dimecres, 26 de març del 2008

BOLIVIA I EL SALAR DE UYUNI !!!

Ja som a Bolivia...i han passat moltes coses des de l'últim escrit...però les connexions aquí són bastant deficients.
Ens vem quedar a San Pedro de Atacama, a Xile. Després d'entendre el cel nocturn, l'endemà vem anar al Valle de la Muerte i al Valle de la Luna a veure el capvespre. Ens vem endinsar a les profunditats d'aquest desert tant àrid per entendre la seva formació, caminar pels seus "canyons", i observar els canvis de colors de les roques al despedir-se el Sol.
Sense temps d'assimilar el dia anterior, a les 4 del matí sortiem a veure el Tatio-géisers, on fotia un fred que et glaçava les idees (-8ºC). Les fumaroles que emergeixen del terra, acompanyades d'erupcions d'aigua bullint sense avisar, t'impulsen a superar el fred i baixar de l'autobús per observar aquesta meravella rodejada d'un entorn volcànic que es desperta, amb un mateix, a cada raig del nou dia.
Posant punt i final a Xile, ens aventurem durant tres ides dins un Toyota 4x4 que ens portarà a Uyuni (Bolivia) acompanyats d'una parella de suïssos i una d'anglesos. Arribem a 4900 metres sobre el nivell del mar, fet que ens fa notar la falta d'oxigen, i caminar més a poc per evitar esbufegar a cada petjada. Els tres dies són impressionants!! Potser ja ho havíem dit, però és de les millors coses que hem fet. És un paissatge únic al món.
Comencem per vorejar les llacunes blanca i verda, que apareixen sobtadament entre muntanyes i volcans sota un cel nítid d'un blau intens. Seguim banyant-nos en aigües termals a 35ºC mentre a l'exterior hi ha uns 12ºC. Visitem les pedres de Dali, nom posat degut a la semblança del paisatge amb un del quadres del pintor. I ens hospedem davant mateix de la llacuna "colorada" ocupada per milers de "pelicanos", i desprenen un color vermell intens barrejat amb el blanc i blau de l'aigua.
Després d'una nit freda, sortim cap a les portes del Salar vorejant varies llacunes, veient l'arbre de pedra, i trobant-nos amb llames al mig del camí.
El tercer i últim dia, entrem al Salar de Uyuni. BRUTAL!!! Són més de 12 km2 de sal que dónen una sensació de perdut en el món. En els trams on hi ha aigua, es converteix en un mirall del cel; i quan hi ha sal, et sents completament dins un desert blanc sense fi. A més, la parada a la illa del pescador, ens permet fer-nos petits al costat dels milers de cactus que l'habiten. Per últim, i abans d'arribar a Uyuni, només ens queda fer fotografies teòricament enginyoses...
Uyuni és un poble de muntanya que ens rep amb gent amb faccions que no haviem vist mai. Tenen un cara entre vergonya i emprenyament, i no superen el metre seixanta.
D'aquí sortim a la ciutat més alta del món: Potosí. Està a 4060 m.s.n.m., i cada esforç té com a conseqüència una bona estona per recuperar-se. Això, o mastegar fulles de coca!!!
Aquí vem anar a veure les mines on treballa la gent local. Fot una mica de yu-yu!!! Entres molt endins, hi ha pols, hi ha detonacions, quedes fet un guarro, i per postres, els miners treballen 8 hores alimentant-se de fulles de coca i gasosa amb alcohol de 96º...imagineu la cara que foten?
Avui sortim a La Paz, on d'aqui dos dies ens trobem amb els Broto's. La veritat és que ens vé molt de gust retrobar-nos amb gent de "casa".
I vosaltres?...Com han anat les vacances?

dimecres, 19 de març del 2008

DE SALTA A SAN PEDRO DE ATACAMA !!

