una cosa que ho podia empitxorar: el temps. Desaparegut el Sol dels dos primers dies, núvols espessos van ocupar l'espai blau i es van dedicar a esquitxar-nos amb una pluja constant i molesta durant tot el trajecte, mentre ens impedien gaudir d'unes vistes teòricament magnífiques. Quan els peus ja sortien sols de les sabates reclamant descans vem arribar al campament, on per primera vegada després dels 3 dies, vem poder disfrutar d'una dutxa (amb aigua calenta) que ens va recomfortar i relativitzar el dia passat. Només ens quedava l'últim dia: l'arribada al Machu Picchu.
Enganyats o volguent ser enganyats, vem despertar-nos a les 4 del matí amb suficient energia com per ser el segon grup en començar l'últim ascens d'una hora que ens portaria a la porta del Sol on veuríem, per primera vegada, la ciutat Inca. Amb un atac de desesperació, i mantenint l'orgull (o estupidesa) català, aquella hora es va convertir en 40 minuts d'ascens frenètic amb corredisses incloses. El resultat va ser arribar treient el fetge per la boca, escupint saliba inexistent, i intentant enfocar la vista. I quan ho vem aconseguir, els ulls ploraven de ràbia al trobar-se amb els mateixos núvols del dia anterior que semblaven oblidats. Maleïnt el temps, les corradisses, els Inques i la mare que ho va parir tot, vem començar el descens.
Quan tot semblava conduir al fracàs, va aparèixer el petit detall que ho justificava tot. Una petita brisa d'aire fresc, acompanyada pels primers raigs de Sol, dibuixaven una cortina nuvolosa que mica en mica es va anar obrint, talment les cortines d'un escenari abans de començar la funció. I, com en aquest cas, l'espectacle va començar. Primer va sortir en escena la casa del guardià, rodejada de llames, que ens convidava a mirar més enllà. I a sota, als seus peus, va aparèixer una de les primeres 7 meravelles del món: el Machu Picchu. Assentats al capdamunt d'una roca, vam despertar-nos a la vegada que el temps, mentre els ulls de ràbia deixaven pas a un somriure satisfet, una mica malèvol, que venia a dir: "Malperit, amb el què m'has fet patir!!".
Llavors va venir la visita guiada, l'ascens al Waynapichu per gaudir d'una vista més de la ciutat Inca banyada pel Sol, el descens amb bus a la població d'Aguas Calientes per agafar el tren de tornada a Cuzco, i l'acuclada d'ulls estirats, finalment, sobre un llit.
Això si, i sense haver-ho comentat amb ells, estic segur que abans de deixar-nos portar per la son i el cansanci arrossegat, tots 4 vem pensar que, efectivament, aquelles últimes hores trepitjant territori Inca amb la samarreta suada, els cabells bruts, i amb el nas ple de mocs, justificaven els 4 dies de caminada que, si voleu que us digui la veritat, gairebé ja no me'n recordo.

GRÀCIES !!!

2008-04-04T01:01:00.002+02:00

MOLTES GRÀCIES a tothom per les felicitacions. Com que ja en son mes de 30, no fariem cap més comentari.
Seguirem amb el recorregut. La visita a l'illa del Sol va ser un preparatiu del què ens espera demà. L'illa és molt bonica (sobretot perquè ens va fer un dia sensacional), i vem fer unes 4 hores de caminata per creuar-la de nord a sud. Si..vem acabar cansats!! i més tenint en compte que seguiem a 4000 metres d'alçada. Però demà comencem el camí Inca, que ens portarà al Machu Pichu en 4 dies de caminada...tela!!!
Avui ja som a Cuzco, punt d'entrada a Perú després d'un llarg dia d'autobús. I què dir de Cuzco...ens encanta. Ciutat colonial, neta, lleugerament tranquila...tam com comentavem...les altres ciutats que hem visitat tenen de 2 a 4 carrers bonics...però Cuzco no té desperdici ...cada cantonada t'ofereix una nova façana, una plaça oculta, una església imponent. Si...ens agrada molt..i ara ja sóm 4 que opinem!!!
L'aniversari de la Marions el vem celebrar sopant en un restaurant on feien menjar català!!! Que estrany sona, no? Doncs per nosaltres va ser un regal: pa amb tomàquet, taula de formatges i embotits, pernil serrano, truita de patates...i algun mojito que altre per anar fent brindis!!!
Ho deixem aqui de moment, esperant que el següent escrit estigui ple de la mateixa il.lusió que demà ens porta cap al Machu Pichu...una meravella del món.

EL CAMI DE LA...VIDA !!!

2008-04-01T00:44:00.003+02:00

La Paz=shopping.
Doncs és així!!! La Paz és una ciutat engullida per muntanyes, que intenta guanyar terreny enfilant-se per les valls d'aquestes. I com a ciutat sud-americana...doncs gent, merder, contaminació, caos circulatori i molta vida al carrer. La gent boliviana és collonuda: de primeres mantenen les distancies, pero quan t'agafen el rotllo, són de comentaris bastant fins.
I com deiem, La Paz ens ha obligat a recuperar el shopping!! "És que tot és tant economic!", "Pero mira, si és una gana!", "I aixo, ho podriem comprar per la familia, no?". Resultat: Bossa de gairebé 10 kg facturada per arribar d'aqui 2 mesos al seu destí. El contingut: teixits bolivians com ara xals, coixins, jerseis i jaqueta, bufandes, etc...ah, i l'envio gairebé tant car com el contingut...per cert, la bossa també era nova.
Després de la depressió post-compres, l'alegria i els nervis la van substituir mentre ens dirigiem a l'aeroport per rebre al Toni i la Gemma. Finalment ens trobavem. Després de mails, i trucades, arribava el dia 28 i ens veiem les cares, per primera vegada desde feia molt temps, a l'aeroport d'el Alto. Malgrat no som gent de llagrima facil pel que fa a expressar sentiments, l'abrasada calida del amics ens va fer sentir especials...com si recuperessim, fisicament, una cosa bastant llunyana ja.
L'endema, no se si vem visitar la ciutat o ens vem dedicar a posar-nos al dia de les nostres vides. Ens trepitjavem parlant, mentre apareixien catedral, teatres i comersos pel nostre voltant. Nomes, com passa ultimament, el Barsa podia entrurbiar un dia de retrobament, d'amistat ansiada, i de records mai oblidats.
L'endema, ja posats en mantenir el ritme del viatge, ens vem enfrescar en recorrer durant 5 hores en bicicleta, l'anomenada Death Road (carretera de la mort). A les 8 del matí enfilem fins a 4700 metres, amb neu i fred assassí, per comensar el descens. Son 30 km en asfalt, i 32 km de la propiament dita Death Road, per camins de terra, de grava, de roca, i creuant algun riu. Tot en baixada, fins arribar a 1100 m, per tant, en total baixem 3600 m. Arribem amb maniga curta i shorts, deixant enrera els paissatges nevats i el fred que ens congelava els dits de la ma, per retrobar-nos amb mosquits traidors i una xafogor oblidada. El cami no es facil, pero el fet de que les bicicletes son excellents, i de que la precaucio d'un mateix es va anteposar a l'impuls suicida, no van haver-hi ferits. La cervesa al final del trajecte va entrar sola.
Avui ja hem sortit de La Paz. Som a Copacabana, a les vores del llac Titicaca. De moment, només arribar, ja hem engolit unes truites gegants regades amb un bon vi blanc. Dema ens espera un dia llarg, visitant l'illa del Sol, amb caminada de 3-4 hores incluida. Esperem que l'alsada no ens traicioni.
Aixo si, despres "d'esquivar la mort", hem decidit que seguirem per la carretera de la vida, encara que nomes sigui per seguir explicant-vos les nostres experiencies.
Una abrasada.

BOLIVIA I EL SALAR DE UYUNI !!!

2008-03-26T18:22:00.002+01:00

Ja som a Bolivia...i han passat moltes coses des de l'últim escrit...però les connexions aquí són bastant deficients.

Ens vem quedar a San Pedro de Atacama, a Xile. Després d'entendre el cel nocturn, l'endemà vem anar al Valle de la Muerte i al Valle de la Luna a veure el capvespre. Ens vem endinsar a les profunditats d'aquest desert tant àrid per entendre la seva formació, caminar pels seus "canyons", i observar els canvis de colors de les roques al despedir-se el Sol.

Sense temps d'assimilar el dia anterior, a les 4 del matí sortiem a veure el Tatio-géisers, on fotia un fred que et glaçava les idees (-8ºC). Les fumaroles que emergeixen del terra, acompanyades d'erupcions d'aigua bullint sense avisar, t'impulsen a superar el fred i baixar de l'autobús per observar aquesta meravella rodejada d'un entorn volcànic que es desperta, amb un mateix, a cada raig del nou dia.

Posant punt i final a Xile, ens aventurem durant tres ides dins un Toyota 4x4 que ens portarà a Uyuni (Bolivia) acompanyats d'una parella de suïssos i una d'anglesos. Arribem a 4900 metres sobre el nivell del mar, fet que ens fa notar la falta d'oxigen, i caminar més a poc per evitar esbufegar a cada petjada. Els tres dies són impressionants!! Potser ja ho havíem dit, però és de les millors coses que hem fet. És un paissatge únic al món.

Comencem per vorejar les llacunes blanca i verda, que apareixen sobtadament entre muntanyes i volcans sota un cel nítid d'un blau intens. Seguim banyant-nos en aigües termals a 35ºC mentre a l'exterior hi ha uns 12ºC. Visitem les pedres de Dali, nom posat degut a la semblança del paisatge amb un del quadres del pintor. I ens hospedem davant mateix de la llacuna "colorada" ocupada per milers de "pelicanos", i desprenen un color vermell intens barrejat amb el blanc i blau de l'aigua.

Després d'una nit freda, sortim cap a les portes del Salar vorejant varies llacunes, veient l'arbre de pedra, i trobant-nos amb llames al mig del camí.

El tercer i últim dia, entrem al Salar de Uyuni. BRUTAL!!! Són més de 12 km2 de sal que dónen una sensació de perdut en el món. En els trams on hi ha aigua, es converteix en un mirall del cel; i quan hi ha sal, et sents completament dins un desert blanc sense fi. A més, la parada a la illa del pescador, ens permet fer-nos petits al costat dels milers de cactus que l'habiten. Per últim, i abans d'arribar a Uyuni, només ens queda fer fotografies teòricament enginyoses...

Uyuni és un poble de muntanya que ens rep amb gent amb faccions que no haviem vist mai. Tenen un cara entre vergonya i emprenyament, i no superen el metre seixanta.

D'aquí sortim a la ciutat més alta del món: Potosí. Està a 4060 m.s.n.m., i cada esforç té com a conseqüència una bona estona per recuperar-se. Això, o mastegar fulles de coca!!!

Aquí vem anar a veure les mines on treballa la gent local. Fot una mica de yu-yu!!! Entres molt endins, hi ha pols, hi ha detonacions, quedes fet un guarro, i per postres, els miners treballen 8 hores alimentant-se de fulles de coca i gasosa amb alcohol de 96º...imagineu la cara que foten?

Avui sortim a La Paz, on d'aqui dos dies ens trobem amb els Broto's. La veritat és que ens vé molt de gust retrobar-nos amb gent de "casa".

I vosaltres?...Com han anat les vacances?

DE SALTA A SAN PEDRO DE ATACAMA !!

2008-03-19T17:51:00.003+01:00

"Salta...la linda !!!" Aquesta si que ha estat una ciutat argentina que ens ha agradat i sorprès. La gent, amb faccions clarament andines, ocupen els carrers passejant-se amunt i avall, passant sempre pel centre neuràlgic de Salta: La plaça 9 de julio. Una plaça preciosa, envoltada de la catedral (especialment engalanada pel dilluns de rams), el cabildo, el museu arqueològic, i amb tot d' edificis que dibuixen una de les places més maques que hem vist.
També té un telefèric que et puja fins al cerro que et dóna vistes de tota la ciutat, un parc on els diumenges s'omple de gent amb els seus fills, mercats artesanals, i una església amb una façana vermella espectacular.
Sortint de Salta, en direcció cap a Xile altra vegada, vem fer 8 hores de bus que et deixaven sense aire, tant pel paissatge que vem atravessar, com pels més de 4000 metres d'alçada per on conduiem. Hi havia gent amb uns caretos blancs que es movien amb lentitud, i una dona que cridava: "ayudenme, por favor...que me desmaio...me falta el aire!!" fins que li van donar oxigen. Tot plegat molt curiós. Nosaltres bé, suposo que perquè el fet de tenir el lavabo pudorós al costat del seient, no ens va fer prendre atenció a l'alçada.
Ara ja som a Xile, a San Pedro de Atacama. Flipes amb aquest desert!! No havíem vist res igual. Al mig de no res (ja ho tenen això els deserts), i a més de 2500 metres d'alçada, apareix aquesta ciutat-poble, amb carrers de sorra que s'aixeca a cada vilolenta acció del vent, i que et resseca la boca i t'omple els calçotets!!
La ciutat està plena de restaurants i agències de viatge que t'organitzen tours. D'aqui a 2 hores anem al Valle de la Luna a veure el capvespre, i demà anem a veure els géisers.
Però ahir...ai ahir!!! Que guapo!!! Vem fer una de les coses que ens ha al.lucinat més. Vem anar a un obervatori a veure el cel de San Pedro. Van ser més de tres hores, amb l'Alain, un francès, que és un friki de l'astronomia, i que ens va explicar tot i més per entendre el cel. Va ser una passada!! Els seus comenatris i explicacions, exemplificats amb el cel de fons amb una lluna quasi plena, ens van despertar admiració per aquest món que desconeixiem. I, per acabar-ho d'adobar, vem poder observar el cel amb telescopis. Constel.lacions amb millons d'estrelles, el planeta Mart amb el color vermell de fons, Saturn amb tot el seu disc que l'envolta i el fa ballar el hula-hop...i la mestressa de tot, la lluna...es veien els seus cràters, els colors foscos i clars..en fi, per sort, vem poder fer fotos perquè us feu una idea. En breu les penjarem.
Ah!! Molt bones vacances a tots!!!

LES FOTOS D'ARGENTINA i DEL NORD DE XILE (dins de l'album de Xile) JA ESTAN PENJADES

ARGENTINA

2008-03-15T18:03:00.004+01:00

Despres de l´Illa de Pasqua encara ens vem quedar un parell de dies a Xile, concretament a Valparaiso. Es un... be, ens pensavem que era un poblet de la costa, pero va resultar ser una gran ciutat de la costa. Pero te el seu encant pq té mar pero rodejat de muntanyes, "cerros" com en diuen, i totes les edificacions son a les pendents... El millor és que està ple d´ascensors pq sinó poder no seria tan xulo...

Des d´aqui vem marxar cap a Argentina. No teniem previst visitar aquest pais, pero per pujar cap al nord ens ha semblat molt mes atractiu que no pas Xile.
Fem el trajecte Valparaiso Mendoza de 7 hores de dia (normalment els fem de nit). La rao, pq passes pel costat de l´Aconcagua. Realment es tot un paissatge que estem contents d´haver-lo vist.
La ciutat de Mendoza ens va agradar. Centre peatonal xulo, molta gent... Se'ns han despertat una mica les ansies consumistes que no hem pogut satisfer pq a la maleta no hi cap res. La zona és molt famosa pels seus vins... Buf quant de temps, que bo que és!!
Es genial el mega-parc San Martin, molt ben cuidat, molta gent fent esport, el llac amb les canoes de regates...

I ara som a Cordoba. La segona ciutat mes gran d´Argentina. Tenen edificis colonials i molta historia, sobretot jesuistica, pero de la ciutat poder esperavem una mica mes...

Avui a la nit anem cap a Salta, la última parada abans de tornar a Xile, ja us explicarem...

Anem seguint el nostre objectiu de fotre´ns cada dia un "pedazo" de carn, a poder ser Bife de Chorizo, són increiblement bons!!!

Mes o menys aixo és el que hem fet aquests dies. Avui el Quim em fa actualitzar el blog a mi... fa rabia dir-ho però, ho fa millor ell!! No ha volgut ni ajudar-me!!! Espero que mes o menys m´hagueu entès!!

Apa, espero que tots tingueu molts plans per aquesta setmana santa i els disfruteu molt!!! Petons!!

ILLA DE PASCUA !!!

2008-03-09T22:44:00.003+01:00

Ja som a Valparaiso. En un tres i no res, ja hem anat i tornat de Illa de Pasqua...tot un paradis!!
Només aterrissar a Hanga Roa, ja vem trobar hostal i per la tarda vem començar a caminar per anar al volcà Rano Kau i al poblat Orongo. El paissatge és impressionant, i empapar-te de la història i cultura d´aquelles tribus en aquells temps val molt la pena.
El Pacífic impacta contra la illa amb onades gegants que esquitxen les roques, i li donen un aire temerós que et fan sentir amb constant atenció al teu entorn, i entendre, una mica més si cal, l'esperit que es deuria viure anys enrera.
El segon dia, ja amb cotxe, recorrem tota la illa: el volcà Rano Raraku, els innumerables moais que hi ha pel camí, les coves que fan de finestra davant l´oceà, la platja d'Anakena, etc...
La presència dels moais és impactant. Són inmensos !!! I et controlen des de tota la illa. I per si això fós poc, al capvespre, quan el sol s´amaga darrera l'última línia de mar, l'espectacle de colors al cel i al mar fot la pell de gallina.
El tercer dia anem al port, al museu, a banyar-nos en zona protegida...i descansem una mica, enmig d'un dels paissatges més imperssionants que hem vist fins ara. Anar a illa de Pascua, sense dubte, ha sigut un encert.
Ara me´n vaig a fotre'm cerveses. Estic emprenyat. Torno a sentir al Puyal...i el cullons de Barça no ha pogut guanyar al Villareal a casa....que els donguin!!!

ALLA ON ANEM...LA LIEM !!!

2008-03-04T21:29:00.002+01:00

Però què passa, no?

Després de sortir de Vietnam, uns ciclons ho van inundar tot; l´endemà de deixar Myanmar, comença la revolta del monjos budistes; sortim de Brasil, i resulta que s´enfonsa un vaixell que fa el recorregut per l´Amazones...el mateix que haviem fet nosaltres dies abans.
Arribem a Venezuela i comencen a caure avions (un total de 9 en 6 dies)...i tot just marxem, el senyor Chavez fot tancs i tanca fronteres amb Colombia...amb cert aire de postura bel.lica i irreconciliable...sort que ja hem marxat.
Déu ni do...no?
Ara som a Xile, a Santiago, que té cert aire barceloní. Segur, net, ric, amb bon vi i bon menjar, però clar, una mica car. Tot i aixi, ens agrada tornar a una ciutat que ens recorda a casa...una mica enyorats potser?
I finalment hem tirat la casa per la finestra, i finalment demà marxem cap a Illa de Pasqua fins dissabte..estem molt il.lusionats.
Ja us ho explicarem.
Ara estic trist...segons diu el Puyal per la radio-internet, el Messi s´ha lesionat!!!

