divendres, 30 de maig del 2008

SUPERVIVIENTES!!!

Algú ha vist mai un programa de televisió que es diu "Supervivientes" on envien uns quants personatges a una illa deserta a morir-se de fam i cridar-se uns als altres...doncs allà hem anat. Es diuen Cayos Cochinos.
De la Ceiba, amb el cap encara trontollant, malgrat haver passat tot un dia estirats en el llit d'una habitació caríssima amb aire condicionat i pizza a domicili (ja no tenim 20 anys, mare), vem anar a Sambo Creek, un poble garífuno pesquer. Els garífunos són una ètnia de raça de color que habiten aquesta zona, relativament pobres, i viuen en règim de comunitats. Des d'allà vem anar a fer una combinació de cavall + canopy + aigües termals. Tots dos sols ens vem penjar pels arbres en tirolines de fins a 1 km de llarg. La vista era impressionant, amb els Cayos Cochinos de fons, el Caribe, i selva als nostres peus. Al vespre, vem fer sobretaula amb l' Oman, l'home que regeix l'hostal on vem estar (érem ell i nosaltres dos). Ens va explicar la seva vida...al.lucines!!
L'endemà vem sortir cap als Cayos. Normalment és una excursió d'un dia, però nosaltres volíem passar una nit amb la gent local. Així que durant el matí vem rodejar cada una de les illetes, visitant la illa on fan el citat programa, i fent snorkelling rodejats de peixos i coral gegant (és una zona protegida), i ens van deixar, junt amb l'Ester i el Jamie, a l'únic poblat garífon que viu allà. La rebuda i l'estada va ser genial. Vem pescar amb eines fetes a mà, la Mariona es va fer un nou look a base de trenetes que li va fer l'Angie, una nena de 11 anys. Vem parlar amb tot el poble i vem menjar peix fresc acabat de pescar. En una de les xerrades ens explicaven que els nens anaven a la illa del programa i els donaven menjar d'amagat (fins i tot en això ens enganyen!!!). L'endemà tornavem cap a terra firme, deixant enrera una gent que ens va acollir com un més de la seva família, de la qual sempre en guardarem un bon record. Des d'aleshores hem estat dalt d'un bus. Cap a Tegucigalpa, dormir, bus cap a la frontera, i bus cap a Estelí, a Nicaragua, on sóm ara.
Per desgràcia, Nicaragua ens ha rebut amb pluja. Avui ha començat la tormenta "Alma" que ja s'ha considerat com un huracà de categoria 1. Prop del pacífic estan desallotjant gent de les xaboles. Nosaltres, fins que la pluja es calmi, ens quedarem aixoplugats..no patiu!!!
(Fotografies de Hondures penjades!!)

dimarts, 27 de maig del 2008

LA NOVIA DE HONDURAS !!!

La nòvia d'Hondures, així li diuen a La Ceiba, ciutat de la costa caribenya. Però anem per parts.
Després d'al.lucinar amb els últims missatges del blog (Ramón...gracias por el mensaje...un saludo a todos), m'he adonat que encara no havia escrit res sobre Hondures..i tot i que han passat només 4 dies de l'últim escrit, hi ha vàries coses per explicar.
Primer de tot: Copàn. Inicialment podrien ser unes altres ruines, com les de Palenque o Tikal, però en aquest cas, potser degut a les seves reduïdes dimensions, són més acollidores. Un parell d'hores és més que suficient per visitar-les..però val la pena caminar 2 km més enllà de les ruïnes, i amb el mateix tiquet, visitar la zona de Las Sepulturas. Nosaltres hi vem anar a les 13h, i érem els primers. No hi va gaire gent. El lloc és molt xulo. És on vivia la classe mitja-alta del poblat maya que habitaba la zona. Es pot contemplar com distribuien els poblats, les seves cases, places, edificis de culte...tot rodejat d'una espessa selva que amaga cada detall.
Després, i havent-nos reunit 9 persones (5 espanyols (una noia de Terrassa, per cert), 1 australià, i 3 francesos) vem anar a La Ceiba.
En principi uns hi anaven per anar a les Bay Islands, altres per anar a Cayos Cochinos. Però només arribar, resulta que era l'últim dia de Carnaval...el Carnaval més famós de Centre-Amèrica. I, és clar, ens hi vem quedar. Vem trobar un "zulo" on vem deixar les coses tots 9, i ja vem sortir al carrer movent l'esquelet. Unes quantes Salvavides (cervesa local) ens van apropar a l'atmòsfera carnavalenca, i amb 5 minuts tots ja portavem collarets que ens havien llensat dels balcons. Arribant tard per veure les carrosses (és el problema de prendre sempre la penúltima cervesa, i no la última), vem anar interaccionant amb la gent local.
Al vespre, recuperant l'esperit de la pell de brau, vem anar a comprar unes botellets de líquid enganyós per fer una oda al "botellón". Resultat: paraules entrebancades, balls obscens i desordenats, abrasades buides de sentiment i plenes d'intencions nuboloses, i roba mullada i amb olor de fum. Els milers de persones que ocupaven el carrer inacabable on s'emplasaven els diferents escenaris no ajudaven a clarificar les idees que, en aquells moments, ja no existien. Només permetien acostar-se a la barra i "salvar-nos la vida" per superar la calor i la olor humana. Per sort, en un acte de clarividència de no sé qui, i no sé quan, vem marxar per anar a una festa a la platja. L'aire fresc de la brisa marina em va fer acostar cap al mar, asseure'm a la sorra i tancar els ulls intentant mantenir el món quiet. Em va costar, però finalment el cansanci es va apoderar de mi. Eren ja quarts de mil quan anava arrossegant-me cap a l'hostal. La Mariona amb mi..o potser jo amb la Mariona. Creuàvem la porta mentre jo pensava amb el sobrenom que li donaven a aquella ciutat: La nòvia d'Hondures. Sense dubte, amb una nòvia així, aquell tal Hondures ho tenia fotut!!

