dilluns, 17 de setembre del 2007

MYANMAR...UN PAIS DIFERENT

Agafa la India, Vietnam, Tailandia i Laos i posa'ls en una coctelera.
Despres li afegeixes un esser huma, pero li treus qualssevol indici d'enveja, avaricia, gelosia i egoisme; i ho substitueixes per un suplement d'empatia, innocencia, bondat, servitud i honestedat.
Per ultim, i com a toc final, posa-hi un somriure.
El coctel es diu: MYANMAR.
Myanmar...SI...ens ha agradat...pero sobretot ens quedem amb la seva gent.
Anem per parts. Els punts visitats han estat:
YANGON: Capital del pais i punt d'arribada del vol procedent de Bangkok. Bruta, destertalada, molt deixada i amb la sensacio d'haver entrat en un pais mes semblant a la seva veina India que no pas a Tailandia. No cal dir que el primer contacte va ser xocant, amb certa por en l'espera dels 20 dies seguents. Canvi de dollars en el 'mercat negre', compra de bitllet de bus en un casa de cert aspecte mafios, i visita de la ciutat. De fet, vem anar directament a la Schwesadagon Pagoda (o algo aixi). I ens hi vem quedar. Fora hi havi soroll, cotxes atrutinats, i certa impaciencia en captar-nos com a passatgers d'algun que altre tuc-tuc. En canvi, a dins, la pau es respirava a cada raco. El monjo que ens va veure tambe devia sentir aquell moment de pau. Se'ns va acostar preguntant-nos d'on erem, continuat de mes d'una hora de conversa sobre la seva vida com a monjo, i sobre el budisme en general. Sens dubte, una conversa molt interessant.
BAGO: Parada cami al Llac Inle. Visita per totes les pagodes, pagodetes i 'pedres de metxero'. L'endema al mati, abans de tornar a gafar el bus, un dels aconteixements mes increibles de la nostra estada. 10 del mati i ens dirigim al monestir de la ciutat. Silenci absolut, i quatre monjos netejant-se i diambulant pels passadissos. 10,30 i un monjo s'apropa al menjador i repica la campana amb cinc cops seguits. Mes de 20 gossos comencen a bordar a la vegada, trencant abruptament el silenci del moment. I de sobte apareix un monjo i es col.loca en un punt proper a la entrada del menjador. I darrera un altre. I un altre...fins que n'apareixen 1200. Llavors tots es dirigeixen en 'fila india' i en silenci cap al menjador, omplint-se el plat de l'arros recolectat aquell mati pels carrers de Bago. Nosaltres dos, callats. Assombrats. Veure 1200 persones en silenci, amb les seves calves i vestint els mateixos 'equipatges', descalsos...guau!! pell de gallina!!
LLAC INLE: Arribada d'insomni. 21 hores d'autocar fins arribar-hi. Descobrim la cara fosca del pais. Carreteres intransitables, vehicles molt vells amb problemes de tot tipus...pinxades, motors cremats, frens en condicions miserables...un infern. Instal.lats a 1 km del llac el visitem amb bicicleta i amb canoa. El llac es precios, sobretot perque esta col.loct al mig de 360 graus de muntanyes que li donen tots els colors que pot tenir l'aigua durant un dia. Pero a part d'aixo, lo bonic es endinsar-se pels canals laterals al llac i veure com habiten desenes de families en cases flotants sobre l'aigua, amb els seus horts i cultius... entrar a fer un te en una de les cases va ser molt instructiu.
TREKKING A KALAW: Totalment entregats al paissatge, i amb el record de les hores de bus, decidim fer un trekking de 3 dies i 2 nits amb un guia local. Primer dia: 8 hores de caminata, dinar amb una familia d'una villa campestre que trobem pel cami, i arribada amb els peus trinxats a la 'homestay' on passarem la nit...com a unics 'convidats'. Els paissatges del cami son brutals. En un mateix dia vem veure tres paissatges diferents...l'adeu al llac per zona muntanyosa, extensions planeres de cultius, i pendents formades per inmensos camps d'arros. La nit...al terra. Si, si...dormim al terra de la casa, amb una manta de color...tenia color? Pero be, descansem com podem...ah, i sense dutxa...a tope!! Segon dia: Camiada de 6'30 hores. Mes facil que el dia anterior i amb paissatges igualment bonics. Despres de pujar i baixar muntanyes, arribem al segon desti nocturn: un monestir. Resulta que el monestir s'esta construint, aixi que al costat hi ha una mena de pavello-xavola on hi ha els monjos...be el monjo. I nosaltres arribem, el saludem afectuosament i amb l'educacio que ens han donat els nostres pares. I ens indica l'habitacio senyalant amb el dit. Es alla mateix. Separada per una paret de fusta esquerdada, hi ha els nostres llits...pero sense matalas. Son dues plaques de fusta a sobre de les quals hem de dormir. Una altra nit dura. I sense dutxa... a tope!! Abans de sopar tot de gent del poble vei, que se'n deuen haver enterat de la nostra prescencia, ens venen a veure. Pero son tan timids que els costa apropar-se...aixi que insistint i fent una mica el tonto, entrem en confiansa i disfrutem jugant amb els nens i sentint-nos protagonistes d'una pel.licula. Flipant quant un home es va acostar al Quim i sense dir res, m'agafa els pels rossos del bras i me'ls estira mentre es fot a riure com un boig. Clar, nosaltres tambe reiem. Tercer dia: 3 hores i arribada a Kalaw. Destrossats!! Pero no descansem...la parella 'd'exploradores' tornant a agafar un bus nocturn que ens porta a Mandalay. BURROS!!!
MANDALAY: Segona ciutat del pais. No gaire maca. Fort reial, i pagoda dalt d'un turo amb vistes panoramiques. Aixo si, punt de partida per vistar: SAGAIN: Vistes espectaculars dúna carena on semba que no hi capiguen mes temples. INWA (o AVA): Recorreguda amb cotxe de cavall, amb temples molt antics. AMARAPURA: Caminar, cap al tard, pel pont de fusta de teca mes llarg del mon.
HSIPAW: Ciutat-poble de muntanya. Tranquilitat total. Amabilitat de la seva gent excessiva. Es troba a l'estat Shan, i son una gent encantadora. De fet, a part del primer dia que ens vem tornar a embrutar les bambes per anar a veure una cascada durant 4 horetes, el dia seguent el vem dedicar a anar prenent te amb la gent local i amb tots els pocs turistes que compartiem guesthouse. Sopar en una taula amb una australiana, 2 israelites, 2 americans, un frances i 2 espanyols mes reflecteixen que viatjar enganxa a tothom. Dáqui tornem a Mandalay en taxi amb el Shayn i la Borit, per agafar el vaixell que ens portara a Bagan.
BAGAN: Vaixell de 12 hores. Pesat. Lent. Pero compartit amb la gent local, i assetjat per desenes de venedores ambulants que et venen 'samuses' very cheap. Bagan es la ciutat dels temples...i de la calor. Hi ha tants temples, pagodes, monestirs etc...que n'acabes fart. Agafem un cotxe de cavalls que ens porta als temples principals durant tot el dia. Interessant, pero mes la conversa politica amb el propietari d'un 'tea shop' que ens explicava que el dia 17 hi havia una concentracio de monjos per decidir que se li deia al govern per poder canviar certes coses i millorar l'estatus de la gent. No se'l veia convensut de que poguessin haver resultats optimistes...pero estaven en mans dels 'monks' i aixo volia dir que podia passar de tot. L'endema lloguem unes bicicletes i anem a veure la sortida del sol. La Mariona. jo, i dues persones mes. I tot Bagan callat i apagat. I la llum que surt mica en mica d'alla darrera. I esquitxa un raig sobre un temple. I despres un altre...fins a omplir l'espai d'una llum embriagadora que ens obliga a estar en silenci i respectar aquell moment per no molestar. Amb allo ja estava vist tot. No calia mes. Dormim, i cap al tard anem a un temple a despedir-nos d'aquell que hores abans ens havia deixat astorats. I ho torna a fer-ho. Ens torna a enganxar en silenci, mirant a l'altra punta d'on miravem aquell mateix mati, i veien vermells, taronjes, grocs i blaus d'infinites tonalitats que tenyeixen el cel. Una caiguda del sol memorable.