VENEZUELA...UN PAIS ON TORNAREM !!

2008-03-01T21:48:00.002+01:00

Doncs això..que tornarem. Ens ha agradat molt aquest pais, i ens penedim de no haver-hi estat més temps. En total han estat 12 dies intensos.
Vem entrar per Santa Elena de Uairen, frontera amb Brasil, i la ciutat es va ocupar d´eliminar-nos tots els virus que duiem del vaixell de l´Amazones i del bus de nit gelat que ens va portar a Venezuela. Dos dies recuperant-nos i preparant la proxima visita: l´ascens al Roraima. El Roraima és el què aqui en diuen Tepui, es a dir, una muntanya de cim pla. A la zona que ens trobavem, la Gran Sabana, n´hi ha uns 150 que formen uns del paissatges mes impressionants que hem vist. En aquest cas parlem d´uns 2800 metres d´alçada, que es pugen i baixen en 6 dies. El dia 22 vem començar a pujar acompanyats per un guia indigen, i per tres companys: el "turco" de Turquia, l´Anna d´Alemanya, i l´Antonio de Venezuela. La pujada la vem fer en tres dies, parant a dormir en tendes de campanya i cuinant amb fogonet. I tot amb les bosses a l´esquena (nomes amb el necessari pels 6 dies, tendes incloses). El resultat va ser arribar a dalt mullats (anava plovent de tant en tant, o creuavem salts d´aigua) i molt cansats, pero amb una sensacio unica. El cim es una superficie de mes de 1000 m2, amb formacions rocoses que dibuixen figures de tot tipus, piscines naturals on banyar-se es un plaer i zones amb el terra ple de cristalls que agafen tots els colors amb la llum del sol. El quart dia ens vem quedar a dalt, esmorzant en un paratge inimaginable, per sobre els nuvols que s´extenien als nostres peus i amb un silenci absolut. Va ser brutal. Aixo ens va unir molt a tots, fins al punt de fer bogeries que no se si seria capaç de repetir!!!
La baixada va ser en dos dies, arribant amb unes agulletes i unes llagues als peus de campionat...pero amb l´orgull per sobre de tot!!!
El problema va ser que degut als dos dies de llit malalts, el temps se´ns havia acotat, per la qual cosa vem agafar la mateixa nit un bus cap a Ciudad Bolivar (si, si, despres de 5 nits en tendes, va i anem amb bus de nit), on nomes arribar engeguem el tour cap al "Salto del Angel". Carreguem maleta per tres dies, i l´avioneta (érem nosaltres dos i el pilot en una avioneta per 5..moooolt petita) ens porta cap a Canaima sobrevolant el Parc Nacional que porta aquest nom. A la tarda ja tornem a caminar, cap als salts d´aigua del Sapo i el Sapito. Els salts son impressionants, pero passar just per darrera de l´aigua, veient com aquesta cau per davant teu...se´t posen per corbata!!!
L´endemà, després de lios d´organització, ens enfilem en una barqueta durant 4 hores cap al campament situat a la illa Ratón, just davant del "Salto del Angel". Sense temps per res, tornem a caminar una hora més, fins arribar al mirador. Son més de 400 metres de caiguda lliure, i l´aigua fa un soroll que acullona!! Tot i aixi, valents, vem anar fins a un bassalet per banyar-nos sota el salt (el grup érem 12, i només ens vem banyar 4). Tornem cap al campament quan ja es fa fosc, sopem, i a dormir en hamaca...com enyorem un bon llit!!
Avui tornem a ser a Ciudad Bolivar, després de sobrevolar amb avioneta el cami de tornada (aquesta vegada amb dos tios embotits a la part de darrera). I sabeu què? Tornem a agafar un bus de nit cap a Caracas, on el dia 3 agafem el vol que ens portara a Xile. Demà, ens hem promès, que buscarem un bon hotel i descansarem tot el dia.
De Venezuela ens quedem amb molt bon gust. La gent que hem conegut es excepcional, el menjar és variat i prou bo, són rumberos fins a la mèdul.la, orgullosos del seu país (cosa que fa que expliquin moltes coses), pro i anti Chavez, i molt amables!!!
Ho prometem....tornarem!!!

LES AVENTURES A L´AMAZONES

2008-02-18T21:30:00.001+01:00

Despres de passar la primera nit a Belem, la ciutat mes perillosa de les que hem estat a Brasil (van assaltar a tres guiris que estaven al nostre hotel), vem decidir que la seguent nit sopariem a l´hostal, i aixi ho vem fer:patates xips i galetes..mmmm!! Belem no ens va agradar!! I la sensacio de perill era palpable a cada cantonada. I perque ens hi quedem dues nits? Doncs perque el barco que ens portara a Manaus no surt fins dimarts.
Dimarts, 4 de la tarda, arribem al barco on al mati, a les 9, ja hi haviem anat per col.locar les nostres hamaques en llocs estrategics (lluny dels lavabos i del motor). Al pujar l´escaleta amb la que s´accedeix al barco, ja notes que allo no es el mateix que al mati..hi ha una mica mes de moviment...molt mes!!! Per controlar que les hamaques hi son, hem d´atrevessar un "laberinto" de gent i hamaques que ens deixar flipats. Per sort, hi son. I aixo que el barco no surt fins d´aqui a dues hores, a les 6, suposadament. Aixi que va arribant gent, i van penjant el seu llitet fins a crear-se una superficie de teles flotants tocant-se entre elles, amb totes les maletes per sota. No ens ho podem creure!! El barco son 4 pisos, el de sota es la bodega, on nomes hi va carrega, el primer es tot obert, sense finestres, i hi van persones; el segon es igual que el primer pero amb finestres i amb teoric aire condicionat (no va funcionar mai), i amb algun camarot privat, i el tercer es la coberta amb camarots privats, la zona del bar, i el descobert. I perque collons no vem agafar camarot...aixo em pregunto jo!!! 6 de la tarda, segueixen carregant caixes al barco. 7 de la tarda, segueixen decarrgeant camions sencers. 8 de la tarda, i sense que ens donguessin sopar, segueixen carregant. 9 del vespre, ara ja carreguen fins i tot motos. 10 de la nit, desganats, i allo encara no es mou. Finalment, a les 11, comencem a navegar...nosaltres ja dormiem. I sabeu quans dies estem navegant...5 dies i mig, nomes sortin 3 horetes a Santarem (on molta gent parava) per estirar les cames. Tota una experiencia...dormir en hamaques 5 dies, compartir pets, rots, olors, roncs...amb mes de 120 persones, menjar arros, spaguetti i carn cada dia per dinar i sopar (no va variar el menu cap dia), tragar-te els mateixos 3 CD de musica durant els 5 dies.... I que cony hi fotiem alla? Valia la pena? Doncs si!! Navegar per l´Amazones es especial. La magnitud del riu es impressionant. Els trobaments de les aigues a Santarem i sobretot a Manaus son unics al mon. Els capvespres son cels de foc que se´t tiren a sobre. El paissatge de bosc i selva, amb aillats focus socials, amb milers d´ocells, milers de vaques i bous, i innumerables dofins de cos rosa que es divertien al passar amb el vaixell. Qui ho hagi fet, sabra del que parlem!! A mes, el bon rotllo es a tot el barco, amb gent molt amable, moltes rises, partidetes de poker, una mica de cachaça, i xerrades i xerrades amb brasilers i estrangers!! I avui hem arribat a Manaus. Teoricament hauriem d´haver arribat ahir, pero aqui tot es diferent...tranquilo!! calma!!! Com que ens queden pocs dies per estar a Venezuela, avui ja marxem cap alla. 18 hores de bus!! Burros!! Descanseu!! Potser si...pero ja descansarem alla!!

"ESTOY LOCA POR IRME"

2008-02-08T23:36:00.000+01:00

"Por fin puedo hablar contigo. Estoy loca por irme. Esto es una mierda. Las calles estan llenas de arena. Al llegar a Jijoca te hacen cambiar de bus y tomar un vehiculo de feria 4x4 durante mas de una hora hasta llegar a Jericoacoara. Y el trayecto esta lleno de baches que te agujerean el culo. ´Conyo Jesus, coge el ninyo que no para de llorar´. Pues como te decia, estoy loca por irme. Aqui en el pueblo este, se puede andar por las calles de arena sin peligro, pero solo hay alguna tiendas de surf y playa y varios restaurantes, pero ya esta! En una tarde lo tienes visto. Y en la playa...no hay nadie. Es una playa grande, con una marea que sube y baja muchos metros. El otro dia estabamos banyandonos con Josue, y al darnos la vuelta el agua nos estaba mojanda la bolsa y la ropa que teniamos por ahi sueltos. Y ya me diras...que hago yo con Jesus y Josue todo el dia. Tomar caipirinhas y agua de coco? Ya sabes que a mi me gusta tomar el sol bajo sombrilla, y tomarme mi Martini antes de comer...pues aqui no hay sombrillas ni Martinis. Solo hay gente que aprovecha el viento para hacer windsurf, pasear por la playa para ir a la Piedra Forada, que esta a mas de media hora andando, o subir a la duna Por do Sol para ver la puesta de sol a las 6 de la tarde...y te prometo que subir alli implica volver lleno de arena hasta las orejas!! Ya te digo...estoy loca por irme!! Ademas, a las 6 ya es oscura, y aui la iluminacion brilla por su ausencia. Solo hay pequenyos puntos de luz delante de los restaurantes, todo con un clima entre romantico y hippie. Pues ya ves, yo, Jesus y Josue de hippies..vaya mierda. Bueno, te dejo porque este marido mio na sabe ni hacer callar al ninyo. Espero verte pronto, porque esto no hay quien lo aguante."
Nosaltres, encara riem quan recordem aquesta conversa telefonica que vem sentir. Per suposat, nosaltres no ens haguessim mogut de Jericoacoara, ja que tot aixo que es defineix li dona un aire especial. I a mes a mes, perque vem fer unes de les coses mes guapes d´aquest llarg viatge. Vem anar dues hores a cavall, anant a veure la pedra forada (es una conjunt de pedres al mig del mar, amb un forat al mig on passen els reflexes del sol), i allunyant-nos de la duna popular per atrevassar dos o tres dunes mes entre palmeres de cocos, i sentir-nos al mig d´un oasis a la millor hora possible. Una experiencia que recordarem tota la vida!!! Sobretot perque, a part de lo bonica, encara ens fa mal el cul!!!
De Jericoacoara, amb la Beatrice (noia francesa amb qui encara estem comprtint els dies), vem anar cap als Lençois. Pero no podiem arribar en un dia, aixi que vem parar a fer nit a Tutoia. Ens vem trobar amb un poble ple de festa (ultim dia de Carnaval). Erem els tres unics guiris, i ens vem integrar a la festa ballant al mig de la plaça i tirant-nos llevadura per sobre (tipic al Carnaval de Brasil). A la nit, pero, la festa no ens va deixar dormir..aquesta gent no en te mai prou!!
L´endema arribavem a Barrerinhas, punt de partida als Lençois. Amb un "Toyota" adequat per 12 persones, vem anar cap a l´entrada del parc. Es brutal!!! Son infinites dunes de sorra blanquissima, on despres de l´espoca de pluges, es formen llacs d´aigua dolça entremig. En aquests moments hi havia els llacs molt secs, o amb poca aigua. Tot i aixi, el llac do Peixe, estava ple, i despres de 30 minuts de caminar per les dunes, vem arribar al llac on ens vem banyar enmig del desert...guapo!!! I al tornar, posta de sol amb el consequent canvi de color de les dunes...un espectacle!!
Avui hem arribat a Sao Luis, una ciutat molt bonica, amb les façanes de colors i d´estil colonial frances. Plaçes molt animades, i una marea impressionant!! Dema a la nit agafem el bus cap a Belem (12 hores) .
Tranquils, Brasil ja s´acaba i penjarem les fotos.
Per cert, gracies al reportatge del Diari Terrassa ens ha escrit gent nova que coneixem de fa temps, o que tan sols ni coneixem....GRACIES, no deixeu d´escriure´ns.

PI...PA....PUM!!!

2008-02-01T19:27:00.000+01:00

Oi!! Que macus!! Tothom vol veure retratus de la Mariona i el Quim per Brasil...es per aixo que demaneu retratus, no?...un ase!! Tots el que voleu son garotes i mossos morenassos, passejant-se per la platja gairebe nus...bandidus!!! que ja ens coneixem!!! Que us penseu, que anem per la platja amb la camara (amb el perill de que ens la robin), i anar fent fotos a la gent a discressio? No demanem tant!! Ja fem l´esfors d´explicar-ho. Ja se que una foto val mes que mil paraules..pero hi ha fotos i fotos!! En tot cas, com hem anat fent fins ara, quan acabem Brasil (mitjans de febrer), penjarem les fotos i podreu veure algun retratu!!!
Ara estem a Fortaleza, escala per anar dema a Jericoacoara a passar un Carnaval mes aviat tranquil. Ens fa por tanta excitacio!!! (i els preus son mes raonables, je,je). A Praia de Pipa va ser espectacular. Nomes arribar ja ens vem trobar amb el Joan (gracies Jordi) que fot 5 anys que hi viu i ens va posar en antecedents. Pipa es un petit poble, amb un sol carrer principal, que queda a uns 15 metres per sobre el nivell del mar, i ple de botiguetes i restaurants monissims!! Molt tranquil (excepte dissabtes, que es monta una grossa). I esta banyat per varies platjes. Es el paradis pels surferos, ja que hi ha onades grans i petites que no acaben mai. La platja del amor (ai...quin nom), la platja de Moreiros, la platja de Pipa, i l´espectacular Praia dos Golfinhos on no hi ha cap construccio al voltant (ni un sol xiringuito), i nomes s´hi accedeix en marea baixa. I que te d´especial?...doncs que et banyes amb la companyia de dofins!!! Flipant!! Vem estar mes de dues hores a l´aigua veient com, mes lluny o mes a prop, els dofins passaven al voltant nostre (els teniem a menys de 3 metres). Una passada!! Total van ser dos dies de platja i bona vida. Vem compartir-los amb 3 catalanes i 1 gallega, amb les que vem anar al poble del costat (Tabu do Sol) a veure la posta del sol sobre una llaguna on es celebrava missa sobre de barquetes flotants sobrecarregades de gent.
De Pipa vem anar a Natal um sol dia, per veure el tema inversions i el creixement que esta patint. I de fet, es veritat!! Hi ha molta construccio nova..alemans, noruegs, espanyols...tothom i posa alguna pela..i clar, aixo fa que ara sigui molt mes car que fa 3 anys. Ah!! El millor va ser anar pasejant pel passeig maritim (es tipus Calafell) i de sobte, d´una radio, amb el volum al maxim...."El boig de la ciutat"..si,si...Sopa de Cabra!! La pell de gallina!!! Era el ´Chiringuito´, un restaurant del passeig que el porten des de fa 5 mesos la Mila i el Dani d´Igualada. Molt bona gent, i ens van animar a pensar-nos el nostre futur!! Pero pas a pas..primer acabem aquest any..i despres ja ho veurem!!
De Natal vem anar a Canoa Quebrada. Tambe es un poble petito, pero amb un pla urbanistic que impedeix cosntruir prop del mar, amb la qual cosa la platja esta rodejada de dunes de sorra blanca, optimes per una excursio amb buggy. Aqui vaig anar a correr per primera vegada des de que vem marxar (la panxa comensa a notar l´exces de cervesa), pero ho vaig fer perque els colors turqueses de l´aigua al caure el sol, i rodejat de dunes de sorra sense ningu ni cap llum..doncs valia la pena. Que no serveixei de precedent!!!
Avui a Fortaleza, on tothom fot el camp a passar el Carnaval a un altre lloc...i com que nosaltres no volem ser menys, doncs dema tambe marxem cap a Jericoacoara, on ens espera la Elena a la seva Pousada Por do Sol.
Un peto a tots i totes!!!
I espereu una mica per les fotos..IMPACIENTS!!!

CALDINHO DA CODORNA DO AMIGO ROGEIRO !!

2008-01-28T15:20:00.000+01:00

Linda Olinda!!!
Carrers adoquinats que pugen i baixen donant acces a les cases pintades amb colors pastels, amb balcons on s´hi arrepengen figures de cartro de tamany gairebe real que miren passar el temps, graffities decoratius en mes d´alguna paret, esglesies destartalades, banderoles i papers de colors que atravessen els carres per sobre les faroles donant color al Carnaval que comensa el proxim cap de setmana, gent amable i catxonda a cada revolt, musica i percussio que fa tremolar la ciutat, i molta, molta excitacio a l´espera de l´aconteixement de l´any. Diuen que els millors Carnavals son a Rio, Salvador i a Olinda!!!
Ens fotem a una taverna a petar de gent, i omplim els nostres gots amb "cerveja gelada! i un platet d´embotits..mmmm...com ho trobavem a faltar!!! I despres, fem un caldo de codorniu (amb ou i carn inclosa) al bar "Caldinho da Codorna do amigo Rogeiro"...a que es guapo el nom?
I el divendres a la nit, festassa inaugural dels Carnavals..i encara falta una setmana..realment estan molt excitats
Em sembla que entenem una mica mes els jugadors de futbol brasileros que, fortuitament, es lesionen al mes de febrer i han d´anar a Brasil a que els vegi un metge..sera el metge Carnavalho Caipirinho Sambero???
A mes, des de Olinda, vem anar a la considerada millor platja de Brasil (o aixo diuen ells): Porto da Galinhas. Relament es molt xula. El poblet es bastant turistic (botiguetes i restaurants a tot arreu), pero la platja es molt xula. Per fer-vos una idea, en marea baixa hi ha unes roques a uns 30 metres de la sorra que bloquejen les onades, i es creen unes piscines naturals amb aigua transparent i forsa calenta....i a mes vem menjar un peixot fresc sota un para-sol mentre l´aigua ens mullava els peus (diuen que va be per la circulacio, no?)
A Recife, de la qual Olinda ve a ser com un barri d´aquesta, hi vem anar nomes per agafar el bus que ens portaria a Praia da Pipa. De fet, la ciutat es veia molt gran, i amb la calor que fotia vem preferir anar a la platja.
Ara ja som a una hora de Natal!!! I sabeu que? Com diu el nom..anem a passar-nos-ho PIPA!!!

EL PAIS DE LA FESTA!