dijous, 22 de maig del 2008

LA BELLA ANTIGUA !!!

Avui ja marxem de Guatemala. Anem cap a Copán, a Hondures. Darrera deixem un país que ens ha agradat molt, amb molta varietat pel turista, i amb un munt d'experiències. Tot i així, també hem de dir que ens ha costat més del previst treure'ns l'etiquea de bitllet de dollar ambulant, a l'hora de interrelacionar-los amb la gent guatemalteca.
La última parada:Antigua. Després del mercat de Chichicastenango (que, sorprenentmet, era menys turístic del què esperavem, i que ens va agradar forsa), vem a anar cap a l'antigua Guatemala.
Sense dubte, no té res a veure amb la resta de ciutats guatemalteques, però té un encant especial. Amb certa influència germana, es respira un aire colonial compartit entre negocis locals i extrangers, disfrassat tot amb cases de colors pastels, beige, vermell llempant, i marrons. Tot i que la pluja ha aparegut gairebé cada tarda, no ens ha impedit disfrutar d'aquesta ciutat, una de les que ens ha agradat més.
A part de veue la final de Champions rodejat de hooligans (certament, diferent), des d'aquí vem anar al volcà Pacaya. Com deia la Marta és impressionant. Sembla mentida que a aquestes alsades del partit encara hi hagi coses que ens sorprenguin. Després d'una pujada tranquila, arribem al cim d'un turó on veiem el volcà complet (sense núvols), amb una columna de fum que surt del seu ventre. Després ens acostem a la falda del volcà, i notem com el terra comensa a cremar. I és que a menys de 2 metres, s'acosta un riu de lava viscosa que amenasa a torrar-nos. Haig de dir que veure la lava tant de prop, a temperatures inconcebibles, sentint com se't crema la pell tot i està a certa distància, és acollunant. I encara vem seguir caminant volcà amunt, descobrint nous trams de lava. Per cert, com anècdota, la lava freda agafa una forma de roca que ens va recordar al carbó de reis...quins records.
Bé, d'aquí poc sortim cap a Hondures...un país més...o un país menys...segons com es miri.

diumenge, 18 de maig del 2008

LLAC D'ATITLAN

Tal i com recomanen el Miqui i la Marta (i ben assessorats pel Pepe), estem a la zona del llac d'Atitlan.
A les piscines termals de Xela (Fuentes Georginas), envoltades de vegetacio i sense gairebe ningu, vem estar 2 hores de relax total. El lloc es precios.
Tornant a Xela,vem preparar les coses per sortir l'endema cap a Panajachel. Altra vegada una odissea d'autobusos, tot i que l'arribada al llac es especial. Trepitjem Pana el temps just per agafar una barca que ens porta a San Marcos. Es un dels pobles que hi ha al voltant del llac. Petit, acollidor, rodejat de natura, i la base d'estudis espirituals...es a dir, molt hippie!! Chi kung, fung shi, yoga... restaurants vegetarians, poca llum, gossos per tot arreu... camins estrets i foscos, cuques de llum, olor al perfum 'Maria'... Potser es un del pobles mes bonics del voltant del llac. Tot i aixi, despres de 2 dies, l'exces de pau i bon rotllo ens fa moure cap a Panajachel. Abans vem anar a veure San Pedro de Atitlan i el mercat de divendres de Santiago. Aqui vem superar les adversitats i vem arribar a trobar el Maximon. Engalanat amb les seves millors vestimentes, barret de cow-boy al cap, i cigarreta apagada penjant dels llavis, ens va rebre rodejat de botelles d'alcohol buides, consumides pels 5 personatges que, suposadament, custodiaven el venerat, i 4 dels quals, dormien la mona. Tota una experiencia!! (Maximon, o San Simom, es el 'sant' al qual demanen bones collites, salut, amor...).
El mes impactant d'aquests pobles es que mantenen les seves tradicions i costums. Segueixen parlant l'idioma local. Vesteixen amb vestits tipics. I els mercats son tot un espectacle. Malgrat la nostra condicio de turista implica ser assetjat a cada moment en busca de quetzals, val la pena sentar-se en un raco i observar el teu entorn.
Ara estem a Panajachel i dema anem al mercat de Chichicastenango (m'encanten aquests noms!!). Despres ja sortim cap a Antigua, ultima parada en aquesta unica Guatemala!!