"Salta...la linda !!!" Aquesta si que ha estat una ciutat argentina que ens ha agradat i sorprès. La gent, amb faccions clarament andines, ocupen els carrers passejant-se amunt i avall, passant sempre pel centre neuràlgic de Salta: La plaça 9 de julio. Una plaça preciosa, envoltada de la catedral (especialment engalanada pel dilluns de rams), el cabildo, el museu arqueològic, i amb tot d' edificis que dibuixen una de les places més maques que hem vist.
També té un telefèric que et puja fins al cerro que et dóna vistes de tota la ciutat, un parc on els diumenges s'omple de gent amb els seus fills, mercats artesanals, i una església amb una façana vermella espectacular.
Sortint de Salta, en direcció cap a Xile altra vegada, vem fer 8 hores de bus que et deixaven sense aire, tant pel paissatge que vem atravessar, com pels més de 4000 metres d'alçada per on conduiem. Hi havia gent amb uns caretos blancs que es movien amb lentitud, i una dona que cridava: "ayudenme, por favor...que me desmaio...me falta el aire!!" fins que li van donar oxigen. Tot plegat molt curiós. Nosaltres bé, suposo que perquè el fet de tenir el lavabo pudorós al costat del seient, no ens va fer prendre atenció a l'alçada.
Ara ja som a Xile, a San Pedro de Atacama. Flipes amb aquest desert!! No havíem vist res igual. Al mig de no res (ja ho tenen això els deserts), i a més de 2500 metres d'alçada, apareix aquesta ciutat-poble, amb carrers de sorra que s'aixeca a cada vilolenta acció del vent, i que et resseca la boca i t'omple els calçotets!!
La ciutat està plena de restaurants i agències de viatge que t'organitzen tours. D'aqui a 2 hores anem al Valle de la Luna a veure el capvespre, i demà anem a veure els géisers.
Però ahir...ai ahir!!! Que guapo!!! Vem fer una de les coses que ens ha al.lucinat més. Vem anar a un obervatori a veure el cel de San Pedro. Van ser més de tres hores, amb l'Alain, un francès, que és un friki de l'astronomia, i que ens va explicar tot i més per entendre el cel. Va ser una passada!! Els seus comenatris i explicacions, exemplificats amb el cel de fons amb una lluna quasi plena, ens van despertar admiració per aquest món que desconeixiem. I, per acabar-ho d'adobar, vem poder observar el cel amb telescopis. Constel.lacions amb millons d'estrelles, el planeta Mart amb el color vermell de fons, Saturn amb tot el seu disc que l'envolta i el fa ballar el hula-hop...i la mestressa de tot, la lluna...es veien els seus cràters, els colors foscos i clars..en fi, per sort, vem poder fer fotos perquè us feu una idea. En breu les penjarem.
Ah!! Molt bones vacances a tots!!!

LES FOTOS D'ARGENTINA i DEL NORD DE XILE (dins de l'album de Xile) JA ESTAN PENJADES

dissabte, 15 de març del 2008

ARGENTINA

Despres de l´Illa de Pasqua encara ens vem quedar un parell de dies a Xile, concretament a Valparaiso. Es un... be, ens pensavem que era un poblet de la costa, pero va resultar ser una gran ciutat de la costa. Pero te el seu encant pq té mar pero rodejat de muntanyes, "cerros" com en diuen, i totes les edificacions son a les pendents... El millor és que està ple d´ascensors pq sinó poder no seria tan xulo...

Des d´aqui vem marxar cap a Argentina. No teniem previst visitar aquest pais, pero per pujar cap al nord ens ha semblat molt mes atractiu que no pas Xile.
Fem el trajecte Valparaiso Mendoza de 7 hores de dia (normalment els fem de nit). La rao, pq passes pel costat de l´Aconcagua. Realment es tot un paissatge que estem contents d´haver-lo vist.
La ciutat de Mendoza ens va agradar. Centre peatonal xulo, molta gent... Se'ns han despertat una mica les ansies consumistes que no hem pogut satisfer pq a la maleta no hi cap res. La zona és molt famosa pels seus vins... Buf quant de temps, que bo que és!!
Es genial el mega-parc San Martin, molt ben cuidat, molta gent fent esport, el llac amb les canoes de regates...