2008-01-22T21:26:00.000+01:00

Despres de 25 hores d´autobus (si,si, 25 hores, tot un dia sencer), vem arribar a Salvador de Bahia amb forma de 4. Nomes arribar ja sentiem els tambors ressonar per les parets de la ciutat mes africana del Brasil. Ens vem dirigir al Pelourinho (centre antic de la ciutat) on ens vem allotjar en dormitoris compartits. I com que no estavem cansats...vem anar a un assaig d´una escola pel Carnaval que sera els dies 1-3 de febrer, i clar...mes color..mes tambors...i mes caipirinha!! No n´aprendrem mai!!
L´endema, pero, erem persones. Ens vem dedicar a caminar pel carrers empinats i adoquinats del Pelourinho, on a cada cantonada et trobes gent amb tambors seguint uns ritmes que nomes ells poden seguir. Aixo si, tots de color amb uns cossos que la Mariona no hi ha manera que m´escolti..i aixo que jo no em miro a les brasileres, eh???
Al vespre, com cada dimarts, baralla de grups de percussio pels carrers, ressonant tota la ciutat, i fent-te moure sense adonar-te´n. Una passada!! Tambe vem anar a un concert una mica tronat.
L´endema vem anar a la platja de Barra a fotre´ns vermells i veure aigua de coco, i al vespre a veure un espectacle de dances tradicionals brutal, amb samba i capoeira inclosos.
El pas seguent va ser anar a Morro de Sao Paulo. Un lloc impressionant!. No hi ha carrers pavimentats, ni cotxes o vehicles motoritzats, sencillament hi ha uns tios catxes que transporten maletes amunt i avall amb carretes. Els carrers son de sorra de platja, i et condueixen a 4 platjes basicament, de les quals pots triar la mes tranquila, o la mes marxosa, o la de grans resorts, o la mes familiar. Tot banyat amb aigua transparent, i acompanyat amb varis bars per anar prenent alguna cosa fresca. I al vespre, es transforma en un assortir de taules plenes de beguda i menjar ambulant, musica en directe a cada bar, desfiles de persones lluint el seu bronzejat, i tot enfocat per una lluna quasi plena que plateja l´aigua del mar que acarona als enamorats que s´estimen prop de les onades. La festa, pero, es mes internacional que no pas a Salvador.
Tornant a Salvador per recollir les sabates que el Quim es va deixar a l´hostal, ens dirigim a l´estacio per agafar un bus de nit que ens porta a Maceio (una altra nit al bus..ja ens anem acostumant)
Ara estem a Maceio. Ahir vem relaxar-nos a la platja de Pajusa, menjant sota una sombrilla per evitar que el Sol ens cremes. I avui hem anat a veure tres platges paradisiaques...la Praia do Frances, la Praia de Barra de San Miguel, i l´estrella Praia do Gunga!!! Aquesta ultima son tot de palmeres que toquen la sorra blanca i fina, i amb una aigua transparent. Molt xula!!
Dema ja anem a Olinda, patrimoni dela Unesco.
Un peto a tots!!

TOC, TOC, TOC...

2008-01-13T16:23:00.000+01:00

Toc, toc, toc...8 del mati.
Toc, toc, toc...9 del mati.
Toc, toc, toc...10 del mati...aqui no hi ha qui dormi...que no paren de trucar a la porta, o que? Mariona, cullons, obra ja d´una vegada!!! Fot mes de dues hores que van trucant, i se m´ha fotut el toc, toc, toc al cap..saps que? Ja m´aixeco jo!!!
Va ser llavors, tant bon punt vaig desenganxar el cap del coixi, que vaig descobrir que havia fet un amic traidor a Brasil...la caipirinha!!! Aquell tot, toc, toc no era ningu que trucava a la porta, de fet, hi havia un silenci absolut a la habitacio. Aquell toc, toc, toc sortia de dins, del meu cap, amb una ressonancia abrumadora, i una longutd d´ona que repicava a totes les parets del meu cervell. Estava malament. Em trobava malament. El meu cap estava a punt d´explotar...pero somreia!!! Havia estat be, no? Soparet al barri de Lapa envoltat de carioques buidant ampolles de cervesa; primera caipirinha a la plasa acompanyats de milers de baffles escopint musica de tot tipus a tot drap; visita a un club desestimant-lo per evitar fer mes de 1 hora de cua per entrar; segona caipirinha i pixadeta al carrer; parla confusa i ulls vermells; entrada al club Rio du Scenarium i segona pixadeta; visita als tres pisos del local acompanyats de la gran amiga caipirinha; amistats confuses amb dues sevillanas...i caipirinha; concert en directe dins el local de samba, forro i bossa nova; primers passos de ball imitant els cossos locals que ens deleitaven amb moviments, jo diria, obscens; bany de suor a la camisa; caipirinha; augment d´autoconfiansa miraculos, i ball amb moviments bruscos, rapids, i jo diria, en aquell moment, millors que els propis locals; la sevillana expulsant els seus coneixements de samba i convertint-se en reina de la festa (fotos incluides); caipirinha; ball "agarraet" i mans suades; fi de concert i despedida amb xocades de mans i abrasades propies d´amics de tota la vida; taxi cap a l´hotel; i toc, toc, toc...maleida caipirinha...la ultima em va sentar malament...
Aixi que, utilitzant l´arma miraculosa en aquests casos (gelocatil), vem anar passant el mati fins que, a les 2, vem anar a visitar dues faveles de la ciutat. Un tour que val molt la pena, ja que t´expliquen l´origen d´aquestes, el seu funcionament, la jerarquia del crim organitzat, etc...(veus tios mb rifles pel carrer).
Al tornar vem sopar i cap al bus que ens va portar cap a Ouro Preto. Es un poble situat a forsa alsada que si esta fresquet i molt tranquil. Son cases molt boniques, rodejat de muntanyes, amb un munt d´esglesies de tot tipus, i amb carrers adoquinats per tot el poble. El problema es que foten unes pujades i baixades que cada vegada que has de passar per un carrer, has de rumiar si hi tornaras a passar (sobretot si la tornada fa pujada). Vem visitar les mines de Chico Rei posant-nos el barret de miner, vem fer d´avis de Plasa Vella contemplant un casament des de la porta de l´esglesia, i hem menjat cuina local amb desfici.
Avui ja anem a Salvador de Bahia.
Per cert, ahir tambe sentiem toc, toc, toc...pero eren els tambors de la festa que hi havia en un local del poble on nosaltres, aquesta vegada, no hi vem anar.

BRASIL...COLOR..MOLT COLOR!!!

2008-01-09T22:44:00.000+01:00

Nens, nens...aixo de Brasil...aaiiiiii.
Vem arribar dissabte a Rio de Janeiro. Hem estat 3 dies amb jet-lag de nassos, diambulant per tota la ciutat. Avui ja estem millor, i per tant, aquesta nit anem de ballaruca....
Que dir de Rio...doncs Rio te gent....Rio te moviment...Rio te musica....Rio te unes vistes espectaculars....en resum...Rio te uns tios i unes ties que es belluguen com ningu ballant samba, i ensenyant tot el que tenen i el que no, tambe.
Ens hem hospedat a Ipanema, i el primer dia ja vem fer platja. Fut-volei, volei-platja, pales, futbol, sorra, sol, mar, morenos, morenes, banyadors, bikinis, tangues, i color...molt color...siiiiii, aixo ens agrada!!!!
Diumenge vem caminar tota la platja i el barri de Copacabana, tornant a gaudir de platja i de color...molt color!!! A mes, sent cap de setmana, doncs cada tarda tambors, musica, cant i samba...molta samba pel carrer...ole, ole, ole...Ronaldinho i ole!!!
Dilluns vem fer visita cultural. Caminada pel Centro, amb edificis destartalats, molta gent amunt i avall, el teatro municipal, la biblioteca i mil llibreries... El barri de Lapa amb el seu aquaducte i la seva plasa destinada a festa...i el barri de Santa Teresa, pujant amb el bondinho (trenecito) i caminant els empinats carres adoquinats d´un dels barris mes actuals de la ciutat, amb cert aire bohemi... un dia complet.
Ahir,doncs el barri de Leblon (un dels rics de la ciutat), i tornada per la platja...i color...mes color!!! I despres...que carai...a volar!!! a tope!!! Vem anar fins a Pedra Bonita,a 512 metres sobre el nivell del mar, i ens vem llencar amb ala-delta...animals!!! Brutal!!! Com ocells, sobrevolant Rio, amb el Crist al fons dedicant-li una oracio abans de llensar-nos...Experiencia guapa..adrenalina pura!!! (Merci Marta..valia la pena).
I despres, cap a veure la posta de sol al Pao de Asucar. Es puja amb un tele-huevo en dos trams, i des de dalt tens Rio als teus peus, amb el sol despedint-se al fons. Guapo!! Veus tot el parc de Tijuca (que ocupa un 23% de la ciutat), amb les faveles que l´atrevessen, i les llums que es van encenen a mesura que es fa fosc. Cerveseta...i cap avall!!!
Avui hem anat a Corcovado, a veure el Crist de 38 metres d´altura. Feia nuvol, pero quan es veia clar...guauuu!!! Es molt gran..tio. Llastima que els nuvols no ens han deixat tenir vistes panoramiques.
I despres...Maracana!!! ¨O melhor estadio du mundo¨ Hem tocat la gespa, hem entrat als vestuaris, la llotja presidencial, i vist, rotllo Hollywood, les petjades dels jugadors carioques. Llastima que ara no hi ha partits.
Tambe hem anat al Sambodromo, on d´aqui 20 dies es celebren els Carnavals. Ara ho estan preparant tot. Ara, el Carnaval es al carrer, a cada cantonada segons diuen.
I despres d´una mica mes de platja i de color, us escrivim abans d´anar de festuqui.
Comencem be l´any, no? Que duri...
A la vegada, us desitgem un bon any a tots...sobretot amb color...molt color!!!

NOVA ZELANDA...UN PAIS DE POSTAL!!

2008-01-03T22:52:00.000+01:00

Hola gent!!! Ja tornem a ser aqui. Ben entrat el 2008, i a punt d'agafar el vol que ens porti a Brasil...ai, ai, ai, estem nerviosos com si comensessim ara el viatge..aixo es bo, no?
Els ultims dies a Nova Zelanda ens van portar a Waitomo, on vem visitar unes coves que son una obra d'enginyeria impressionant. Les mes interessants, pero, son les de les cuques de llum. Entres caminant i en surts en barca, pel riu soterrani que hi ha dins les coves, i enmig de la foscor absoluta apreixen uns petits punts de llum que es reprodueixen a mesura vas avansant, fins a gairebe il.luminar tot l'espai fins al punt de veure'ns la cara. Val molt la pena veure-ho, ja que et deixa bocabadat.
D'aqui ens vem dirigir cap a la costa est, al nord d'Auckland. Vem aturar-nos a Pahia, una poblacio platgera que ens va regalar un parell de dies de sol brutals, que els vem aprofitar anant en barco fins a tocar l'ocea Pacific, i veure l'anomenat Hole in the Rocks (un penyasegat amb un forat al mig que hi passes amb el barco). Res especial.
L'endema pujavem cap al nord, fins a Kaitaia, a la costa oest (de costa est a oest hi ha 20 minuts en cotxe). Vem contractar el tour per la 90 Mile Beach pel dia 1 de gener del 2008, tot i que nosaltres el voliem fer el dia 31, pero estava ple. Aixi que el 31 vem anar a fer un vol per la ciutat-poble, platja, i una partideta de golf (no esta mal per acabar l'any).
Ja vem programar el temps per fer els apats tard, i aixi arribar a les 12 de la nit i celebrar l'entrada d'any. Al camping no hi havia gaire moviment, nomes algun grup de kiwis amb la seva festa particular molt tranquila. Nosaltres vem fer un bon sopar (aquesta vegada si), i vem fer temps fins les 12 atacats pels mosquits. Ens vem reclutar a la zona de televisio, on vem esperar llegint revistes del cor tronat. I aixi que, mentre la Britney Spears es baralla entre tenir els seus fills o tenir una copa a la ma, o els Beckham i els Cruise potencien el glamour de Hollywood, o l'Angelina reclama el seu espai mentre no para d'ocupar-lo adoptant fills que els hi son reclamats...de cop i volta, ja eren les 12 i 5 minuts...ei!!! Bon Any carinyo!!!! Que? Anem a dormir? I cap a dormir s'ha dit.
El dia 1 vem anar a la 90 Mile Beach recorrent-la amb el bus per tota la seva platja, fins arribar al Cape Reinga, el punt mes al nord del pais, on es troben el Mar de Tasmania i l'Ocea Pacific. Es un tour que esta be, i mes si fa bon dia. A l'arribar a les 5 de la tarda, vem tirar avall fins a Ralewe.
L'endema, cami cap a Auckland, vem parar a Waitoua Forest per veure els arbres gegants que habiten els seus boscos. Son arbres de tronc inmens (potser no es veu be a la foto). I aixi vem arribar a les portes d'Auckland, per fer la ultima nit a la nostra "caseta", empaquetar trastos i refer la motxila ja oblidada.
Ahir vem caminar Auckland despres de tornar la campervan. Es una ciutat bastant maca, amb la Sky Tower com a simbol, que ofereix unes vistes panoramiques de la ciutat i els seus voltants. Auckland te barris prou bonics i acollidors, tot i que ara es epoca de vacances, i la ciutat estava bastant buida.
I avui, actualitzant el blog i preparats per anar cap a l'aeroport i volar cap a Brasil, on arribem a hores intempestives. Estem emocionats, jo diria excitats!!! No nomes per que anem a America Latina i recuperem una mica del nostre 'modus vivendi', sino per que deixem un pais que ens ha agradat molt...un pais de postal!!

AL MAL TEMPS...BONA CARA!!

2007-12-27T22:49:00.000+01:00

Hola familia, amics, coneguts, lectors... com han provat les festes de Nadal...segur que us heu atipat com "bacons", begut fins a fer borroses les paraules, i compartit somriures i alegria a tots els vostres...clar que si!!!
Nosaltres hem intentat fer el mateix a petita escala. El dinar de Nadal va ser a dins de la Campervan, tots dos, sense espelmes per no cremar la casa, i va consistir en: bossa de patates xips a la sal, de marca Kettles, es a dir, patates dorades a temperatura lenta, a l'estil tradicional; allargat de pa de motlle, obert pel mig amb ganivet, amb la desfeta corresponent de tot el seu entorn que ens obliga a treure motlles a hores d'ara; sucada de tomaquet fresc..es a dir...que el tomaquet era un fresc perque no hi havia manera de que tintes el pa amb cert color vermell; i, com a condiment fort, unes llonces de pernil dols sense gust, salami "italiano" amb mes pebre que salami, formatge, com no, cheddar a tires gruixudes i primes, i pate a les fines herbes, que mes que fines, eren troncs....ah, i tot ven regat amb aigua pura de l'aixeta, i una mica de gas de la cerveseta de rigor...tot un delicatessen!!!! Qui no es conforma es perque no vol!!!
Des de l'ultim escrit, diriem que el mal temps ens ha acompanyat. De fet, l'avistament de balenes, no el vem poder fer perque, tot i el sol, feia un vent molt fort que va impedir que el barco sortis a la mar. Per tant, vem enfilar cap al nord. (com a nota, aqui a Kaikoura, ens vem fotre una llagosta bonissima!!!, si no fos per la maleida cremeta de mantega que els hi agrada posar..)
Era el dia 22, i vem decidir anar a Havelock. Per que? Doncs per fer la Charlotte Route vorejant els Marlborough Sounds l'endema, i per menjar-nos els famosos musclos de llavis verds...mmmhhh, una delicia!! I aqui no hi ha "pero's" que valguin...estaven bonissims!!!
L'endema anaven cap a Picton, vorejant tota la costa, i disfrutant, per fi, d'un bon dia de Sol. Les vistes dels fiords, llacs, mar i boscos supera les curves que s'han de fer durant 2 horetes. I arribats a Picton, passejada pel centre i partideta de mini-golf (una vegada mes, la Mariona em va guanyar!!!hi haura revanxa!!).
El dia 24, enfilavem el mega-vaixell que creuava l'estret Cook per portar-nos a la illa Nord. Campervan dins el vaixell, i tres horetes de creuer espectaculars, una vegada mes, amb un bon Sol de fons. Vem arribar fins a Wellington, on vem passar la "noche buena" en un camping veient la pel.licula Notting Hill del Hugh Gran (quins records mes intensos,,,). El dia de Nadal vem posar moviment a la ciutat de Wellington essent dels pocs vianants que trepitjaven el seu asfalt, i vem trobar un ordinador on ens vem conectar amb la familia Serra, que s'estava fotent les botes amb gambes, un bon pernil, i un bon cava...per cert, estaveu tots estupendos!!! (ens hagues agradat connectar-nos amb les altres families, pero la vostra hora de dinar, corresponia a la nostra matinada, en la qual ens trobavem acarronadets en el nostre llitet d'amor).
Aqui ja feia mal temps, i vem fer cami cap a Tongariro per poder fer, l'endema, la caminada d'un dia que consideren la mes bonica de Nova Zelanda..doncs no hi va haver caminada perque fotia pluja, boira i un vent fortissim. Com que les previsions pels dies posteriors no eren millors, vem anar cap al llac Taupo. Alla vem arribar-hi plovent, pero va anar canviant, aixi que vem poder agafar un Jet Boat (que es una lanxa que fot birgueries per les aigues, donant vols de 360 graus a tota velocitat) per treure'ns adrenalina de sobre, vem visitar el Crater of the Moon on vem comensar a viure l'activitat volcanica de la zona, i vem estar a punt d'endur-nos 5000 dollars de premi amb el pal 7, tirant boles de golf a un forat situat a 100 metres dins el llac (ens pensavem que el premi era per qui tocava els peixos que hi havia 30 metres mes a l'esquerra).
Ahir vem anar a dos centres volcanics impressionants. El Wai-o-Tomo (els noms tenen delicte), es una caminadeta de hora i quart, on vas veient les Champagne Pools, i tot de piscines bullint, amb els grocs del sofre, els taronjes de l'antimoni, i els blancs del silici...i tot amb una olor de calderes del Pere Butero que marejava... A Waimongo, la caminada es mes llarga (2 horetes) i trepitjes els crates de l'Inferno, el Frying Pan Lake, i veus el volca que va destroosar la zona l'any 1866 amb erupcions que van arribar fins a 400 metres. Molt xulo!! Impressiona veure com tot el terra es foc, amb fum per totes bandes..Ah, i vem veure com estimulaven un geiser per veure la seva erupcio de uns 15 metres d'alsada.
A la tarda ja erem a Rotorua, i vem anar a veure un espectacle maori, acompanyat per un sopar tipic d'aquesta etnia...molt bo, i la visita prou recomanable....feien el cant-ball de guerra que es van fotent cops a les cuixes i treient la llengua, amb els ulls ben oberts...com els de rugby.
I avui estem aqui a Rotorua, rodejats d'olor a sofre, i apunt d'anar a Waitomo per veure les coves de cuques de llum...a veure que tal.

Que vagi molt be l'entrada d'any 2008 a tots!!!
Una abrasada molt forta!!!

BON NADAL!!!

2007-12-21T23:28:00.001+01:00

Es molta la gent a qui volem desitjar un Bon Nadal i un Felis Any 2008, aixi que aprofitem des d'aqui per enviar-vos aquests desitjos a tots vosaltres, que sou, sense dubte, gent que ens fa felis a cada comentari, i que ens aporta l'escalfor propia d'aquestes dates a l'altra punta de mon.

Una vegada mes, moltes gracies.