Fi del viatge per Myanmar: Tornem en vol cap a Yangon i volem a Bangkok. Com hem dit, ens quedem amb moltes coses de Myanmar, pero sobretot amb la seva gent. Un simple gest o una simple mirada, sempre era corresposa amb un somriure sincer d'aquells que, probablement, gairebe ja no existeixen a prop de casa. Potser els influeix el fet d'obligar-se a passar una temporada superior a 5 dies en un monestir fent vida de monjo abans dels 12 anys. Potser allo els ensenya a ser com son...o potser no. Com diuen en el llibre "El Arpa Birmana" d'un autor japones que no recordo el nom: que passaria si el nostre mon fos governat per gent amb aquests valors? Seriem millors? Haguessim pogut evitar entrar dins d'questa corrent que cada dia ens arrossega mes fort cap a un desti incert? Segurament, ja mai ho sabrem.
Un peto a tothom.

10 comentaris:

Anònim ha dit...

OLEEEEE OLEEEE!!!!!
Com trobava a faltar aquests escrits!! Jo també vull!!! Tios quin experiència que esteu vivint, de veritat. Els meu pèls del braç, també rossets, se m'han posat de punta avui!!!!
Gràcies per aquests moments!!!
Un petonàs
Martona Carrera

PD per les notícies van explicar que un grup de monjos "innocents"? havíen retingut a uns quants polis...potser era per aconseguir quelcom...intentaré averiguar què va passar. Vaig patir!!. almenys ara sabem que no heu volat a Puket i que tampoc teniu pensat volar-hi.