dimecres, 14 de maig del 2008

GUATE...BUENA !!!

Ja tornem a ser aqui!!
Des de l'entrada altra vegada a Guatemala, ja ens hem passejat per mig país.
Primer vem passar un dia a livingston, veient-les passar. Sense massa cosa a fer, llegir un llibre tombats a l'hamaca va ser una bona opció. D'aqui vem anar cap a Rio Dulce. El cami són 2 hores de barca espectaculars, sobre les aigües del riu, i per canals que entren dins la selva. Paradeta a aigües termals naturals, vista d'un castell, i molts cants de diferents ocells.
A Rio Dulce vem allotjar-nos en cabanyes que només s'hi arribava amb barca. Aïllats del món, múscia espanyola de fons, i amb poca més companyia que els inevitables mosquits.
Cansats de tant relax, i de tanta calor, vem anar cap a Cobán. Aqui ja estavem a més altura, i la temperatura era molt agradable. Només arribar, a la tarda, partidet de futbol amb col.legues guatemaltencs, i soparet. L'endema vem anar a Semuc Champey. Es una zona on el riu recorre 300 m per sota la terra i torna a sortir més endavant. El "pont" que forma la terra per sobre el riu, esta cobert de llacunes d'aigua cristal.lina on, després de pujar al mirador per observar aquesta bellesa des de l'aire, vé molt de gust banyar-s'hi. De tornada vem parar a veure les impressionants coves de Lanquin.
De Cobán, vem sortir d'hora per fer un dia boig de busos. Cal dir que els busos d'aqui són especials. Els hi diuen "chicken bus". El primer tram va ser correcte, dins de furgonetes per 12 persones on hi anavem uns 16, tot i que anava pujant i baixant gent pel camí. El segon tram va ser en 2 busos grans. El primer, assentats, agafant les curves a tota pastilla mentre un nen ho anava treient tot al meu darrera. El segon, després de pujar-hi rapidament ja que estavem al mig d'una carretera esperant-lo i plovent, vem haver d'anar drets al passadis, en un bus on els seients eren de 2 i hi anaven tres, i on el citat passadis estava completament ple de gent. En total, erem unes 70 persones...i el malaït conductor conduint a tota merda!!! Per sort, vem arribar a Quetzaltenango, on ara som.
Ahir vem visitar la ciutat, que es caracteritza per ser el principal lloc on vénen els extrangers a estudiar espanyol, i on hi ha bastanta moguda de voluntariat. Avui anem a unes piscines termals rodejades de volcans.
Per cert, heu vist? Ja hem superat les 10.000 visites. Enhorabona a tots i totes!!!

dijous, 8 de maig del 2008

RELAX MAN, YOU KNOW?