AIXO ES BRUTAL!!!!

2007-12-21T23:28:00.000+01:00

Nois, Nova Zelanda es brutal!!! Cada dia es un descobriment d'una nova realitat!! Hi ha paissatges pels tots els gustos, la gent es prou amable, la fauna i flora es totalment diferent, i inclus nosaltres, segurament, tambe hem canviat una mica...

De l'ultim relat fins ara, vem quedar-nos a Wanaka un dia per fer una caminadeta de 3 hores aprofitant el bon dia que ens va permetre pujar a les alsades i veure les muntanyes nevades al fons amb el llac Wanaka i el llac Hawea als seus peus. Quan el sol il.luminava, es disparaven tots els colors fins a impactar-nos per totes direccions. Al baixar, ja cansats, vem entrar al "puzzling world", on hi ha un "laberinto humano" que ens va ensenyar que no som tan bons com creiem en aixo de la orientacio...a mes, hi havia tot de jocs d'enginy que van deixar al descobert les nostres mancances...un desastre!!!
L'endema ens dirigiem cap als glaciars, per una de les rutes mes boniques de la zona. La carretera comensa vorejant durant mes de mitja hora un llac que reflecteix les muntanyes i els prats dels voltants, llavors arribes al Haast Pass, un port de muntanya que s'enfila fins al cel per mostrar-nos vistes impressionants, i s'arriba fins a l'ocea on ens desvetlla la fortor de l'aigua salada, i el cant dels albatros que voleien controlant. I finalment arribem a Fox Glacier, on hi ha el glaciar Fox. Aprofitant que el temps no es massa dolent, i ens arribem fins al peu de la glacera on comensa un improperi de llansament de fotografies que malgasten els blaus intensos, els blancs gelats i les fosques ombres que ens ofereix el glaciar a cada raig de llum.
Al.lucinats, ens dirigim cap a la contractacio d'un vol escenic amb helicopter, pero veiem que el dia es posa nuvol, i ho aplasem fins l'endema. Aixi que ens dirigim cap al llac Matheson, on teoricament es veu refexat el Mont Cook nevat ens les seves aigues negres. Dic teoricament perque els mal temps ja havia arribat i el vent movia les aigues, aixi que no vem veure reflexat mes que les fulles que queien dels arbres que marcaven la caminada que donava la volta al llac.
L'endema, ens llevem amb pluja i maleim no haver volat el dia anterior. No volem marxar sense haver agafat l'helicopter, aixi que ens dirigim cap a Franz Josef, on hi ha l'altre glaciar que porta el nom del poble. El temps segueix sent dolent, aixi que esperem un dia mes com si fos un diumenge de ressaca estirats al sofa...i segueix plovent. tot el dia....i tota la nit (per sort vem sopar una chowder, que es una crema de marisc que et deixa amb les ganes de menjar-ne una darrera l'altra).
I l'endema segueix plovent, i les previsions anuncien mal temps els dos dies seguents. farts d'esperar sota l'aigua, ens dirigim cap al nord, cap a Greymouth, on ens arribem fins als Pancake Rocks. El temps no ha millorat, pero en aquest cas, aquestes roques que s'aixequen del mar ens formes punxagudes i creant forats on l'esclat de l'aigua es ensordidor, son boniques de veure amb mal temps. Dormim esperant creuar el pais d'oest a est a primera hora de l'endema.
Al despertar-nos entra un raig de llum despres de tres dies sense veure el sol (aquest pais, amb pluja i boira no es tan bonic)...aixi que recuperem la esperansa, i refem les nostres passes tornant a la zona dels glaciars. Son 6 hores mes de trajecte que, finalment, valen la pena. Arribem a Franz Josef i contractem un vol amb helicopter per al cap de 20 minuts..i sense temps de pensar-ho, ja ens trobem esperant per pujar-hi. Sense dubte, es de les coses mes bestials que hem fet fins ara. A mes, a dalt dels glaciars, feia un sol espetagant, aixi que els reflexes dels blaus del gel eren impactants. Primer vem volar per sobre del Franz Josef Glacier, amb la sort de tenir un pilot prou gracios com per anar fent piruetes aeries que ens feia puja l'adrenalina fins al coll (per no dir una altra cosa). La llengua de gel es inacabable, i a dalt de tot, s'exten una explanda de gel que ha der ser impressionant trepitjar-la....ep, pero compte...que fot....que baixem....si,si, aterrem a sobre la glacera..GUAU!!! Ens plantem al mig del blanc del gel i el blau del cel, sense ningu mes al voltant, i baixem de l'helicopte per trepitjar la neu i el gel..SUBIDON!!!! Tornem a pujar i baixem per sobre el Fox Glacier fins a deixar-nos al punt d'origen...Ha valgut la pena!!!
Contents,tornem cap al nord fins a desviar-nos cap a l'est, per l'Arthur Pass, un altre pas de muntanya que et deixa meravellat amb els paissatges. Dormim a mig cami.
L'endema ens arribem fins a Christchurch i disfrutem d'una ciutat tot el dia. Es una ciutat molt maca, amb racons molt acollidors, i amb cert olor britanic.
Sortim al vespre cap a Akaroa, on l'endema ens enbarquem en una barqueta per veure i banyar-nos amb dofins. Llastima que torna a fer mal temps (sembla que ens perssegueixi)..pero aquesta vegada sortim igualment. Engalanats amb els vestits de bucejadors, sortim a la mar fins a veure uns quants dofins que ens venen a saludar. I quan estan prou a prop, ens llancem a l'aigua (si, esta gelada) i ens passen pel costat. No els podem tocar, pero quan et passa un dofi pel costat al mig del mar...no se...es bastant flipant!!!
Acabada l'excursio i amb el diploma en ma, ens dirigim cap a Kaikoura, on som ara. Ahir vem fer 4 horetes de caminada amb un sol que ens ha cremat, i vem gairebe tocar les foques que disfutavem d'una costa maritima espectacular. Va ser una caminada que ens va anar molt be, sobretot per recuperar l'alegria amb el sol que feia, i perque no dir-ho, per fer una mica d'exercici.
Ara (aqui son les 12 del migdia) anem a fer un avistament de balenes...a veure si en veiem...ah..i tambe fa un sol de justicia.

Com veieu, seguim fidels al nostre esperit de descobrir coses noves ( tot i que a vegades necessitariem descansar de tant moviment)...i amb les mateixes ganes d'explicar-vos-les.

Un peto a tothom.

NEW ZEALAND...TOT PAISSATGES!!!

2007-12-13T06:43:00.000+01:00

Ja som a Nova Zelanda. Despres de deixar la bona companyia, vem arribar-nos fins a Queenstown, al sud de l'illa sud. Va ser un vol que ens va obligar a passar la nit desperts, despres de parar a Auckland unes 6 hores, i a Christchurch fins arribar al desti.
Aixi que una vegada recuperades les hores de son, vem explorar la ciutat. Es la tipica ciutat de muntanya, destinada a l'esqui, i a les activitats de risc. Ara no es epoca d'esquiar, pero ens dona la sensacio que pels amants de la neu, aixo es un paradis. La ciutat es molt acollidora, amb les casetes de fusta, xocolata calenta al costat del llac...i aixo fins a les 10 de la nit, que es quan es fa fosc.
L'endema vem llogar la nostra futura casa per les seguents 4 setmanes. Una campervan (o motor home, com li vulgueu dir) que tot i que hi cabem be, es necessita un exercici mental cada vegada que es vol fer alguna modificacio com ara preparar els "llits", posar la taula, cuinar, etc...la veritat es que sembla que cada dia que passa es va fent uns centimetres mes petita...aixo si, es molt intima!!!
Amb el transport solucionat, vem parar-nos a veure com us degenarats es llensaven des de dalt d'un pont fent l'anomenat "bungy jumping" a uns 35 metres d'alsada...nosaltres ho vem declinar perque una vegada has saltat, s'han de pujar massa escales...
I vem anar cap a Te Anau, per explorar el Milford Sound, i el Doubtful Sound en dos dies. Es tracta de dues entrades de l'ocea terra endins, creant com un corredor d'aigua vorejat per muntanyes altissimes i penyasegats regats per infinitat de salts d'aigua. A mes, es possible veure lleons marins, pinguins i fins i tot dofins (aquests ultims no els vem veure). Al Milford Sound vem agafar un vaixell que ens va portar fins al mateix ocea amb la sensacio que les muntanyes que ens rodejaven ens engolien a cada pas. Si be no estaven nevades, l'espectacle visual val la pena. L'endema vem anara al Doubtful Sound, fent parada previa a una central hidroelectrica que es va construir fa anys utilitzant el salt d'aigua entre un dels llacs i el propi ocea (una gran obra d'enginyeria). Tambe vem agafar un vaixell durant 4 hores hi vem anar veient pinguins, illetes petites, lleons marins,..en aquest cas, l'entrada d'aigua es mes ample, i no dona la mateixa sensacio que en l'anterior.
De Te Anau vem anar mes al sud, per fer la zona dels Catlins. Recorrer les carreteres d'aquest pais, tot i fer bastants km, val molt la pena, ja que els paissatge es espectacular i molt canviant. En aquest cas, la zona dels Catlins zona gegantines valls verdes, amb infinitat d'ovelles (n'hi ha 10 per cada habitant del pais), i amb el mar tocant la carretera. Hi ha diferents "looking points" on parar-se i gaudir dels paissatge, veure les foques, entrar a un far, o fer un cafeto calent (per cert, tot i ser estiu, un jersei es necessari).
Seguint per la zona, i recollint pel cami a una parella d'alemans fent auto-stop, vem arribar fins a Dunedin. Vem deixar enrera una zona verge, amb molt poca civilitzacio, i amb ser culte religios pels maoris de la zona..i vem arribar altra vegada a una ciutat. Aqui Dunedin la comparen amb Edimburgh, o sigui que us podeu fer una idea...catedral, casetes precioses, fabrica de cervesa...A mes, hi ha la Otago Peninsula on vem fer un tur pre veure els pinguins dels ulls grocs...una passada, ja que vem arribar a tenir un pingui a un parell de metres cuidant el seu fill acabat de neixer (erem amagats en una mena de trinxera).
L'endema ens vem dirigir cap al nord vorejant la costa est de l'illa sud. Vem parar a Omaru 9on vem desestimar fer la visita als pinguins blaus, ja que es feia durant la nit), i vem seguir cap amunt fins als Mukati Bounders, que son com piltotes de pedra gegants que estan al mig de la sorra banyades pel mar..molt curios!!! Despres ens vem dirigir cap al centre, fins arribar al llac Tekapo. Al girar una cantondada, de cop i volta, ens aparix un blau-verd intens que trenca els verds, marrons, veigs, vermells que hem anat veient per tot l'espectacle visual que ens ofereix el trajecte. El llac sembla un miratge. Alla al mig, tranquil, il.lumina l'entorn i el reflecteix en les seves entranyes per si algu encara no l'havia entes. Visitem una petita esglesia on, darrera l'altar, hi ha una finestra on es veu el llac amb les muntanyes al fons. Tambe hi ha una petita estatua d'un gos collie en homenatge als gossos que els ajuden amb les ovelles. I abans de para a dormir, fem una caminadeta fins a l'observatori que esta dalt d'un turo per tenir una vista panoramica de tota la vall...brutal!!! Llastima que hi ha una mica de nuvol, ja que no podem quedar-nos a l'observatori per evure les estrelles durant la nit (diuen que en aquesta zona, el cel estrellat es el mes bonic del pais).
Acabada la caminada, declinem quedar-nos una nit mes en un camping (que es on dormim normalment, ja que ens deixen una parcel.la on plantar la camper) i volem quedar-nos prop del llac, aixi que aparquem al costat de la carretera per fer nit alla mateix. Al fer-se de nit, el canvi de colors de les muntanyes, de l'aigua del llac, del cel..es indescriptible..una alteracio dels sentits!!!
L'endema ens despertem amb la llum del sol i el llac al fons, pero fa un dia de nuvol. ens dirigim cap al Mont Cook, pero les previsions diuen que tant avui com dema el dia sera dolent i no hi haura visibilitat...aixi que canvi de plans. Abandnem la zona i anem cap a Wanaka, parant als Cliff Clays (conjunt de penyasegats que supervisen una vall seca per la neu d'hivern).
I aqui estem, a punt de sopar i preparar algun trekking per dema. D'aqui poc anem al s Glaciars, i ens hem de preparar!!!
Nota: Pel meu tiet Ramon....aixo es un paradis per l'esquiador (et deixen amb helicopter, pistes dedicades a experts, neus de tot tipus...). Segur que aqui, a l'epoca, hi ha mes d'un pam de neu (...d'ample)

TRES MERAVELLES!!

2007-12-05T14:22:00.000+01:00

Tenim les fotos d'Australia penjades.
Ja us escrivim des de New Zealand. Acabem d'aterrar i estem esperant un vol cap a Queenstown que surt a les 7 del mati (d'aqui a 6 hores), per tant, ens toca passar nit a l'aeroport d'Auckland.
Despres de 35 dies, ja hem visitat Australia, i sembla com si fos ahir. Despres de Sydney, podriem dir que hem viscut tres meravelles:
1- Uluru (Ayers Rock).
Agafa un vol i plantar-se al mig del pais ja val la pena per si sol. Abans de tocar terra ja s'olora la sequedat del territori, amb aquella calor que crema, i amb milers de metres quadrats de terra vermella tacada per algun arbust...i aixo es tot...be, no tot...i aqui be la meravella. Palplantat al mig del no res, s'aixeca "aquell collons de roca", "aquell pedrot", "aquella muntanya"...o com li vulgueu dir. S'han vist mil imatges, pero acostar-s'hi amb el cotxe que vem llogar, i veure com es va fent gran a mesura que t'hi arribes, impressiona bastant. Vem estar-hi dos dies, i vem veure la sortida del sol i la posta de sol de l'Uluru i de la formacio "The Olgas", una altra comunio de muntanyes rocoses que fan competencia a la que tots coneixem. I perque tan impressionant? Doncs potser no es nomes per la seva grandesa, o per la seva soledat...sino per veure com una sola imatge es capas de transformar-se en multitud de paissatges diferents, condicionats per la llum que rep. Quan es fosc, transmet respecte amb els colors marrons foscos que li donen un aire turbi i enfadat; amb la llum del dia, despren inmensitat amb els colors ocre i les propies sombres; amb la primera llum del dia, agafar una barreja de foscos i clars que sembla cridar ben fort que segueix alla mateix, com el dia abans; i amb l'adeu del Sol, agafar un vermell copiat de la sorra del terra que anuncia que ambdos, plegats, es fiquen junts al llit barrejant els seus cossos per passar la nit . La veritat es que costa deixar d'observar-lo a cada moment.
2- Great Ocean Road
Arribat a Melbourne, despres del cap de setmana, vem llogar un cotxe per recorrer la Great Ocean Road en dos dies. Es una carretera que passa tocant al mar en la major part de la seva trajectoria. Conduint, sents i veus com l'aigua, brava, impacte contra la terra en un esclat violent que crea una aigua espumosa que desmenteix la semblant tranquilitat del mar al fons. Fas curves i mes curves, i a cada revolt, et sorpren una nova imatge de mar i terra i camps i fauna i flora. I al final de la carretera, o almenys al final del nostre dia, et trobes alla al mig, desafiant l'aigua, els "dotze apostols". Son roques de gran tamany i diferents formes que s'aixequen al mig del mar (al seu dia, formaven part de la terra ferma). Torna a ser un espectacle recrear-se amb la llum, i la combinacio de terra i aigua a totes bandes...aqui si que et sents molt poca cosa davant la naturalesa. A mes, a part de l'espectacle visual del paissatge, vem parar per veure cangurs que salten per un camp de golf, koalas en el seu habitat natural enfilats dalt dels eucaliptus, i fins i tot, vem parar a dinar en un restaurant on vem menjar Crema Catalana!!!
3- Albert i Mireia
A Melbourne vem estar a casa de l'Albert i la Mireia. Ells mateixos ens van introduir amb el Carles i la Gisela per estar a casa seva a Sydney. Ens van ensenyar la ciutat, i vem anar a fer una ruta de vins per la zona sud...pero, a part d'aixo, els destaquem com a meravelles per que s'ho mereixen. Ens van tractar a cos de rei. No nomes ens han deixat dormir a casa seva, sino que ens han cuinat, ens han aconssellat, ens han presentat els seus amics i ens han fet sentir com a casa nostre. No se si aixo pot semblar el mes normal...pero per nosaltres, despres de tant temps, sentir-te com a casa ha sigut molt especial. Hem recuperat els dos anys sense veure'ns amb xerrades llargues i profundes, ens hem posat al dia de la seva experiencia i de la nostre, hem compartit taula, sofa, i aliments, i, creiem, hem enfortit la nostra amistat. Una vegada mes, moltes gracies parella...

SYDNEY...LOVELY SYDNEY!!