I ara som a Cordoba. La segona ciutat mes gran d´Argentina. Tenen edificis colonials i molta historia, sobretot jesuistica, pero de la ciutat poder esperavem una mica mes...

Avui a la nit anem cap a Salta, la última parada abans de tornar a Xile, ja us explicarem...

Anem seguint el nostre objectiu de fotre´ns cada dia un "pedazo" de carn, a poder ser Bife de Chorizo, són increiblement bons!!!

Mes o menys aixo és el que hem fet aquests dies. Avui el Quim em fa actualitzar el blog a mi... fa rabia dir-ho però, ho fa millor ell!! No ha volgut ni ajudar-me!!! Espero que mes o menys m´hagueu entès!!

Apa, espero que tots tingueu molts plans per aquesta setmana santa i els disfruteu molt!!! Petons!!

diumenge, 9 de març del 2008

ILLA DE PASCUA !!!

Ja som a Valparaiso. En un tres i no res, ja hem anat i tornat de Illa de Pasqua...tot un paradis!!
Només aterrissar a Hanga Roa, ja vem trobar hostal i per la tarda vem començar a caminar per anar al volcà Rano Kau i al poblat Orongo. El paissatge és impressionant, i empapar-te de la història i cultura d´aquelles tribus en aquells temps val molt la pena.
El Pacífic impacta contra la illa amb onades gegants que esquitxen les roques, i li donen un aire temerós que et fan sentir amb constant atenció al teu entorn, i entendre, una mica més si cal, l'esperit que es deuria viure anys enrera.
El segon dia, ja amb cotxe, recorrem tota la illa: el volcà Rano Raraku, els innumerables moais que hi ha pel camí, les coves que fan de finestra davant l´oceà, la platja d'Anakena, etc...
La presència dels moais és impactant. Són inmensos !!! I et controlen des de tota la illa. I per si això fós poc, al capvespre, quan el sol s´amaga darrera l'última línia de mar, l'espectacle de colors al cel i al mar fot la pell de gallina.
El tercer dia anem al port, al museu, a banyar-nos en zona protegida...i descansem una mica, enmig d'un dels paissatges més imperssionants que hem vist fins ara. Anar a illa de Pascua, sense dubte, ha sigut un encert.
Ara me´n vaig a fotre'm cerveses. Estic emprenyat. Torno a sentir al Puyal...i el cullons de Barça no ha pogut guanyar al Villareal a casa....que els donguin!!!

dimarts, 4 de març del 2008

ALLA ON ANEM...LA LIEM !!!

Però què passa, no?

Després de sortir de Vietnam, uns ciclons ho van inundar tot; l´endemà de deixar Myanmar, comença la revolta del monjos budistes; sortim de Brasil, i resulta que s´enfonsa un vaixell que fa el recorregut per l´Amazones...el mateix que haviem fet nosaltres dies abans.
Arribem a Venezuela i comencen a caure avions (un total de 9 en 6 dies)...i tot just marxem, el senyor Chavez fot tancs i tanca fronteres amb Colombia...amb cert aire de postura bel.lica i irreconciliable...sort que ja hem marxat.
Déu ni do...no?
Ara som a Xile, a Santiago, que té cert aire barceloní. Segur, net, ric, amb bon vi i bon menjar, però clar, una mica car. Tot i aixi, ens agrada tornar a una ciutat que ens recorda a casa...una mica enyorats potser?
I finalment hem tirat la casa per la finestra, i finalment demà marxem cap a Illa de Pasqua fins dissabte..estem molt il.lusionats.
Ja us ho explicarem.
Ara estic trist...segons diu el Puyal per la radio-internet, el Messi s´ha lesionat!!!

dissabte, 1 de març del 2008

VENEZUELA...UN PAIS ON TORNAREM !!

