La volta al món en un any
Aquest és el títol del llibre que volia escriure. Com algú ja sap, em van robar la llibreta on tenia tots els escrits...molta putada!!.
Tot i així, no sé perquè, al principi del viatge vem copiar algun escrit a la PDA, de manera que n'he recuperat 6. Abans de tornar-me a posar a escriure, he decidit publicar en aquest bloc el primer escrit, i m'agradaria conèixer les vostres impressions. Després de llegir-lo, em podrieu deixar un comentari amb les vostres impressions? Si us ha agradat o no, què canviarieu, millor que ho deixi, ni fu ni fa...? Com més comentaris millor. Si us agrada, prometo posar-m'hi. Gràcies!!
SORTIDA
02-07-2007
Mai se m'han donat bé les despedides. Després de molts dinars i sopars estàvem allà al mig, a la terminal B de l'aeroport del Prat, a punt d'agafar el primer avió que ens portaria cap a Londres. Hi érem tots, o potser hi faltava algú. No ho sé. Estava nerviós. La Mariona, com sempre, al meu costat, i jo fent el pit fort, amagant el meu neguit amb inoportuns comentaris bromistes. O potser si que eren oportuns. No ho sé. Estava nerviós.
Començava el què realment havia començat molt temps abans, quan un bon vespre, en un dels meus desequilibris mentals, li deia a la meva dona: "Mariona, ho veig clar. Hem de marxar un any a fer la volta al món." I, evidentment, no veia res clar. Ni marxar un any, ni fer la volta al món. Però en moments així és quan néixen els grans projectes, i així va començar el nostre.
A partir de llavors vem navegar fins a cremar l'ordenador buscant informació, preguntant a gent que ho havia fet o que, fins i tot, ho estaven fent en aquells moments. Guies de viatge, totes les revistes que hi poden haver, pàgines web en tots els idiomes, i un llarg etcètera van anar donant forma al què, representa, començava allà al mig, a la terminal B d'el Prat.
Vem posar data de sortida, el 2 de juliol de 2007, sense que fós ni el dia del nostre casament, ni l'aniversari de res ni de ningú. Sencillament el 2 de juliol. Deixàvem les feines per una temporada d'excedència, controlàvem les despeses inevitables que hi haurien durant la nostre abscència, carregàvem les motxiles amb 12 kg de pes, i dèiem adéu, per un temps, a un dia a dia envejable per molta gent, tranquil, compensat, i sense grans mal de caps.
I per què ho fèiem? es preguntarà molta gent. Espero que les petites reflexions al final de cada capítol us ho fagin entendre. Entendre perquè un 2 de juliol, a la terminal B de l'aeroport del Prat, hi érem tots, o potser no, per despedir-nos.
I, com deia, jo mai m'he sentit còmode en les despedides. No sóc capaç de dir-los a tots que els estimo, que segur que els trobarem a faltar, i que farem el què sigui possible perquè estiguin al corrent de la nostra experiència. No deixo que se m'empapin els ulls de les llàgrimes que ofeguen les paraules que no sé dir, ni abraçar prou fort perquè sigui el gest qui els transmeti la importància de tots ells en la meva vida. Doncs no, no ho ser fer. Ja sé que hauria d'actuar de la manera que em dictés el cor per no haver de penedir-me mai de no haver dit o fet allò que sentia. Però perdoneu-me. És que allà al mig, entre tots els que hi havien de ser, o potser hi faltava algú, jo estava nerviós.
Reflexió 1:
Hi ha dues premises que es desitgen a la vida:
- fer que els somnis es fagin realitat.
- no deixar mai de somiar.
I això és un partit perdut abans de començar. Però hi ha moltes maneres de perdre'l. I nosaltres intentarem fer tants gols com sigui possible. Agafarem la pilota, serem fidels al nostre joc, ens recolzarem un amb l'altre i amb tots aquells que formin el nostre equip, i anirem sempre a fer un gol més. I així, al final del partit, només ens quedarà canviar-nos la samarreta.