2007-11-27T09:30:00.000+01:00

Ja l'hem trepitjat i si...és tan maca com es diu...però anem pas a pas.
Sortint de l'aventura marinera ens vem dirigir cap a Magnetic Island, agafant el ferry a Townsville (una ciutat que ens va quedar per veure, i que feia molt bona pinta). Perquè Magnetic Island...doncs perquè finalment vem poder veure, agafar i fotografiar-nos amb un koala...i sabeu què? Son molt 'monos', amb uns ullets que es fan estimar...però fan pudor!!! El dia que vem arribar vem fer una caminada a veure si en veiem, i al no tenir sort, l'endemà vem fer una visita a una mena de reserva animal on vem poder agafar cocodrils, llangardaixos, i el citat koala...i si...feia pudor!!.
Finalment vem arribar a Cairns. Es una de les ciutats més grans de la costa est, però no tens la sensació d'emprasonament de les grans ciutats catalanes. Aqui tenen molt terreny i l'aprofiten molt bé. La ciutat és força bonica, amb una passejada vora el mar memorable. Des d'aquí vem anar a fer una visita a la Gran Barrera de Coral. Tot i que basicament agafes el barco i et porten a una illeta rodejada de coral (diriem que per veure bé la barrera gairebé només s'aconssegueix per via aèria), la imatge et queda grabada instantàniament. Veus, al mig de l'aigua, com s'aixeca un petit tros de sorra blanca on hi ha crescut herba i on hi habiten multitud d'ocells. Al voltant, les onades acaronen la sorra convertint, gradualment, el blau fosc de la profunditat fins al blau cristal.lí de la costa. I llavors et submergeixes a l'aigua (snorkelling i submarinisme) i flipes!!! A part dels animals (mil peixos diferents, dues tortugues que et segueixen, etc), al.lucines amb el coral. No et pots creure que hi hagi coral de tantes formes, tamanys i colors...una passada!!
Després de l'experiència aquàtica, vema anar dos dies a Cape Tribulation. Es un lloc on el 'Rain forest' es troba amb el mar. I realment és aixi. Es un entorn de selva, amb els bungalows enmig de l'olor a natura i del concert de la gran varietat d'ocells que hi ha, que s'acaba justament allà on exclaten les onades. Per tenir una idea...al bungalow on erem hi ha un restaurant que dóna al mar, i la setmana anterior hi havia un cocodril tocant el restaurant que s'havia quedat allà durant uns dies...quin 'cague', no? Per allà fas excursions per la selva, et banyes en el riu que desemboca al mar, i gaudeixes del paissatge. També vem fer una parada en una altra reserva animal on, entre altres animals, vem poder veure i donar de menjar als kanguros!!
Deixant la costa est, agafem un vol que ens porta a Sydney. Ens instal.lem a casa del Carles i la Gisela (dos amics d'uns amics nostres...i que ara ja són amics també) i tornem a tenir converses en català amb altre gent. Ens indiquen coses sobre la ciutat, i l'endemà ja comencem a caminar-la. I ens agrada molt. Molt, molt!! La zona de la opera, el Harbour Bridge, continuar investigant els carrers del barri 'The Rocks', passejar pel centre econòmic amb el Hyde Park davant, i veure els vaixells com transporten gent amunt i avall per tota la bahia...és sensacional. No et canses de veure l'edifici de la òpera des de tots els angles. I al vespre...espectacle de ballet!! Ja que hi érem, vem anar a veure un espectacle força 'xulo'.
L'endemà vem anar a Manly, amb el ferry, i vem gaudir d'un dia calurós veient com la gent desafiava les onades a la seva platja principal, i caminant per l´Scenic Walkway. Era dissabte, i molta gent es desplaça fins aqui per gaudir del cap de setmana.
I com que tot allò que veiem, tot allò que volem provar...l'endemà ja érem sobre una planxa de surf a la bonica platja de Bondi Beach. Una hora i mitja va ser suficient per generar-nos les agulletes necessàries pels pròxims dos dies, omplir l'estómac d'aigua salada, donar voltaretes sense parar entre les onades, i comprovar que això del surf és més difícil del què ens pensavem. Tot i aixi, alguna vegada ens vem posar drets (és com el golf...un bon cop justifica una partida). Ho seguirem intentant!! Al vespre, per compensar l'esforç, vem anar a sopar a un restaurant brasiler on et van posant carn fins que dius prou...i la carn aqui es molt bona!!!
El dia següent vem anar a les Blue Mountains. Vem anar a l'Echo Point de Katoomba (on ens va deixar el tren) i vem veure a primer pla les espectacular Three Sisters, tres penyasegats d'alçada prominent, que semblen controlar una immensa extensió de bosc que es troba a molts metres sota els teus peus. La caminada fins al peu de la Vall val la pena, sobretot si la pujada es fa amb un cremallera que t'evita un ascens infernal.
I avui, com a últim dia Sydney, hem anat als Jardins Botànics, al Farm Cove per tenir una altra visió de la òpera, hem creuat el pont i corregut sobre ell quan s'ha posat a ploure, i hem aprofitat per fer un tour d'una hora per dins la òpera. En resum, més visita a la ciutat i més bocabadats que ens quedem!!!
Definitivament, Sydney ens ha agradat molt....i per tant, ens la apuntem per tornar-la a visitar.
Demà volem a Ayers Rock per visitar l'Uluru. Ja us ho explicarem.

AUSTRALIA...UN CANVI !!!

2007-11-15T06:53:00.000+01:00

Feia dies que no deiem res...de fet encara no hem escrit sobre Australia. Hem anat voltant per nord i est, i no hem trobat el moment d'escriure. La veritat es que, per aquells que encara ens segueixen, ens sap greu no posar-vos al corrent mes sovint. Tot i aixi, mantenim el que deiem el principi, els vostres comentaris son tots llegits i son el principal motiu de que seguim escrivint el blog.
Australia: Australia es gran...molt gran!!! De Singapur vem aterrissar a Darwin, una ciutat al nord del pais. L'entrada al pais ja ens va avisar que allo anava per un altre cami. Treure's les sabates al pasar el control de l'aeroport, van comprobar que no portessim productes radioactius (al.lucinant), i ens van rebre amb un angles, que semblava un altre idioma (acostumats al angles asiatic, aqui la cosa ja va de debo). Desde Darwin vem visitar el Kakadu Park. Una altra mostra de que Australia es gran...molt gran. El Parc es immens, aixi que vem acampar-hi una nit (rotllo tendes, barbacoa...molt combaya, pero molt xulo). Vem fer un passeig en barca pel riu per veure com els cocodrils saltaven per enganxar a l'aire un tros de carn que penjava del sostre; vem coneixer de prop la vida dels aborigens a traves de les seves pintures historiques (i l'explicacio d'un guia collonut), i vem veure la posta de sol desde un turo de pedra vermella que s'aixecava enmig d'un explanada sense fi, carregada d'arbres, aigua i algun cangur fent saltirons. L'endema, despres de tocar la guitarra durant bona part de la nit al voltant del foc, vem anar a banyar-nos en un llac que es crea al peu d'una muntanya de pedra de 196 metres d'alsada gracies a la precipitacio de salts d'aigua (quan hi vem anar no hi havi salts d'aigua, evidentment). El lloc es brutal, i un banyet al mati alla al mig de no res dona unes sensacions especials.
A mes, tambe vem anar al Litchfield Park durant un dia. Es una excursio on vem poder banyar-nos en diferents llocs a dins el parc. Tot i que ens va ploure, els rius, llacs i estanys de la zona ens van obligar a posar-nos-hi i banyar-nos sota la pluja (no, no ens vem encostipar).
Tot aixo ens va ocupar 4 dies, despres dels quals vem volar a Brisbane, a la costa est del pais. Es una ciutat gran, pero prou bonica. Tenen l'habilitat de compaginar els grans edificis amb zones obertes, parcs verds, i amb carrers bastant amples, per tant no et sents col.lapsat. Vem llogar un cotxe i vem anar dos dies a Byron Bay. Des d'aqui vull recomanar als meus cosins Marc i Alex que no es perdin una visita a aquest poble surfero. Tot gira entorn del surf. Cada tres botigues, dues son de surf. I les platges, tot i que tambe ens va ploure, estan plenes de gent amb les seves planxes esperant la ola somiada. Guapo, guapo!!! A mes, hi ha un far a dalt d'un turo que es troba al punt mes a l'est d'Australia. D'alla surt una caminada d'una horeta que voreges l'esclat de les onades sobre les roques, travesses part de bosc, i veus, mar endins, com treuen el cap alguna ballena i algun dofi. Molt, molt xulo. Ah, i si no en tens prou de surf, de cami de tornada vem parar a Surfers Paradise..tot dit.
Vem tornar a Brisbane i ens vem dirigir cap al nord amb bus. Primera parada: Fraser island. Es la illa amb mes sorra del mon (o aixo diuen). El tema es que vem anar-hi tres dies i dues nits. Ens vem fotre dalt d'un cotxe nou persones, sense guia, i cap a la illa. Nomes dir-vos que erem 8 noies i el Quim (alguns direu que soc afortunat, pero...teves!!)...o sigui, que em va tocar conduir la major part dels dies (menys quan elles es volien fer una foto al volant), compartir la tenda amb la Mariona i una alemana, sentir comentaris feministes continuament, i, en resum, entrar una mica en la mentalitat d'una dona. Per tant...res de futbol, dones ni cervesa. Aixi que, una vegada assumit el meu paper dins el grup, vem recorrer la illa durant els tres dies. Conduir per sobre la sorra de la platja amb el mar que intenta atrapar les rodes del jeep, dormir en tendes de campanya sota la llum de les estrelles i amb el soroll de les onades al costat mateix, banyar-nos en el llac McKenzie d'aigua dolsa en un entorn que no se ni explicar, i surfejar sobre la sorra abans de caure dins d'un altre llac que semba un miratge al mig del desert son de les coses mes guapes que hem vist. Es un lloc impressionant, segurament unic al mon. Aixo si, tambe te una cara fosca...els dingos. Son com gossos salvatges que passegen per alla en busca de menjar. Si els molestes poden ser agressius, aixi que has de procurar amagar be el menjar i ignorar-los. I nosaltres, tot que vem tancar la nevereta on hi havia el menjar, aquesta es va quedar a fora mentre anavem a fer una cervesa amb els veins de les tendes del costat. Quan vem tornar, el "putu" dingo havia obert la nevera, hi havia escollit el seu plat favorit: les salsitxes, el pernil, el formatge i les galetes de postre. Va deixar l'enciam i el tomaquet...aixi que els dos dies seguents, com que no es pot comprar res a l'illa, vem haver de dinar sandwich d'enciam i tomaquet...mmmhhhh!! I aixo que anavem 8 dones!!!, je,je
Avui us escrivim des de Airlie Beach. Vem arribar-hi fa 4 dies, i hem passat els ultims tres en un creuer per les Withsundays islands. Es un conjunt de illes impressionant. N'hi ha una, la Whitehaven (el nom ho diu tot), considerada dins les tres millors platges del mon. El barco estava molt be (premiat varies vegades), el grup era una mica sossilo (erem 15 persones) pero acceptable, l'staff molt competent, i el menjar ha sigut del millor que hem probat des de que vem marxar. Tot aixo acompanyat amb snorkelling rodejats de peixos de tot tipus, tortugues donant voltes al vaixell, i una passejadeta per una de les illes on les iguanes ens controlaven de prop. Llastima que hem tingut plugetes intermitents i alguna ventada forta...pero per tres dies ens hem sentit mariners!!!
En fi, aquest es el resum d'aquestes dues ultimes setmanes. Ara anem mes al nord..i procurarem informar-vos mes sovint.

RESUM ASIA

2007-11-06T07:16:00.000+01:00

Tal i com vem dir a l'ultim escrit, voliem fer una mica de resum final sobre Asia. La veritat es que no es gens facil resumir tot el que hem vist, viscut, descobert i sentit en aquests 4 mesos. Tampoc voliem fotre una pallissa. Se'ns ha acudit fer el que llegireu, i la veritat es que ho hem fet relativament rapid:

Un color -Quim: el verd dels camps i els blaus del mar. Mariona: El verd
Una olor - menjar
Un so - Q: Pregaries dels monks. M:Taxi sir?
Una frase - Where are you from?
Un gest - els somriures
Una imatge - Q:Recollida de menjar dels monks a Luang Prabang. M:La cara de tenaka de les noies a Myanmar
Una calor - Q: Taman Negara. M: L'agobio de les multituds
Un fred - Q: Cameron Highlands. M: Al barco a Koh Tao
Un menjar - Noodles
Una beguda - Q: Watermelon juice. M: Suc de canya de sucre
Una beguda alcoholica - Q: Les galledes. M: Singapore Sling
Una indumentaria - Els longys dels senyors a Myanmar
Una platja - Long Beach de Perhentian
Una muntanya - Q: Sapa. M: Hsipaw
Un temple - Q: Angkor. M: Bago
Una ciutat - Q: Melaka. M: Luang Prabang
Un hotel - Q: Koh Phanang (fora del pressupost). M: Chiang Rai
Un animal - Q: La gallina. M: El tauro (nadar amb ell!)
Un trekking - Q: Inle Lake. M: Sapa
Edifici modern - Petrones tower
Un paissatge - Q: Maya Beach. M: Halong Bay
Un recorregut - Q: Rafting de Pai a Mae Hong Son. M: Amb bicicleta per Angkor
Una festa - Full Moon Party
Sortida del sol - Als temples de Bagan
Caiguda del sol - Q: Platja Soiree a Koh Tao. M: A Luang Prabang
Moment de relax - Q: LLegint a la platja. M: Mirant "Friends" a qualsevol bar de Vang Vieng
Un descobriment - Q: La cultura asiatica. M: El submarinisme
Una conversa - Q: Amb un monk a Yangon. M: Sopant a Hsipaw
Per oblidar - Q: Cova de ratpanats. M: 21 hores de bus a Myanmar.
Una denuncia - Q: Situacio politica de Myanmar. M: El turisme sexual.
Una persona - Q: Mariona. M: Quim.

Mes o menys... Es aixo. Totes aquestes impresions son les nostres, i si ens torneu a preguntar poder contestem diferent , aixi que no us ho prengueu com a veritats absolutes. Realment ens ha agradat molt tot el que hem vist i, sobretot, visitar-la amb la ment ben oberta i observar-ho tot pq a cada cantonada hi ha alguna cosa sorprenent.
Petons a tothom.

SINGAPUR ES ASIA?

2007-11-03T13:13:00.000+01:00

Saps aquells nens que sempre van amb les sabates enllustrades, els pantalons amb el cinturo cordat pel forat del mig (ni el primer ni l'ultim), amb la roba sempre impecablement planxada (inclus despres d'un partit de futbol a l'escola), i amb els cabells, tots, en el seu lloc?
Saps aquells cotxes que semblen sortits del concessionari, sense cap ratllada ni record d'algun pilar boturut d'algun aparcament del centre, que fan aquella olor a nou quan el propietari et diu que ja fa dos anys que el te?
Doncs tant el sentiment de volguer llensar-li una patata fregida banyada amb abundant ketchup sobre la camisa impoluta del nen; com les ganes de despedir-te del propietari del cotxe fent adeu amb la ma dreta, mentre amb l'esquerra desplegues les claus i les emboliques amb la pintura del lateral del cotxe... es la sensacio que ens ha fet Singapur. Fa rabia!!! Molta rabia!!
Primer de tot, Singapur no es Asia. No te res a veure amb tot el vist els 4 mesos anteriors. Es retornar a la civilitzacio, pero per la porta gran. Una ciutat escandalosament neta; amb certa combinacio d'edificacions modernes fetes amb acer, alumini i vidre, i edificacions amb aire colonial amb varietat de colors; amb multitud de gent provinent de tots els paisos del mon que els veus caminant pel carrer a tota velocitat persseguint el seu desitjat amic: el dollar.
No, no s'assembla a l'Asia que hem conegut. Tot i aixi, ha suposat retornar a un aire mes civilitzat, on els semafors prenent significat, on els horaris existeixen, i on la llei regula i afavoreix el comportament de les persones, pero a la vegada els hi treu llibertat. Per exemple: no es poden comprar xiclets..perque sino es tiren al terra.
La visita va durar tres dies. En general es prou bonic anar observant els edificis (pels amants de l'arquitectura moderna es una delicia...la biblioteca es impressionant), trepitjar el Chinatown (que com a tal te ben poc, pero es un raco de la ciutat bastant agradable), el Little India (que aquest si que s'assembla mes a certs barris indis), sopar a prop del riu en un dels molts restaurants-bars que omplen de glamour la zona, competint entre ells per la millor posada en escena, i arribar-se fins a l'Esplanade per gaudir del teatre local i d'un passeig amb barca pel riu (vem poder veure gratuitament un concert d'una noia que tocava el violi i que interpretava cansons de Radiohead)...etc. I acabar el dia al Long Bar de l'hotel Raffles, on acompanyes la cervesa o el 'Singapur Sling' amb un bol de cacauets, les peles dels quals es llensen a terra..(podeu imaginar com vem deixar el terra.. a mes vem anar-hi alla a les 7'30...amb aquella gana)
I sobretot, es un bon punt de sortida, ja que la quantitat de "malls" plens de botigues de tots els preus i marques no te'ls acabes en molts dies. Un lloc per tornar-se boig comprant, tot i que els preus son una mica mes cars que a la resta d'Asia.
Tot i aixi, ens ha sorpres mes el canvi en si que la propia ciutat. Segurament es un canvi sobtat que ens ajudara a pair Australia..ja veurem.
Per cert, ens queda pendent un resum d'Asia en breu...si es que es pot resumir. Per fer boca...no dubteu en visitar-la...val molt la pena!!!

I fins aqui...Malasia

2007-10-28T13:40:00.000+01:00

Ara feia dies que no deiem res, i resulta que ja hem marxat de Malasia. Un pais que ens ha encantat. Us escrivim des de Singapur, on els preus son mes europeus que els que estem acostumats.
Del paradis de Pherentian, vem anar a Cameron Highlands. Es un poble de muntanys, situat al centre del pais. Es una zona de trekking, amb visites a centres de jardineria inacabables, plantacions de te, i centres amb tot tipus de flors que s'exporten a tot Asia. Pero el que mes ens va agradar va ser assaborir les delicioses maduixes que s'hi cultiven, ja sigui en forma de suc, o banyant algun 'cheesecake' que ens menjavem de postres (ja sabeu, despres de dinar o sopar sempre queda un raconet pel dols). Ah, i una cosa mes, per primera vegada en tot el viatge, vem haver de buscar al fons de la motxila per treure el jersei gruixut, ja que al vespre feia una temperatura fresqueta. L'ultim dia, fugint de l'esperit backpacker que arrosseguem, vem anar a fer dotze forats (vem parar per pluja) a un golf impressionant (ja sabem que aixo pot comportar certes critiques envers l'esperit aventurer, pero...que carai!!!)
Seguint amb muntanya, vem moure'ns cap al Parc Nacional Taman Negara. Es una zona completament de selva. La magnitud dels arbres i dels animals es superlativa. Com tambe ho era la xafogor que s'enganxa al cos a cada passa. Vem fer dos trekkings. El primer vem caminar per dins la selva envoltats d'arbres gegants que ens feien sombra, i intentant evitar trepitjar els escarbats, formigues i aranyes de tamanys descomunals que es creuaven al nostre pas. Vem aprofitar per fer 'canopy' (caminar per ponts de fusta penjats dels arbres a molts metres d'alsada) on les vistes de la selva era certament diferents; i tambe vem pujar al turo mes alt de la zona on vem contemplar l'extensio de selva que abarca tot el parc nacional. El segon dia vem anar a veure un cova que en diuen la 'bat cave'. Despres d'entrar-hi, encara no entenem com es van poder fer comics d'un tal 'batman'. La Mariona no va gosar entrar, aixi que el Quim va haver d'entrar-hi sol. I gairebe surt pel mateix punt on havia entrat deu segons despres. Al entrar i recorrer uns 20 metres, enfoques el sostre de la cova i apareixen mes de 100 rat-panats penjats del sostre on representa que dormen, excepte algun que deu vigilar el 'dormitori' i sobrevola la zona emitint un soroll que et fa posar la pell de gallina. Per sort, en vaig sortir viu.
I el que mes ens va xocar de tot va ser un animalet que desconeixiem...la sangonera. Malait bitxo. Sembla un cuquet petit, pero s'enganxa a la pell i no et deixa fins que s'afarta de sang...la nostra sang. Ambdos dies ens em vem trobar a les cames..molt fastigos. Sobretot el segon dia, quan la Mariona s'assenta alhora de dinar i sent...xaff!!! tota la cuixa plena de sang i de cop i volta, surt la sangonera feta un llimac i grossa com una pilota..s'havia afartat la marrana. En fi, una imatge per esborrar.
Ja cansats de tant salvatgisme, ens vem dirigir a la capital Kuala Lumpur. Benvinguts al consumisme altra vegada. La visita a les Torres Petrones ens va agradar tant que ens hi vem passar tot el dia (val a dir que hi ha un 'mall' al peu de les torres). espectaculars, sobretot de nit (en breu penjarem fotografies). De la ciutat en si...doncs compres i menjar. Chinatown es un bullici constant, de colors, olors, i de roba. Si algu be aqui, no cal que fagi maleta...amb quatre rals es compra l'omplerta d'un armari. Per sort, a l'hotel, s'hi estava molt be i vem poder veure pel.licules i disfrutar de la gent que s'hi hospedava.
I la seguent i ultima parada va ser Melaka. Molt bonica!! Una ciutat amb passat portugues, holandes, ingles i japones, i que per fi va aconsseguir la independencia. Les cases son precioses, moltes amb patis interiors i ambientacio colonial. Tambe es una ciutat molt adient per les compres, sobretot al China town on, a diferencia dels altres, s'hi pot passejar tranquilament i disfrutar de cada botiga sense interrupcions externes. Cal remarcar la varietat de religions que conviuen juntes a Melaka. Perque us feu una idea. Vem coincidir amb la graduacio de uns nens que acavaben el jardi d'infancia. Despres de l'himne nacional, els van presentar un per un. Potser hi havia 12 nens i nenes. I, amb els noms i les cares, ens atrevim a dir que hi havia xinos, malais, indis, musulmans, i fins i tot un holandes...tela no? Amb el que ens costa que ens fagin una mesquita prop de casa...en fi!!!
I ara ja som a Singapur!! Amb la sensacio que una gran etapa s'acaba, pero amb la sort que una nova comensa. Com sempre, ja us l'explicarem. Australia ens espera.
Una abrasada!.