Doncs això..que tornarem. Ens ha agradat molt aquest pais, i ens penedim de no haver-hi estat més temps. En total han estat 12 dies intensos.
Vem entrar per Santa Elena de Uairen, frontera amb Brasil, i la ciutat es va ocupar d´eliminar-nos tots els virus que duiem del vaixell de l´Amazones i del bus de nit gelat que ens va portar a Venezuela. Dos dies recuperant-nos i preparant la proxima visita: l´ascens al Roraima. El Roraima és el què aqui en diuen Tepui, es a dir, una muntanya de cim pla. A la zona que ens trobavem, la Gran Sabana, n´hi ha uns 150 que formen uns del paissatges mes impressionants que hem vist. En aquest cas parlem d´uns 2800 metres d´alçada, que es pugen i baixen en 6 dies. El dia 22 vem començar a pujar acompanyats per un guia indigen, i per tres companys: el "turco" de Turquia, l´Anna d´Alemanya, i l´Antonio de Venezuela. La pujada la vem fer en tres dies, parant a dormir en tendes de campanya i cuinant amb fogonet. I tot amb les bosses a l´esquena (nomes amb el necessari pels 6 dies, tendes incloses). El resultat va ser arribar a dalt mullats (anava plovent de tant en tant, o creuavem salts d´aigua) i molt cansats, pero amb una sensacio unica. El cim es una superficie de mes de 1000 m2, amb formacions rocoses que dibuixen figures de tot tipus, piscines naturals on banyar-se es un plaer i zones amb el terra ple de cristalls que agafen tots els colors amb la llum del sol. El quart dia ens vem quedar a dalt, esmorzant en un paratge inimaginable, per sobre els nuvols que s´extenien als nostres peus i amb un silenci absolut. Va ser brutal. Aixo ens va unir molt a tots, fins al punt de fer bogeries que no se si seria capaç de repetir!!!
La baixada va ser en dos dies, arribant amb unes agulletes i unes llagues als peus de campionat...pero amb l´orgull per sobre de tot!!!
El problema va ser que degut als dos dies de llit malalts, el temps se´ns havia acotat, per la qual cosa vem agafar la mateixa nit un bus cap a Ciudad Bolivar (si, si, despres de 5 nits en tendes, va i anem amb bus de nit), on nomes arribar engeguem el tour cap al "Salto del Angel". Carreguem maleta per tres dies, i l´avioneta (érem nosaltres dos i el pilot en una avioneta per 5..moooolt petita) ens porta cap a Canaima sobrevolant el Parc Nacional que porta aquest nom. A la tarda ja tornem a caminar, cap als salts d´aigua del Sapo i el Sapito. Els salts son impressionants, pero passar just per darrera de l´aigua, veient com aquesta cau per davant teu...se´t posen per corbata!!!
L´endemà, després de lios d´organització, ens enfilem en una barqueta durant 4 hores cap al campament situat a la illa Ratón, just davant del "Salto del Angel". Sense temps per res, tornem a caminar una hora més, fins arribar al mirador. Son més de 400 metres de caiguda lliure, i l´aigua fa un soroll que acullona!! Tot i aixi, valents, vem anar fins a un bassalet per banyar-nos sota el salt (el grup érem 12, i només ens vem banyar 4). Tornem cap al campament quan ja es fa fosc, sopem, i a dormir en hamaca...com enyorem un bon llit!!
Avui tornem a ser a Ciudad Bolivar, després de sobrevolar amb avioneta el cami de tornada (aquesta vegada amb dos tios embotits a la part de darrera). I sabeu què? Tornem a agafar un bus de nit cap a Caracas, on el dia 3 agafem el vol que ens portara a Xile. Demà, ens hem promès, que buscarem un bon hotel i descansarem tot el dia.
De Venezuela ens quedem amb molt bon gust. La gent que hem conegut es excepcional, el menjar és variat i prou bo, són rumberos fins a la mèdul.la, orgullosos del seu país (cosa que fa que expliquin moltes coses), pro i anti Chavez, i molt amables!!!
Ho prometem....tornarem!!!