Aquest es el segon relat.
"Relax man, you know?". El 'captain' Jimmy, amb les seves rastes i el seu inacabable somriure ens donava la benvinguda amb aquesta unica norma, mentre darrera, el Kevin amb el seu cos 10, i el Ramsley amb el cigarret a mitges penjant dels llavis, afirmaven les paraules del capita mentre es movien al so de les notes reagge que sortien disparades de la radio del Ragga Queen, el vaixell que ens portaria en 3 dies i 2 nits cap a Placencia. A bord, 16 turistes que no saviem exactament que buscavem. Uns, potser, buscaven l'experiencia de la seva vida. Altres, potser, una gran ressaca.
Les aigues del Carib ens van rebre mogudes, pero la il.lusió que navegava sencillament amb la forsa del vent, deixant el motor per aficionats, les va convidar a tranquilitzar-se i acompanyar-nos durant la resta del trajecte. Els seus colors no ens van cansar mai, i cada una de les parades que feiem per fer 'snorkel' va valdre la pena per al.lucinar amb els colors del peixos i coral que omplen aquesta zona del Carib. Quan no erem a l'aigua, uns aprofitaven per llegir, altres per coneixer gent nova, i alguns per llensar la canya i pescar el peix que ens menjariem per sopar. Vem aprendre a pescar, a navegar, a netejar i preparar el peix, i a bellugar-nos per tot el vaixell amb un got de "rum punch" a les mans.
La primera nit va servir per treure de la llista una de les coses que s'han de fer a la vida: dormir en una illa deserta. Vem aturar-nos al mig del mar, on s'aixecava una illa de menys de 300 m2, i no hi havia absolutament res, nomes quatre palmeres que amenasaven a llensar-nos un coco al cap. Despres de sopar el peix pescat, vem encendre un foc i vem cantar, ballar i jugar, amb un cel, estrellat com mai, de fons.
La segona nit vem aturar-nos en una altra illa buida, pero que tenia un bar que va acabar la sed d'alguns i la vergonya d'uns altres. Aixecar-se al mati i, sense canviar-se, caminar uns metres i submergir-se a les aigües del Carib, com diu l'anunci, no té preu!!.
L'arribada a Placencia va ser de nit. L'endema anavem cap a Guatemala, a Livingston. Mentre les llums de la peninsula apareixen mica en mica davant nostre, la musica seguia sonant, el Jimmy rient, i el Kevin i el Ramsley afirmant...ells mai s'aturen..es la seva forma d'entendre la vida.
A la vegada, els 16 turistes ja ens preparavem per sortir. Alguns amb l'esquena cremada pel sol que no perdona, altres intentant recordar on havien posat la bossa, i els darrers exprimint els últims minuts de navegacio. Aixo si, tots amb un somriure a la cara, que indicava la satisfacció d'haver aconsseguit allo que ni tan sols saviem que buscavem.
I l'ultim a somriure, el 'captain' Jimmy. Segurament perqué al veure com tots sortiem disparats, atabalats per haver de buscar llit on dormir, restaurant on menjar, i nou destí per descobrir, ell pensava en lo rapid que s'obliden les normes!!! Aquell ultim somriure seguia parlant, i deia: "Relax man, you know?"

FLORES i TIKAL !!

Ufff! Quan temps i quantes coses a explicar. Ho farem en dos escrits diferenciats.
De Méxic vem anar a Flores, Guatemala. Rodejat d'un llac espectacular, Flores té l'encant de deixar passar el temps amb tranquilitat, esperant la posta de sol que cada dia es supera. Després de banyar-nos al llac i disfrutar de la gent de Flores, ens vem despertar a les 3 del matí per anar cap a Tikal. Vem arribar amb el temps just per pujar al temple IV, el més alt, i contemplar amb silenci com el Sol sortia i il.luminava, als nostres peus, una extensió de selva infinita. I mentre els raigs de llum deixaven una estampa de colors inimaginable, el primer cant d'un ocell perdut va arribar fins a nosaltres, acompanyat d'una comunicació sense precedents entre ocells, reptils i monos. Aleshores, ningú es recordava d'haver-se llevat tant d'hora.. tothom agraïa está allá. La resta del matí la vem dedicar a recorrer Tikal. 4 hores amb el Juan, un guia que ens va encomenar la seva passió per la cultura maya. Ja destrossats, vem tornar a Flores per descansar.
L'endemá canviavem de país. Tot i no estar en els nostres plans inicials, vem decidir anar a Belize, per deixar enrera les ruines, i retrobar-nos amb la platja.
Sense temps de trepitjar Belize city, vem agafar un vaixell fins a Caye Caulker, al nord del país. Sense res més que carrers de sorra i un vent potent, vem integrar-nos a la cultura del "tranquilo, me estas estressando". Gent de rasa negra, amb look rastafari i reagge per les venes, es columpiaven pels carrers quant no conduien un carret de golf com a transport. Autentic!!
L'endema vem anar a bussejar. Van ser tres inmersions. La primera va ser al famós Blue Hole. Un forat de més de 300 m. de profunditat, rodejat de barrera de coral. Estavem nerviosos ja que feia temps que no bussajavem. A mes, vem baixar fins a 40 m. de profunditat. Vem arribar a baix una mica "acollonidos, i de sobte van comensar a apareixer taurons sense parar que s'acostaven cap a nosaltres. Aixo si, quan estaven a uns tres metres, s'apartaven...UFF!! A mes hi havia estalactites gegants per sota les quals vem bussejar. La veritat es que amb el titol que tenim de busseig no podiem baixar tant avall..pero el dollar es el dollar!!.
Les altres dos inmersions van ser per retrobar-nos amb els milers de colors i formes de coral, i amb infinitat de peixos que viuen en les aigues caribenyes... Un dia complet!!
Sopant amb els nous amics, ja preparavem la sortida de l'endema. Anavem cap a Placencia amb un barco durant 3 dies i 2 nits. Una altre experiencia inolvidable!!!