MALASIA...TRULY ASIA

2007-10-16T11:27:00.000+02:00

Pulau Perhentian!!!
Si senyor!!! El paradis!!! Son dues illes: Pulau Perhentian Besar (la gran) i Pulau Perhentian Kecil (la petita). Surts de la poblacio de Kuala Besut situada a la costa est de la peninsula malaia, en un vaixell que triga poc mes de mitja hora a deixar-te a 50 metres de la sorra blanca que rep l'impacte de les gairebe inexistents onades. Una barqueta a motor et ve a recollir per apropar-te a la sorra sense haver de mullar-te els peus (ni les bosses). Nosaltres vem a anar a la Long Beach, a l'illa petita, on es troba tota la 'fauna' motxilera. Es una platja que deu tenir uns 500 metres de llarg, amb una amplada d'uns 20 metres. I a l'acabar la zona de sorra, topes amb una zona boscosa amb multitud de palmeres que desafien el silenci llensant cocos cap al terra. I, entre mig, apareixen alguns bungalows. No et pots esperar massa, pero les habitacions tenen dos llits, mirall, i un lavabo amb water i dutxa d'aigua freda per nomes 8 euros la nit. Els grans resorts es troben a l'illa gran, pero nosaltres nomes hi vem anar per banyar-nos a les seves aigues i disfrutar de la vida subaquatica.
5 dies de sol, amb alguna ruixadeta durant la nit. Barbacoa per sopar, a triar entre carn (pollastre o vedella) o tres tipus de peix (dorada, king fish, o tauro), acompanyat d'arros, fruita, patata al caliu i una mica d'amanida. Exquisit!!! I despres cap al bar. Una barra quadrada muntada sobre la propia sorra on, tot i no haver-hi galledes, la festa s'allargava cada nit amb una excusa o altre. Vem fer bona amistat amb un grup de gent format per holandesos, ingles, americans, aleman amb els quals vem deleitar als espectadors amb partidets de 'volleyball' tot lluint "moreno". I per acabar, abans d'anar a dormir, i quan la pluja i el fluix vent havien desplasat els petits nuvols, aixecar el cap i veure com milers d'estrelles et somriuen desitjan-te bona nit i anuncian-te que dema, a les Perhentinan, tambe fara sol.
Durant el dia...doncs relax. Tumbats sota una sombrilla, llegint algun llibre o repassant la guia, llensament de 'frisbee' o tocs de futbol, i, sobretot, mullar-nos per les aigues que demanen a crits la teva prescencia. Es una platja poc profunda, de fet tens que caminar uns 30 metres per poder-te enfonsar, pero aixo li dona uns colors que et deixen bocabadat. Si agafes el blau i el verd, i els mescles de totes les maneres possibles, segur que encara et deixes algun dels tons que agafa l'aigua durant tot el dia. Es impressionant anar observant com, segons l'impacte de la llum, l'aigua va agafant la seva tonalitat com volguent-se protegir d'una possible cremada. Veus peixos que et passen al voltant dels peus demanant que juguis amb ells, i pots definir el relleu del terra a traves de la cristal.linitat de l'aigua.
I per ultim, i per si no fos prou, anem a fer una excursio a diferents punts de les dues illes per disfrutar de l'snorkelling. Mascara i tub en ma, i aletes en els peus, arribem a persseguir mes d'una tortuga del meu tamany; seguim, de lluny, a algun tauro que es belluga controlant el seu entorn; ens envoltem de corall de tots colors, vermell, blanc, gris, verd...; i ens deixem tocar pels millons de peixos d'infinitat de colors que et venen a rebre cada vegada que et llences a l'aigua. Va ser brutal!!! Mai haviem vist ni pensat que sota d'aquesta superficie tan gran d'aigua, s'amagues tanta vida.
I final...marxes amb el mateix vaixell que et torna a la peninsula, i contemples com tota la selva s'apodera de la resta de la illa i somrius...somrius, i encara m'atreviria a dir que rius. Per una vegada, una meravella com aquella, no ha sigut invadida per mans humanes. No hi ha grans edificacions, ni grans infraestructures que agredeixin la protagonista: la naturalesa.

ILLES

2007-10-13T07:26:00.001+02:00

Uff..dues setmanes per recuperar-nos de les galledes...je,je,je.
Despres de la festa, i fins ara, hem anat saltant d'illa en illa buscant el paradis...i si, l'hem trobat.
Primer vem anar a Ko Samui, 30 minuts en barco desde ko PhaNghan. Molt desenvolupada, amb molt comers, hotels, restaurants...i cert turisme sexual. Total, dos dies i fora!! Aixo si, vem disfrutar d'un dia de Sol tombats en una tombona i prenent, com no, alguna cervesa.
I d'aqui, cap a l'altra banda. Krabi... Esta a la costa oest, a l'Andaman Sea. Vem arribar i ens vem dirigir a Rai Leh, un lloc de trobada dels grans escaladors. S'aproxima molt al paradis buscat, de fet, quan hi erem, ens pensavem que allo era el maxim. Platges desertes de sorra blanca, contemplades per penyasegats de roca calcaria que els hi donaven la sombra necessaria. Excursio d'un dia amb barqueta, i visita de les innumbrables illes del voltant, a cada qual mes bonica. Una passada!!! Aixo, si, hi havia, encara, restes de la prescencia del Tsunami, i tampoc vem tenir massa bon temps. Aixi que...canvi.
Ko Phi Phi,,, ai Ko Phi Phi...llastima de la mala mar. Vem estar molt be. Vem coneixer gent nova, i vem fer un recorregut per les dues illes, fent snorkelling. Totes les illes sob brutals. A mes vem tenir bon temps. Ara be, la "Maya Beach" (per molts coneguda com la platja de la pel.licula 'La Playa' et deixa sense paraules. Es una platja rodejada 360 graus de roques d'alsada prominent, amb una petita escletxa per on entra l'aigua del mar, com si entres dins la boca d'un llop. I mai mes ben dit, ja que bufava un vent que feia mal, i que donava la sensacio que no ens volia deixar disfrutar d'aquell entorn. Pero no, ens hio vem quedar una estona i vem recrear-nos amb tanta bellesa.
I quan ja creiem que ho haviem vist tot, vem marxar cap a Malasia. Primer vem parar a la bonica poblacio de Georgetown, una ciutat colonial amb molts atractius, que ens van ocupar durant tres dies. Va ser el punt de sortida cap a Langkawi, una altra illa paradisiaca on vem estar com a reis. Bungalows tocant a la platja, bon menjar, vem veure el partit del Barsa, etc...molt guapo.
Pero encara ens quedava l'ultim desti 'playero': Pulau Perhentian
Aixo si que es el paradis!!! Ara us escribim desde aqui...pero s'acaba el temps de connexio...ja us ho explicarem detingudament.
Un peto.

FULL MOON PARTY !!

2007-09-28T14:30:00.000+02:00

Abans de que el sol s'amagues darrera l'ultima escletxa d'aigua que dibuixava un horitzo mogut, una altra esfera lluminosa reclamava el seu protagonisme en aquell dia caluros. Nosaltres, la Mariona i jo, estavem expectants per viure el poder de la lluna...de la lluna plena...de la "full moon".
Portavem dies creuant-nos amb gent amb qui el dia 26 de setembre ens haviem de trobar a Koh PhaNghan. I aquell era el dia. El 26 de setembre. La lluna ja mostrava la seva inmensitat i esquitxava el mar amb una llum hipnotitzant que violava els sentits. La sang es movia mes depressa. Els ulls es feien grans, com volguent imitar la protagonista d'aquella nit. Els passos s'espaiaven creant un ritme vertiginos al caminar. I els cotxes desprenien aire contaminat per tota la illa anunciant una nit diferent. Una nit on val tot.
Arribant a Hat Rin, la platja que rebra cada un dels impactes dels passos de ball dels participants de la festa, ja es comensa a intuir l'esdevenir de la nit. Al carrer principal, abans de trepitjar la sorra, la multitud de bars i restaurants es presenten amb una taula de benvinguda col.locada sobre l'asfalt, carregada de galledes amb tres botelles: alcohol a escollir, red bull, i beguda gasosa per donar-li color. La compra implica inutilitzar una ma per portar la galleda on, sense cap mena de distincio a l'hora de col.locar els ingrediens, es mescla tot amb forsa gel i varies 'canyetes' per veure. I a la gent no li fa res inutilitzar la ma. Tothom carrega la seva galleda i es belluga carrer avall dirigint-se a la platja, on taules el doble de grans esperen el seu torn per la segona, o potser enessima, galleda.
Arribats a la sorra, que separa els bars del mar ens uns 25 metres, has d'aturar-te. Primer perque segurament no ho tornaras a fer fins d'aqui a moltes hores, i segon perque es dificil d'assimilar tot allo que els teus ulls son capasos d'absorvir.
La llum que et sembla que il.lumina la platja no es mes que la proporcionada per la protagonista de la nit. Intentant combatre amb ella, hi ha raigs lluminosos de colors procedents de cada bar, jocs malabars amb foc, diademes amb banyes de dimoni vermelles, i cossos pintats amb pintures fluorescents. Pero res pot amb la llum de la lluna.
Potser hi ha uns 20 bars diferents amb les seves musiques que surten a propulsio dels sofisticats equips de musica, i que fan bellugar cada granet de sorra com obligant-lo a prendre's un bany i deixar espai per la gent. I aixi es. La gent ocupa l'espai. Assentats al terra, en cadires o en coixins; drets aturats o caminant de bar en bar per trobar aquella musica en que s'identifiquen; o ballant a ritmes desmesurats, generalment, omitint el propi ritme de la musica que suposadament els fa saltar, cridar i abrasar-se.
Avansada la nit, la musica eleva el seu to, la gent assentada es transforma, es desvesteix, torna a omplir la galleda, i adopta el seu millor perfil per integrar-se amb l'entorn. Els jocs malabars s'accentuen. Els propis turistes s'atreveixen a provar-ho. Uns amb mes sort que altres, els quals poden recorrer als diferents punts d'atencio medica distribuits per la platja.
I aquesta combinacio de foc, lluna i galleda arriba al seu punt de maxima exitacio. El foc ho crema tot. Crema la vergonya de la gent, crema els cigarrets que alfombren la sorra, crema els cossos i els sentits, i ens torna a tos uns cremats. La lluna dona llum a tot. Il.lumina la trajectoria de cada una de les pixades que es fan al mar, cada una de les pasterades de bomit que es barrejen amb el color del terra, cada una de les figures que es belluguen amb mes o menys sensualitat, i cada una de les llengues que busquen la seva homologa per entrellasar-se i compartir la propia cremor. I la galleda ho confon tot. Confon el sexe de la gent, confon la seva nacionalitat i la seva llengua, confon la propia habilitat de parlar, i confon els termes d'amistat amb innumerables abrasades a gent desconeguda.
Pero amb tot aixo sempre hi ha una llum que dona sentit a tot. Quan tot semblava arribar al seu punt maxim. Quan tothom ballava independentment de si la musica sonava o no. Quan el foc ja ens havia cremat a tots, i la lluna es reia de nosaltres..vaig veure el que donava sentit a tot allo. Era alla dalt. Dalt d'una tarima. Ballava amb moviments bruscs que li donaven un aire de sensualitat inusual en aquell entorn. Vestia unes ulleres de sol per amagar uns ulls segurament asiatics. Unes botes a mitja cama i uns shorts arran de gespa que remarcaven un sota-cintura de revista. I a sobre duia un petit top. I va ser llavors, en un moment en que la musica augmentava el seu ritme, quan seguint amb el seu moviment es va col.locar les mans a ambdos costats de la cintura i va desllisar el top cap amunt, passant-lo per entre el seu cap. Les ulleres ni es van moure. Ella si..es movia. Nomes tenia la seva pell com a vestit. Una pell morena d'arrel, amb uns pits petits que enfocaven el nord amb decisio. i llavors ho vaig entendre tot. Aquells pits, amb un parell de 'bailets' mes foscos que enfocaven amunt...no enfocaven el nord. Estaven mirant a la lluna per dir-li. Ei, jo estic amb tu aqui...a la "full moon" party!!

SUD DE TAILANDIA

2007-09-23T14:10:00.000+02:00

Hola a tothom!!

Myanmar ens va agradar, ja ho vem dir, pero tambe es veritat que els ultims dies pensavem sovint amb les platges paradisiaques que ens esperaven....

Doncs aqui estem, a les platges paradisiaques.... Ens ha plogut cada dia!!! I pel que diuen es possible que la temporada de pluges s'hagi avansat, o sigui... que no esperem millores. "Casum" amb el canvi climatic!!!

De totes maneres hem pogut aprofitar, i mooolt be, el temps. Ens hem tret el Padi!!! El titol de submarinisme. De moment el mes senzill, ens permet fer immersions a 18 metres. Pero ens ha agradat molt!! Una experiencia que recomenem ja que descobreixes un nou mon.

A mes, el que te aixo de treure's aquest titol aqui Tailandia. A la primera immersio ja vem veure un tauro!!! Si, si, nedava sota nostre!!!! Al.lucinant!!

Despres va venir el sopar de graduacio amb la corrresponent festa...ni us imagineu la ressaca de l'endema!!!

I per festes, el dia 26 de setembre, a Koh PhaNghan, es celebra la mundialment coneguda 'full moon' party, en la que es reuneixen 10000 persones sota la lluna plena per 'beure cafe i prendre pastetes', je,je. Probablement hi anirem a sumar dos mes. Ja us ho explicarem.

P.D: Que us sembla? Fotem pinta de 'lobos de mar'?