Anònim ha dit...

Per cert Marions!!!
Com trobava a faltar aquestes FOTOS!!!
ESPECTACULAR!!! Gràcies tb!!! tu estàs guapa, però el Quimote massa pelut!!!
Martona Carrera

Anònim ha dit...

FANTÀSTIC!!!. una explicació genial i unes fotos màgnifiques.
per aquí tot bé. molt petons
anna escudé

Anònim ha dit...

MYANMAR.... ara si que em feu enveja! aquest és un país que em procuraré molt de no visitar algun dia

les fotos ja ho diuen tot... i s'us veu contents i feliços. Collons quina barba!


salutacions i una abraçada forta, avui que és el meu aniversari (je,je,je)

manel

Anònim ha dit...

Esteu gaudint com uns golafres, però lo millor es que tambè ens feu gaudir a tots nosaltres amb els escrits i les fotos, ja no es ni enveja. Moltes gracies i que tot us seguixi tant bè.
Papitos de Terrassa

Anònim ha dit...

M'he llegit tot l'article i he vist tots els retratos. CULLO!!!. Aixo de Myanmaar no em sonava de res. On queny estarà aixo? Segur que ho van explicar a aquella clase de Geografia d'Asia, cuan estava malat. Pero m'he adonat que cuan veu escriure l'anterior, ja deiu que era la antiga Birmania. Donc moltes gracies a Nostre Senyor de que m'haguès procreat a Catalunya. Si la cigonya s'arriba a equivocar i ens envia a Birmania. Imagineu quina patxoca que foteriem ton pare i jo de monjos budistes, menjant arros blanc. Bromes a part, es molt maco perque es diferent a lo nostre, la forma de vida, la mare natura, pero jo em quedo a casa amb el meu hockey, el meu Barça, els meus tiberis, la familia i els amics. Un petonet i a seguir disfrutant tots plegats, perque jo tambe xalo desde aqui.

Anònim ha dit...

Per cert, aquest mati, ves per on, a la arradio han donat una noticia dient a "Myanmar, antiga Birmania" hi hagut no se quin problema o joc de bastons.

Anònim ha dit...

Aquest reportatge de MYANMAR esta molt currat!!!SI SENYOR!!! i es mereix un comentari......
El escrit SENSACIONAL!! iles fotos ESPECTACULARS!!,un altre cosa es la realitat del pais....mira que les pasen putessss..!!!aquells nens....pobrets!!i com treballen...!!...,aquells monjos!!...molt silenci però ...una cara de mala llet alguns!!! i aquells cotxes...però com veu tenir COLLONS de pujar en aquell bus ?!!!(a veure qui diu ara que us enveja!!)..clar que no esta a les nostres mans canviar res...som simples espectadors..i han de ser ells que s'han de moure si volen acabar amb 45 anys de dictadura militar!!!(ja hi hem passat per aqui)
Ah ! i una altre cosa ...entre el sunset! i el sunrise!....(tot i que les fotos son precioses segur que la imatge a la retina encara es millor)....vosaltres quan dormieu..?..clar que amb les condicions que he vist potser era millor esta despert!!,sort que a fora la natura era espectecular i les emprentes d'una epòca millor impresionants!!!...però tinc unes ganes de veureus amb un aspecte més SALUDABLE...!!!,perqué.....que caray fumavao en aquell cigarret...???
A cuidarse que el cami es llarg !!!....
i diu la Maria Maña que si et poses vic vaporuts en els peus no es destrossen al caminar!!!....tu creus que et seria dificil trobarne...??? (je.je )
Molts PETONS!!!Mare Nuri (matadeperenca)

Anònim ha dit...

hola parella!!
Deu ni do quina experiencia!!
Aqui totigual, anar treballant i anar tirant.
Un petonas des d'aquí i ja espero la propera crònica.
gemma ride

Anònim ha dit...

Hola chicos, acabo de leer todo vuestro periplo por Myanmar, que se parece muuucho al que hemos hecho Nuño y yo...
Completamente de acuerdo en lo que decís: lo mejor del país es su gente. La verdad es que al leeros me he emocionado bastante recordando el viaje, la cena en Hsipaw, y los rumores de revolución a manos de los monjes...no nos lo creíamos, eh? Pues ya hay muertos y los siento como si los conociese...
Espero que el pueblo birmano consiga la justicia que se merece.
PD. Quim, me alegro de que te gustara "El Arpa Birmana", qué tal vas con "El afinador de pianos"?
PD2. Os habéis ganado dos lectores y sobre todo dos amigos.
Besos, chicos, y a disfrutar!
GELEN y NUÑO