MYANMAR...UN PAIS DIFERENT

2007-09-17T11:48:00.000+02:00

Agafa la India, Vietnam, Tailandia i Laos i posa'ls en una coctelera.
Despres li afegeixes un esser huma, pero li treus qualssevol indici d'enveja, avaricia, gelosia i egoisme; i ho substitueixes per un suplement d'empatia, innocencia, bondat, servitud i honestedat.
Per ultim, i com a toc final, posa-hi un somriure.
El coctel es diu: MYANMAR.
Myanmar...SI...ens ha agradat...pero sobretot ens quedem amb la seva gent.
Anem per parts. Els punts visitats han estat:
YANGON: Capital del pais i punt d'arribada del vol procedent de Bangkok. Bruta, destertalada, molt deixada i amb la sensacio d'haver entrat en un pais mes semblant a la seva veina India que no pas a Tailandia. No cal dir que el primer contacte va ser xocant, amb certa por en l'espera dels 20 dies seguents. Canvi de dollars en el 'mercat negre', compra de bitllet de bus en un casa de cert aspecte mafios, i visita de la ciutat. De fet, vem anar directament a la Schwesadagon Pagoda (o algo aixi). I ens hi vem quedar. Fora hi havi soroll, cotxes atrutinats, i certa impaciencia en captar-nos com a passatgers d'algun que altre tuc-tuc. En canvi, a dins, la pau es respirava a cada raco. El monjo que ens va veure tambe devia sentir aquell moment de pau. Se'ns va acostar preguntant-nos d'on erem, continuat de mes d'una hora de conversa sobre la seva vida com a monjo, i sobre el budisme en general. Sens dubte, una conversa molt interessant.
BAGO: Parada cami al Llac Inle. Visita per totes les pagodes, pagodetes i 'pedres de metxero'. L'endema al mati, abans de tornar a gafar el bus, un dels aconteixements mes increibles de la nostra estada. 10 del mati i ens dirigim al monestir de la ciutat. Silenci absolut, i quatre monjos netejant-se i diambulant pels passadissos. 10,30 i un monjo s'apropa al menjador i repica la campana amb cinc cops seguits. Mes de 20 gossos comencen a bordar a la vegada, trencant abruptament el silenci del moment. I de sobte apareix un monjo i es col.loca en un punt proper a la entrada del menjador. I darrera un altre. I un altre...fins que n'apareixen 1200. Llavors tots es dirigeixen en 'fila india' i en silenci cap al menjador, omplint-se el plat de l'arros recolectat aquell mati pels carrers de Bago. Nosaltres dos, callats. Assombrats. Veure 1200 persones en silenci, amb les seves calves i vestint els mateixos 'equipatges', descalsos...guau!! pell de gallina!!
LLAC INLE: Arribada d'insomni. 21 hores d'autocar fins arribar-hi. Descobrim la cara fosca del pais. Carreteres intransitables, vehicles molt vells amb problemes de tot tipus...pinxades, motors cremats, frens en condicions miserables...un infern. Instal.lats a 1 km del llac el visitem amb bicicleta i amb canoa. El llac es precios, sobretot perque esta col.loct al mig de 360 graus de muntanyes que li donen tots els colors que pot tenir l'aigua durant un dia. Pero a part d'aixo, lo bonic es endinsar-se pels canals laterals al llac i veure com habiten desenes de families en cases flotants sobre l'aigua, amb els seus horts i cultius... entrar a fer un te en una de les cases va ser molt instructiu.
TREKKING A KALAW: Totalment entregats al paissatge, i amb el record de les hores de bus, decidim fer un trekking de 3 dies i 2 nits amb un guia local. Primer dia: 8 hores de caminata, dinar amb una familia d'una villa campestre que trobem pel cami, i arribada amb els peus trinxats a la 'homestay' on passarem la nit...com a unics 'convidats'. Els paissatges del cami son brutals. En un mateix dia vem veure tres paissatges diferents...l'adeu al llac per zona muntanyosa, extensions planeres de cultius, i pendents formades per inmensos camps d'arros. La nit...al terra. Si, si...dormim al terra de la casa, amb una manta de color...tenia color? Pero be, descansem com podem...ah, i sense dutxa...a tope!! Segon dia: Camiada de 6'30 hores. Mes facil que el dia anterior i amb paissatges igualment bonics. Despres de pujar i baixar muntanyes, arribem al segon desti nocturn: un monestir. Resulta que el monestir s'esta construint, aixi que al costat hi ha una mena de pavello-xavola on hi ha els monjos...be el monjo. I nosaltres arribem, el saludem afectuosament i amb l'educacio que ens han donat els nostres pares. I ens indica l'habitacio senyalant amb el dit. Es alla mateix. Separada per una paret de fusta esquerdada, hi ha els nostres llits...pero sense matalas. Son dues plaques de fusta a sobre de les quals hem de dormir. Una altra nit dura. I sense dutxa... a tope!! Abans de sopar tot de gent del poble vei, que se'n deuen haver enterat de la nostra prescencia, ens venen a veure. Pero son tan timids que els costa apropar-se...aixi que insistint i fent una mica el tonto, entrem en confiansa i disfrutem jugant amb els nens i sentint-nos protagonistes d'una pel.licula. Flipant quant un home es va acostar al Quim i sense dir res, m'agafa els pels rossos del bras i me'ls estira mentre es fot a riure com un boig. Clar, nosaltres tambe reiem. Tercer dia: 3 hores i arribada a Kalaw. Destrossats!! Pero no descansem...la parella 'd'exploradores' tornant a agafar un bus nocturn que ens porta a Mandalay. BURROS!!!
MANDALAY: Segona ciutat del pais. No gaire maca. Fort reial, i pagoda dalt d'un turo amb vistes panoramiques. Aixo si, punt de partida per vistar: SAGAIN: Vistes espectaculars dúna carena on semba que no hi capiguen mes temples. INWA (o AVA): Recorreguda amb cotxe de cavall, amb temples molt antics. AMARAPURA: Caminar, cap al tard, pel pont de fusta de teca mes llarg del mon.
HSIPAW: Ciutat-poble de muntanya. Tranquilitat total. Amabilitat de la seva gent excessiva. Es troba a l'estat Shan, i son una gent encantadora. De fet, a part del primer dia que ens vem tornar a embrutar les bambes per anar a veure una cascada durant 4 horetes, el dia seguent el vem dedicar a anar prenent te amb la gent local i amb tots els pocs turistes que compartiem guesthouse. Sopar en una taula amb una australiana, 2 israelites, 2 americans, un frances i 2 espanyols mes reflecteixen que viatjar enganxa a tothom. Dáqui tornem a Mandalay en taxi amb el Shayn i la Borit, per agafar el vaixell que ens portara a Bagan.
BAGAN: Vaixell de 12 hores. Pesat. Lent. Pero compartit amb la gent local, i assetjat per desenes de venedores ambulants que et venen 'samuses' very cheap. Bagan es la ciutat dels temples...i de la calor. Hi ha tants temples, pagodes, monestirs etc...que n'acabes fart. Agafem un cotxe de cavalls que ens porta als temples principals durant tot el dia. Interessant, pero mes la conversa politica amb el propietari d'un 'tea shop' que ens explicava que el dia 17 hi havia una concentracio de monjos per decidir que se li deia al govern per poder canviar certes coses i millorar l'estatus de la gent. No se'l veia convensut de que poguessin haver resultats optimistes...pero estaven en mans dels 'monks' i aixo volia dir que podia passar de tot. L'endema lloguem unes bicicletes i anem a veure la sortida del sol. La Mariona. jo, i dues persones mes. I tot Bagan callat i apagat. I la llum que surt mica en mica d'alla darrera. I esquitxa un raig sobre un temple. I despres un altre...fins a omplir l'espai d'una llum embriagadora que ens obliga a estar en silenci i respectar aquell moment per no molestar. Amb allo ja estava vist tot. No calia mes. Dormim, i cap al tard anem a un temple a despedir-nos d'aquell que hores abans ens havia deixat astorats. I ho torna a fer-ho. Ens torna a enganxar en silenci, mirant a l'altra punta d'on miravem aquell mateix mati, i veien vermells, taronjes, grocs i blaus d'infinites tonalitats que tenyeixen el cel. Una caiguda del sol memorable.

Fi del viatge per Myanmar: Tornem en vol cap a Yangon i volem a Bangkok. Com hem dit, ens quedem amb moltes coses de Myanmar, pero sobretot amb la seva gent. Un simple gest o una simple mirada, sempre era corresposa amb un somriure sincer d'aquells que, probablement, gairebe ja no existeixen a prop de casa. Potser els influeix el fet d'obligar-se a passar una temporada superior a 5 dies en un monestir fent vida de monjo abans dels 12 anys. Potser allo els ensenya a ser com son...o potser no. Com diuen en el llibre "El Arpa Birmana" d'un autor japones que no recordo el nom: que passaria si el nostre mon fos governat per gent amb aquests valors? Seriem millors? Haguessim pogut evitar entrar dins d'questa corrent que cada dia ens arrossega mes fort cap a un desti incert? Segurament, ja mai ho sabrem.
Un peto a tothom.

TORNEM AL PRINCIPI !!

2007-08-28T14:08:00.000+02:00

Si,si, tornem al principi. Tornem a escriure desde Bangkok, on va comensar tot..ara ja fa 2 mesos. Com passa el temps!!!

Despres de que la Mariona es relaxes fins a l'extenuacio amb els massatges del Quim (el qual va tenir agulletes durant 2 dies...ai l'amorrrr), encara ens quedava un dia mes a Chiang Mai que el vem aprofitar per fer el turista...si,si, i mai mes ben dit. Vem agafar el minibus amb 8 persones mes i ens van portar fins a 'l'elephant camp'. Alla ens van enfilar de 2 en 2 a sobre d'un elefant amb una gran trompa (i no ho dic amb segones...) i vem fer una volteta per, la segons ells, jungla. La realitat va ser pujar als elefants i comensar per un cami, previ somriure a una foto feta per ells, que feia una volta de menys de una hora sense recorrer gaire mes de 500 metres. Aixo si, el terra era ple de fang, i almenys no ens vem enguarrar fins als genolls, pero el mal de "bensos" ni te l'explico... A mes sota un sol brutal que cremava l'esquena mentre ens balancejavem a llom de l'elefant. Ah, i al final, si, ens vem quedar la foto feta per ells, amb un marc molt 'mono' inclos.
Despres ens van portar a fer el "bamboo rafting". Forsa xulo. Els 'capitans' de l'embarcacio jugaven entre ells i aixo ho feia divertit fins que, en un dels seus complots per arraconar la nostra plataforma, ens vem trobar de frente amb un arbre que vem haver de salvar estirant-nos de cop sobre les branques de bamboo, amb la consequent mullada de roba i cara de tonto...i no, no duiem roba de recanvi. Pero no us penseu que els altres van quedar secs, perque despres de riure's de la seva jugada letal, el cel va canviar de cop i volta, i es va posar a ploure amb una rabia que transmitia, potser, la que jo tenia per ells. Castig dels Deus? O potser dels budes? Resultat, tots xops.
Despres encara vem anar a dinar (en 20 minuts i let's go, let's go...i la nostra siesteta???), i a caminar per veure una cascada d'aigua en un minibosc. Ens permetien banyar-nos...pero ja ens haviem mullat prou!!! Al final, tornada a Chinag Mai i bus de nit cap a Bangkok. Pero no penseu que ens vem amargar per aixo, no. Al reves, vem acabar rient. Com diu el meu cosi Marc, si, vem fer el "bato" i el "turista", pero va ser prou divertit.
A Bangkok...poca cosa. Retrobar-te amb el Kao Sand Road, el qual se'ns va tirar a sobre amb tant 'bullici' despres de passar tant dies en terres tranquiles. Un dia de descans i habitacio per culpa d'unes febres (malaits capitans de bamboo rafting...), visita a la ciutat amb caminades dignes del 'camino de Santiago' (ho diem per experiencia), remarcant la visita al Grand Palace i la seva Wat, Golden Mountain, i els innumbrables mercats que et vas trobant aqui i alla. Si, si, tambe vem anar al carrer Patpong per la nit, on un mercat es situa al centre d'un carrer on a banda i banda esta ple da bars d'aquells on hi ha "dones que fumen, i et parlen de tu", pero a mes a mes es veu que juguen molt be al ping-pong...
Tambe vem fer la excursio de "grupu" de torn. Primer visita als mercats flotants, on els unics que compravem erem els guiris, de fet, no hi havia cap 'local' comprant. Tot i aixi, els canals i embarcacions eren mes originals que a Vietnam. Despres vem anar a veure el pont sobre el riu Kwai. Tot i que fotia una calor de mil dimonis, si, vem fer-ho. Des del principi fins al final del pont, un darrera l'altre, passa dreta-passa esquerra, bras davant-bras enderrera, i...ti-tu, ti-ti-ti-ti-ti-tu, ti-tu...xiulant fins on ens sabiem la melodia de la famosa pelicula...BRETOLS!!!!
Per acabar vem anar al temple dels tigres. Uns monjos, molt valents ells, es dediquen a domesticar tigres (que foten una cara de mala llet..que no saps si creure't si estan domesticats o no) i pots acostar-te a ells i tocar-los. Com diu el germa de la Mariona...rila bastant!!! Pero es molt guapo veure un tigre de tant a prop, puja l'adrenalina. Us adjuntem alguna foto.
I amb tot aixo han passat els 4 dies a Bangkok. I perque 4 dies? Doncs perque hem hagut de fer-nos el visat per Myanmar, i al ser cap de setmana, l'han hagut de fer dilluns i dimarts, per la qual cosa, dema dimecres, engeguem un nou cami cap a Myanmar, l'antiga Birmania.
Hem sentit a dir que es un pais que esta 50 anys enrera en el temps. Nosaltres estem tranquils ja que erem ferrims seguidors de la serie 'Cuentame', pero no sabem si ens sera facil utilitzar 'aixons' de la Internet. Si podem actualitzarem el blog des de alla, i si no...no dubteu que al tornar us posarem al dia.
Una abrasada i una bona cervesa a la vostra salut.
P.D: Ens fa molta ilusio rebre comentaris de gent que ha trepitjat alla on nosaltres estem trepitjant, o que algun dia li agradaria "anar a fer una cervesa" com nosaltres. No tenim els vostres mails per agrair-vos, aixi que esperem que aquestes paraules serveixin.
P.D2: Si, si, als altres tambe us agraim molt els vostres comentaris.

NORD DE TAILANDIA

2007-08-22T08:02:00.000+02:00

Hola a tothom!!

Que tal? Suposo que, en general, retornant de les vacances... Poder alguns ja fa temps i d'altres encara els hi queden dies, pero ja es aixo...

Nosaltres ara estem comensant a despedir-nos del nord de Tailandia, on ens vam quedar al venir de Laos.

Primer vem estar per Chiang Rai. La ciutat no es molt gran i el que mes ens va agradar va ser el mercat nocturn, on vem sopar els 2 dies. A l'aire lliure, s'estava super be, amb concertillos....
I tambe vem visitar els voltants, vem llogar un cotxe i a fer quilometres. Alguna waterfall, el Tea Village, el poble de la tribu Karen, mes conegudes com les Long Neck, les vistes muntanyoses de la zona son increibles! Tambe ens vem arribar fins el Golden Triangle (just va anar pq el cotxe anava fatal, pero va resultar que nomes necessitava descansar).

Llavors hem anat a un poble anomenat Pai. No hi haguessim parat, segurament, pero ens ho van recomenar la parella d'americans que vem coneixer al tour per la Bahia de Halong. La veritat valia la pena! Es un poble tranquil, bona temperatura. El pal: la carretera per arribar-hi, quina marejada!!

D'aqui anem a Mae Hong Son. I quina es la millor manera d'arribar-hi des de Pai? Doncs fent rafting!! Si, si!! El Quim i la Mariona amb una barca amb el Thu i el Chicken (els nostres guies). Tots 4 dalt la barca riu avall... Evidentment, vem bolcar!!! Pero va ser molt divertit i ens va estalviar moltes curves!!

I a Mae Hong Son vem fer el que mes ens agrada: llogar una moto i visitar les coses pel nostre compte, menys quan plou... Pero nomes va ser mitja horeta! La fish cave, la mascarilla que es va fer la Mariona a les Hot Spring... I la wat que hi ha dalt la muntanya, on estan fent missa pels monks... Molt espiritual!

I d'aqui ja no tenim mes remei que tornar a fer carretera de curves. Es que l'avio son 20 euros i com que aquest es el pressupost diari que tenim, o be no mengem i dormim sota un pont o be... la opcio escollida, anar amb bus, 8 hores de curves, pero a 3 euros! I arribem a Chiang Mai, on som ara. Concretament ara, estem al descans del curs de massatges que esta fent el Quim!! La Mariona fa de voluntaria pq pugui practicar (Ji, ji!! quin xollu!!).

Doncs i de moment, fins aqui podem llegir... Esperem impacients les vostres aventures. Una abrasada a tothom!!

SABAIDEE!

2007-08-16T03:20:00.000+02:00

Us han agradat els canvis? Ja hem llegit que si, i inclus s'ha obert un debat per escollur la millor foto!! Guapo!!! Mola llegir-vos i veure-us disfrutar amb nosaltres. Aixi que qualsevol que entri al blog, ja ho sap, per tontos que siguin els seus comentaris, segur que ens fan molta il.lusio.

Us escrivim des de Chiang Rai. Ahir vem llogar un cotxe i vem anar a fer ruta pel nord. Aixo de conduir per l'esquerra... al principi et sents una mica "batu". Va estar be fugir dels tours organitzats. Vem parar a fer un petit trek per veure unes cascades que vem trobar pel cami. Vem poder compartir la vida de la tribu dels "long neck" (vaya coll mes llarg que tenen... i aquells aros dorats pesen una burrada). Vem anar a veure el poblat dels refugiats xinesos a dalt de tot d'una muntanya rodejada de plantacions de te i pinyes. I finalment, vem veure la frontera de Laos, Myanmar i Tailandia en el famos Golden Triangle. Una jornada exitosa.

La despedida a Laos va ser dura per dos motius:

Motiu 1: Laos ens ha agradat molt. Ens ha donat el que necessitavem a cada moment. Ens ha permes relaxar-nos, aventurar-nos en el riu Mekong, disfrutar amb els nous companys de viatge, gaudir d'un bon massatge leosia de 2 hores, i entendre una mica la vida dels monjos budistes. En fi, que hem "xalat". Per cert, sabeu quin es l'esport que mes es practica a Luang Prabang? A veure si ho encerteu.

Motiu 2: Per sortir del pais, vem haver de tragar-nos 2 dies sencer de vaixell-barca que ens portes a la frontera. El primer dia, de 9,5 hores en una barca amb uns 80 guiris mes, pujant pel riu Mekong, amb la sort d'estar asseguts en seients tous. El segon dia, despres d'haver dormit per 3 dolars els dos (imagineu-vos l'habitacio), torna a agafar una altra barca (aquesta vegada erem uns 60 ja que els altres ho van postposar un dia) sentants en minusculs bancs de fusta que al final anaven buits ja que la gent ens estiravem pel terra. I torna a disfrutar dels paissatges 9 hores mes... Que els donguin als paissatges!!! Nosaltres volem arribar!! I a mes, quan arribem la frontera ja estava tancada, aixi que dormim al poble fronterer per marxar l'endema a primera hora. Amb tot, el trajecte ens ha permes coneixer a molta gent, que en aquests casos, treu la seva millor cara i et fa el trajecte menys insoportable.

Un peto a tothom.

CANVIS EN EL BLOG !!

2007-08-10T12:05:00.000+02:00

Despres de passar 4 dies a la poblacio de Luang Prabang, haver fet un paron per relaxar-nos, i disfrutar de l'entorn natural... hem pogut Actualitzar el Blog!!!
Com veureu hi ha alguna modificacio (temps de viatge, numero de visites...), pero sobretot, podeu veure una seleccio de les fotografies que hem anat fent.
Esperem que us agradi!!
Bones vacances!!

LAOS....AI LAOS!!!

2007-08-08T14:30:00.000+02:00

Primer de tot, tenint en compte les dates en que estem, volem desitjar-vos molt bones vacances a tots aquells que en feu. Als que no, nomes us podem desitjar que us compensi un mica el llegir aquest blog.

Ja som a Laos. Un vol que ens va portar de Hanoi a Vientiane, ens va deixar a la capital del pais. Si be de capital no en te res. Diriem que l'edifici mes alt te tres plantes, els carrers son molt tranquils, i es respira una pau que diria que es troba a molt poques capitals del mon. En els dos dies que estem a Vientiane, comencem a entrar a la vida laosiana. Mes tranquils, mes timids, mes servicials que els vietnamites. Disfrutem d'un bon sopar al costat del riu, del joc de llums i aigua a les fonts de la ciutat, i fins i tot, fem uns tocs de futbol a l'estadi municipal.

D'aqui ens movem fins a Vang Vieng. Esta a mig cami de Luang Prabang, i es el lloc ideal per fer kayak pel riu entre les seves muntanyes. Primer dormim en un resort espectacular per 12 dollars, i l'endema (diga'ns rates) ens movem a una guesthouse per 8 dollars la nit i situada mes al centre. Es un poblacio amb cert rotllo hippy, i encarada al mon de la muntanya. Com a detall, sopavem en coixins al terra mentre per la tele posaven un capitol darrera l'altre de la serie Friends (tot i que era en angles, les tonteries del Chandler i companyia no deixen indiferent). L'estrella va ser l'excursio d'un dia que vem fer. Primer vem anar a unes coves. La primera li deien 'l'elephant cave', on la forca de l'aigua havia defigurat la roca fins donar-li forma d'elefant (una mica tronat). pero la seguent cova, la 'Water Cave', es espectacular. Per entrar a la cova et donen un neumatic gegant on t'hi has de sentar, i agafar-te d'una corda durant el trajecte. Nomes entrar has de gairebe enfonsar-te per passar pel que diriem la porta d'entrada, i despres vas seguint la corda durant una bona estona. Amb els lots al cap, vas veient l'interior de la cova, fins que, a dins, abandones els neumatics, i entres arrossegan-te per les roques fins a trobar llacs interiors i estelectites gegants. Una passada!!! I al sortir, ja tens el dinar preparat. Una delicia. Despres agafem els kayaks i ens passem remant 20 km de riu avall, amb els seus rapids (penseu que es epoca de pluges), on nosaltres vem caure dues vegades (una d'elles ens va arrossegar riu avall una bona estona fins a poder pujar altre vegada al kayak). I al final, parem al 'jumping', on a les fotos podeu veure que s'hi fa (si,si, es la Mariona). Acollonidos!!!

Avui ja estem a Luang Prabang. Vem arribar ahir. Es un poble molt maco, tambe molt tranquil. De fet, diriem que tot Laos es molt tranquil. Tambe te tenderetes hippies pel carrer, casetes d'estil colonial, bon menjar frances, i un entorn muntanyos molt verd. Dema anem a veure unes coves.

Per arribar aqui vem fer 7 hores de bus per una carretera de curves pesadissima!!!, pero les vistes eren espectaculars. A Laos, quan vem aterrissar ja ho vem veure, tots el paissatge es verd. Es brutal la quantitat de vegetacio que tenen aqui. De fet, entre camps d'arros, muntanyes, rius i llacs, coves...tot gira al voltant de la naturalesa. Uns paissatges d'insomni que et fan dir: Laos....ai Laos.

LES DUES CARES D'UNA MATEIXA REALITAT!!

2007-08-01T08:08:00.000+02:00

Ens despedim de Vietnam. Divendres agafem un vol que ens portara a Vientiane, capital de Laos. Pels que us agrada anar llegint que tot es collonut i us voleu convencer de que Vietnam val la pena, us recomanem la primera part d'aquest escrit. Per contra, els que ja esteu farts de llegir que tot es perfecte, que us fa rabia creure que realment tot es fantastic, us redirigim a la segona part.

Part 1: Bahia de Halong i les muntanyes de Sapa.
Arribant a Hanoi, contractem un tour de 3 dies i 2 nits a la Bahia de Halong. Hanoi, amb la visita d'un dia, no ens atrau especilament, sobretot ja que el que realment esperem es visitar Halong Bay. Sortim de Hanoi amb bus fins a Halong City, on agafem el vaixell amb el que navegarem tot el dia i hi passarem la nit dormint en els seus camarots. El primer dia, nomes sortir del port, ja perceps un feeling especial. Allo es diferent. Allo es unic. Al mig de la bahia, on les aigues gairebe ni es mouen, s'alcen com banderes, petites i grans formacions muntanyoses que tenyeixen el paissatge en 360 graus. Les ombres que es formen en les tranquiles aigues amb la llum canviant del sol, l'anar i venir de les petites embarcacions dels comerciants, la visita a les coves que es formen dins de les propies roques, i la conversa amb l'Eduard i la Marta, els americans de Utah Mark i Auttoum, el trio de italianes, i la noia israeli; fan del trajecte un motiu per dir: Ha valgut la pena!!! Al vespre, abans de veure com el sol es banya en les llunyanes aigues, nosaltres tambe decidim banyar-nos i ho fem tirant-nos desde els mes de 4 metres d'alcada del vaixell. Una mica 'acollonidos'.

Despres de passar part de la nit a la coberta del vaixell aconssellant-nos mutuament de les coses a veure, i parlant d'astrologia com si algu de nosaltres en sapigues, vem anar a dormir unes horetes al camarot.

L'endema, nomes llevar-nos, el Quim obre la porta del camarot i es torna a tirar a l'aigua. Quin despertar!!! El que va veure al pujar, es que les aigues contenien certs excrements humans flotant tranquilament, com si aquell fos tambe el seu bany matiner. Cullons!!! Quina angunia!!! o mes ben dit, Quina merda!!!

Els dos dies restants els vem passar a la illa de Cat Ba on vem anar a una de les platges, i on no vem poder fer kayac degut a la mala mar. El tercer dia el vem dedicar a tornar a Hanoi, amb un estat lamentable (veure part 2)

Aquella mateixa nit agafem el tren nocturn i arribem a Sapa, zona muntanyosa del nord de Vietnam on hi passem 5 dies. Avui agafem el tren de tornada. La llarga estada ens permet refer-nos del nostre estat fisic, i de gaudir d'un clima fresc i recomfortant. Sapa esta situada en la zona on es poden veure els paissatges mes espectaculars dels camps d'arros. Un dia vem visitar pel nostre compte un poblat local, l'altre vem llogar una moto per anar a veure unes cascades i disfrutar dinant amb una cuinera ambulant que no parlava gens l'angles. El tercer dia vem voler anar caminant per muntanya per veure 3 poblats diferents. Vem agafar una noia local que ens guies, i a mig cami, al veure que ens portava per carretera, la vem canviar pel Tuan, un noi que ens vem trobar a la carretera i que si que sabia el cami. Vem estar unes 4 hores caminant, amb un temps excelent, i on les vistes eren realment de premi fotografic. Va ser cansat, si, pero va valdre la pena. L'endema tambe vem fer una excursio contractada amb un grup de 6 persones, pero el mal temps (boira i pluja) van impedir gaudir del paissatge, i van fer que el principal atractiu fos comptar les vegades que cada un de nosaltres queia a terra per culpa del fang i el terreny relliscos. Vem quedar fets uns porcs!!!

En fi, uns ultims dies memorables per tancar un pais que ens ha captivat, i que recomanem a qui vulgui visitar-lo. Tot i que ens diuen que Laos i Myanmar encara son mes impactants. Ja us explicarem.

Part 2: Aniversari felic?

El dia 26 va ser Sant Quim (gracies a tots els que em veu felicitar, i felicitats a tots als qui nosaltres no ho vam fer). Degut a la promesa de represalies greus, la Mariona no va gosar anunciar tal festivitat. Tot i aixi, despres de passar el dia a les platges de Cat Ba, la resta del dia va anar mes o menys aixi:

19:00- Sopar amb la gent del grup. Sopa de vegetals, spring rolls, cloisses amb ceba, pop amb ceba i verdures, i com no, el sempre present arros. Un sopar excel.lent per celebrar l'aniversari del Quim.

20:00- Passejada pel port i anar cap a la habitacio. Teniem tele, i veiem canals de parla anglesa. Ens traguem la 'guerra de los mundos'

22:30-Bona nit. Un peto.

01:30- Mariona que et passa?

- Em fa mal la panxa. Tinc apretons. (primera corredissa al lavabo)

- Ja t'han agafat les cagarrines. Jo estic be.

03:30- Quantes vegades has anat al lavabo?

- Moltes. Es que em fa molt mal. Tu estas be?

- No se si es per veure't aixi, pero em comenca a fer mal l'estomac.

04:00 Primera corredissa del Quim al lavabo

De 04:00 a 08:00 fent cua un darrera l'altre per anar treient per nord i sud fins i tot el dinar de la nostra comunio. I no paravem. Que cabron es un mal de panxa!!!

08:00 Evidentment no anem a esmorzar, i al baixar per agafar el bus, compartim el nostre dolor amb els del grup. En total 8 persones ens hem intoxicat, i hem passat una de les pitjors nits de la nostra vida. Despres de fer memoria, arribem a la conclusio de que la culpa la te el pop. Mira que feia bona pinta el malparit!!

08:30 Despres de compartir tots els medicaments dels diferents paisos, emprenem el viatge de tornada a Hanoi via bus, vaixell, i bus. A mes a mes, amb molta pluja que semblava solidaritzar-se amb nosaltres. Realment, un malson!!

Tardem gairebe dos dies mes a recuperar-nos. Ara ja estem be. I la pregunta que ens fem es: Que ens pensavem, que tot seria perfecte? No senyor, aixo tambe forma part del viatge!!! I malgrat els mals moments que hem passat, ens fa sentir vius i disfrutar mes cada pas que fem.

Petons a tothom (prometem no extendre'ns tant en el proxim escrit)

VIETNAM enganxa!!

2007-07-24T16:46:00.000+02:00

MOLTES GRACIES!!! Ens alegra molt saber que esteu disfrutant llegint les nostres experiencies, i aixo, sense dubte, tambe ens motiva per continuar explicant el nostre dia a dia.

Us escrivim desde la capital de Vietnam, Hanoi. Hem arribat despres de passar per un dels millors llocs del viatge: Ninh Binh. Vem llogar una moto per anar fins a Tam Kok. Li diuen la Bahia de Halong terrestre, i la veritat es que, tant les vistes panoramiques que es poden veure desde dalt d'un dels turons, com la passejada amb barca pels rierols que es desfilen entre la multitud de muntanyes rocoses que varien de llum a cada remada, no desmereixen tal comparacio. Una passada!! I mes tenint en compte que recorrer els camins pel teu aire amb la moto, ens permet parar alla on volem per premer el boto de la camara, i observar una posta de sol on aquest sembla cremar cada un dels nuvols que atravessa.

Despres de Saigon, vem fer parada estrategica a una de les platges de la costa vietnamita. Vem contractar un tour per visitar les illes colindants, on vem poder fer snorkeling, tumbar-nos al sol (aixo si, sota un parasol), pero sobretot, per acabar-nos cada una de les cerveses que el Sr.Funkie Monkey ens servia en el 'floating bar' que van crear al mig del mar.

La seguent parada va ser Hoi An. Una de les poblacions mes maques i tranquiles de Vietnam. No nomes per la seva platja, el seu riu, els seus carrers, etc.. sino tambe per la seva gent. Desde la noia que no parava de riure mentre la Mariona es firava un vestidet de platja fet a mida (unic al mon, eh?), fins al Mr.Kim que ens va deleitar amb un menu degustacio exquisit, val la pena gaudir d'aquella gent, en que cada conversa es sincera i cada somriure et canvia l'humor.

La visita a Hue la vem comencar visitant la ciutadella, patrimoni de la Unesco. El tour on es visiten les tombes dels emperadors es d'aquelles visites obligades, no tan sols pels propis monuments i complexes funebres, sino tambe per l'especdtacle dels entorns del riu que t'impadeix fer la tipica cabassonada despres de dinar. A Hue, vem veure desde la habitacio l'atac monzonic mes impressionat que hem vist fins ara. La pluja queia horitzontalment!!!

I ja som aqui, on dema anirem 3 dies a la Bahia de Halong per continuar uns 5 dies a les muntanyes de Sapa, on sembla que el clima es mes agradable. Ja us ho anirem explicant.

Reiterar el nostre agraiment pels vostres comentaris, comentar que per mails personals ho podeu fer a les nostres respectgives adreces, i animar-vos a seguir disfrutant del nostre viatge desde alla on estigueu. I si aquest alla implica que ens voleu fer una visita, no dubteu a fer-ho. Aixo si, vigileu!!! Perque Vietnam enganxa!!!!

Una abracada

VIETNAM!!! VIETNAM!!!

2007-07-17T13:38:00.000+02:00

Ja estem a terres vietnamites!!!
Despres de deixar la platja de Cambotja, ens vem dirigir altra vegada cap a la capital del pais per, l'endema, engegar l'aventura de creuar la frontera per via fluvial. Per fer-ho, primer agafes un bus que et porta a l'embarcador. Quan sembla que tot va be, de cop i volta paren el bus al mig de no res, i apareix un altre bus una mica mes tronat, el qual hem d'agafar per seguir el cami. Amb aquest, arribem al riu on agafem la barca que ens porta fins a la frontera. I dir frontera a allo, es molt relatiu. Et pares al mig del riu, be podria ser uns metres mes amunt o mes avall, i amagada hi ha una oficina amb uns aborrits policies que son els encarregats de la seguretat de sortida del pais. Ai Deu meu!! Tornes a la barca, i 100 metres mes avall tornes a parar per entrar a Vietnam, on a una oficina de policia no mes gran ni mes bonica que la primera, t'agafen el passaport i et fan esperar al bar fronterer, on tothom cobra comissio, abans de tornar-te'ls amb el timbrat oficial. Dit aixi sembla tranquil, pero quan t'agafen el passaport sense entendre res, i veus que passen els minuts i encara no te l'han tornat, et queda una cara de tonto pensant que aquell no es el millor lloc per quedar-se gaire hores, que potser per aixo no paraven de riure les noies del bar.
Pero ja som a Vietnam. Ens quedem al primer poble prop de la frontera, on visitem les cases flotants amb els vivers de peixos a sota, la manera de fer la pasta (nooddles), etc i ens dirigim cap a Can Tho.
Molt interessant la nit a Can Tho. Vem anar a dormir a una casa particular, que tocava al riu, i que estava envoltada de bosc. La vem compartir amb una holandesa i una parella d'austriacs. Alla ens van cuinar el dinar i el sopar, i, de veritat, va ser dels millors apats del viatge. Vem menjar un peix que no tenia nom, simplement era del riu. Vem passejar per l'entorn, enfilant-nos als 'monkeys bridges' que atravessaven el riu. tota una experiencia, que vem superar gracies a la mosquitera que ens va aixoplugar dels mosquits durant la nit.
L'endema vem anar als mercats flotants, que no ens van atraure especialment, i ja vem arribar a Ho Chi Minh, l'antiga Saigon, des d'on escribim. A part de visitar la ciutat, amb el museu de la guerra del Vietnam que et fa treure els ulls de la brutalitat reflexada en cada una de les fotografies, vem visitar els tunels de Cu Chi. 200 km de tunels enterrat sota terra, a 3 i 6 metres de profunditat, on van viure durant 26 anys el poblat vietnamita que va lluitar contra els americans. Una passada!!
I a la nit, despres de sopar al mercat local, ens vem dedicar a cridar pel carrer: VIETNAM!! VIETNAM!! A la copa d'Asia, el Vietnam s'havia classificat pels quart de final, i ja ens veus, amb els austriacs, fent la ola pel carrer, amb milers de motoristes vietnamites que no paraven de cridar. I es que aqui, el futbol tambe es viu amb passio.

CAMBOTJA

2007-07-10T14:46:00.000+02:00

GUAPO, CUAPO!!!!! Aixo de rebre tants comentaris és molt ben parit!! Quan s'esta tant lluny de casa, lluny dels teus, la veritat és que s'agraeix molt una paraula, per tonta que sigui, que indica que ells també pensen en tu. MOLTES GRACIES A TOTS!!! ( i no deixeu d'escriure ara)
Per altra banda, aixo també implica una resposta per part nostra, mantenint el blog actualitzat per donar-vos notícies de la nostra aventura.
Us escrivim desde Sihanoukville, una petita població costera banyada per les aigues del golf de Tailandia, situada al sud-oest de Cambotja. Es un lloc de peregrinació de molts joves bagpackers que busquen un lloc refrescant i animat per fugir de la capital. Nosaltres, com era d'esperar, només arribar ja hem anat a la platja i ens hem posat vermells com un... Pero tranquils, com cada estiu, ho superarem.
De la nostra estada a Cambotja (a Bangkok i vem estar 1 dia), a part de la seva capital, Phnom penh, on ens va agradar molt la seva manera de combinar el bullici propi d'una capital amb zones de passeigs relaxants vora del riu, hem de recalcar la que, potser injustament, no ha sigut considerada una meravella del món: Els temples d'Angkor.
Amb la nostra passejadeta de més de 6 hores amb bici per tot el recinte, vem poder contemplar multitud de temples que et vas trobant en l'inmens espai forestal on s'amaguen cada un d'ells. Torna a ser una d'aquelles coses que val la pena visitar, i on, a part de veure fins on arriba la capacitat humana per crear verdaderes bestialitats arquitectoniques, també detectes que la naturalesa té la seva última paraula ja que s'esta "menjant" algun dels temples. Esperem que les ajudes economiques que puguin rebre (que no son moltes) permeti mantenir-ho.
Anem a sopar uns nooggles, o uns 'saltamontes', o unes granotes 'en su salsa'.
Fins aviat, marxem que el nostre company de viatge, el Sr.Monzó, aquell que bufa tant fort i que no para d'escopir aigua per tot arreu, ja truca a la porta.
Un petó a tots i totes.

JA HEM INICIAT EL CAMI

2007-07-03T16:22:00.000+02:00

Ahir dia 2 de juliol de 2007 vem sortir de Barcelona a les 15,30, be, a les 16,30 tenint en compte el retras habitual, direccio Londres per agafar un altre avio i dirigir-nos a Bangkok.
Us escribim desde la capital de Tailandia, en un ciber-cafe on el cobrador podria ser perfectament parent del Sr.Miyagui.
La primera sensacio es que en trobem en una ciutat internacionalitzada on cadascu pot trobar el que busca, a molt bon preu, i amb un somriure de propina. Potser per aixo la nostra aparensa no desentona amb l'entorn, ple de gent amb un color vermellos que els ilumina la cara, be sigui per l'exposicio al sol o pel volum d'alcohol ingerit. En qualsevol cas, per comensar un viatge com aquest, esta be sentir-te com el mes d'agost en algunes de les nostres platges, amb la diferencia que les 'gogos' que promocionen les dicoteques et miren amb uns ulls mes aplatanats.
En fi, nomes escriviem per saludar-vos, per dir-vos que ja hem trobat hotel en un bon lloc, pero aprofitem per explicar una mica com es viu el carrer KhaoSand de Bankok.
Per ultim, agrair a tots aquells que ens heu fet costat des del primer moment que vem emprendre aquest cami (i parlem de fa temps), a la familia per prendre cura de nosaltres i donar-nos consells que potser no sabiem, als viatjer impenitents a qui hem consultat i atabalat amb milers de preguntes, i a nosaltres mateixos (un a l'altre) per fer-nos suport en els moments en que tot semblava complicar-se.
I es que com deia un home molt sabi: 'Tot es mes facil'

BITLLETS D'AVIÓ

2007-06-04T17:57:00.000+02:00

Finalment hem aconseguit comprar els bitllets d'avió... Després d'estar mooolts dies pensant la ruta, i mooolts més intentant trobar algú que ens ho volgués vendre... Ja els tenim a casa.

El dia 2 de juliol marxem cap a Bangkok.

La resta de vols són:
Singapur-Darwin
Melbourne-Cristchurch
Aukland-Rio de Janeiro
Caracas-Santiago de Xile
Lima-Mexic
San Jose de Costa Rica-Barcelona

Creiem que hem fet be. Tot i que gent ens ha recomenat no comprar aquest tipus de bitllet. Ens surt mes barat, pero condiciona una mica el viatge... Nosaltres ja sabem que volem visitar, i si al final volem cambiar la ruta... Ja ens ho farem!!

Això ja està fet!!!

Vacunes!!

2007-04-30T13:35:00.000+02:00

Divendres vem anar a Drassanes a informar-nos sobre quantes vacunes eren necessàries, i vem sortir amb 4 punxades cada un. Ens van recomanar, i per tant, ens van posar les següents:

Hepatitis A+B
Tifus
Febre groga
Ràbia
Japónica
Prevenció contra la malària (càpsules a prendre en cas que l'agafis)

Cap dels dos ens vem trobar malament després. La setmana que vé hi hem de tornar perquè algunes necessiten tres dosis (a veure com ens senten).

Després d'això, i amb l'assegurança mèdica que estem a punt de contractar, sembla que el tema de la salut queda cobert (en la mesura que és possible) .

Ja està decidit!!! Marxem!!!

2007-04-15T13:42:00.000+02:00

Ja està decidit!!! Marxem!!!
Hem creat el nostre blog per mantenir-vos informats. Aixi que, si no us interessa, no us connecteu.
Intentarem mantenir-lo actualitzat sempre que la tecnologia, i les pròpies ganes, ens ho permetin.

Recordar-vos que tot el que llegiu aquí és subjectiu, fruit de les nostres experiències en moments i condicions particulars, sense ànim d'influenciar en qualsevol decisió.