TOT INICI TÉ UN FINAL...

Ja som a casa, a Terrassa.

Fa tres dies que vem tornar a trepitjar els mateixos carrers de fa un any, però amb sensacions molt diferents. Ara, quan caminem, inconscientment, busquem coses noves a cada cantonada, intentem descobrir coses que ens impactin com ens ha passat aquest últim any, i ens sembla estrany no haver d'anotar les despeses en la llibreteta on està tot apuntat...però no hi ha res diferent, i això implica tenir la sensació d'haver marxat fa 4 dies.

Ara ens toca aterrissar a una realitat diferent. I per fer-ho necessitarem temps. Temps que ens ajudi a aclimatar-nos novament a la vida terrassenca, a entendre i viure l'entorn que ara ens envolta. Temps per, mica en mica, convertir el dia a dia de viatge en un dia a dia a casa, amb els nostres, i amb una dinàmica més que coneguda.

Però tot i així, sabem que aquest últim any ha estat una de les millors coses que hem fet a la vida. Ens ha aportat noves experiències que ens han ensenyat moltes coses, nova gent i nous països que sentim com a nostres, i una força personal i mental que ens ha fet créixer com a persones.

I és per això que estem covençuts que d'aquí poc ja estarem situats. Tornarem a treballar, a seguir un horari rutinari, i a repetir temes de conversa. I ho farem orgullosament. Perquè tot i que aquest últim any ens deixa les ganes eternes de tornar a marxar, sabem que mentre estem a casa, és millor buscar i disfrutar de les coses bones que tenim, que dedicar-nos a queixar-nos tot el dia.

Això si, qualsevol que vulgui parlar de viatges, de fer voltes al món, o simplement de fer una cervesa...no dubti a comunicar-se amb nosaltres.

Aqui s'acaba aquest blog. Esperem que us hagi agradat i, fins i tot, us pugui ser útil en algunes coses. Per nosaltres, ha sigut un plaer compartir les nostres experiències amb vosaltres.

A reveure.

Quim i Mariona

PUERTO VIEJO

Segurament aquest es l'ultim escrit del viatge, snif, snif.

Estem a Puerto Viejo, a la costa del Carib de Costa Rica, i com que son els ultims dies, doncs hem fet platgeta, relax, futbol, i excursio amb bicicleta.
Malgrat que ens va ploure quan vem arribar, hem trobat espais de bon temps que ens han ajudat a apreciar l'aire relaxat que es respira en aquesta poblacio. Tot i aixi, el primer dia vem fer 26 km en bici per anar fins a Manzanillo, un altre petit poble de la costa on vem visitar al Maxi, un 'fenomenu' que te un bar carregat de coses del Barsa (fins i tot una carta del president Jan)...aixo ens va ajudar a fugir de la 'furia roja' per uns moments i tornar a posar les coses al seu lloc. A la tornada, amb el mal de cul corresponent, vem parar a mullar-nos i jugar amb l'aigua caribenya.
L'endema ens vem retrobar, sorprenentment, amb l'Ester i el Jamie, amb qui haviem estat al carnaval de la Ceiba, a Hondures. I aixo implica xerrera i poca cosa a fer...excepte gaudir de la victoria de 'la de todos' envoltats d'alemanutxos de 2'30 d'alsada.

Avui, l'ultim dia, hem caminat vorejant el mar i fent memoria d'aquest ultim any. Un any que ens ha marcat a tots dos mes del que ens pensem. Han sigut 365 dies d'accio, d'emocio, d'alegries i penuries, d'histories noves per explicar, de nous amics. 365 dies on hem sigut propietaris de nosaltres mateixos, i on, segurament, ens hem equivocat moltes vegades. 365 dies inoblidables de la nostra vida. Aprofito per agrair des d'aqui a la Mariona per compartir aquest capitol de la seva vida amb mi, desitjant acabar el nostre llibre de la vida junts. Gracies Marions!!

I tambe a tots vosaltres. Als que ens heu seguit durant tot el viatge, a trossos, o nomes al final. Sabem que en alguns moments podiem fer 'rabia', pero els vostres comentaris ens han ajudat molt en moments durs, en seguir mirant endavant i, el mes important, en sentir-nos estimats. Novament, MOLTES GRACIES!!!

Ens veiem d'aqui poc.
*P.D. Gracies pels comentaris del primer capitol del llibre. Em sembla que m'hi haure de posar!!

US DEIXEM AMB EL RESUM

ANEM A FER UNA CERVESA?...LA VOLTA EL MÓN EN UN ANY

ANEM A FER UNA CERVESA?
La volta al món en un any

Aquest és el títol del llibre que volia escriure. Com algú ja sap, em van robar la llibreta on tenia tots els escrits...molta putada!!.

Tot i així, no sé perquè, al principi del viatge vem copiar algun escrit a la PDA, de manera que n'he recuperat 6. Abans de tornar-me a posar a escriure, he decidit publicar en aquest bloc el primer escrit, i m'agradaria conèixer les vostres impressions. Després de llegir-lo, em podrieu deixar un comentari amb les vostres impressions? Si us ha agradat o no, què canviarieu, millor que ho deixi, ni fu ni fa...? Com més comentaris millor. Si us agrada, prometo posar-m'hi. Gràcies!!

SORTIDA
02-07-2007

Mai se m'han donat bé les despedides. Després de molts dinars i sopars estàvem allà al mig, a la terminal B de l'aeroport del Prat, a punt d'agafar el primer avió que ens portaria cap a Londres. Hi érem tots, o potser hi faltava algú. No ho sé. Estava nerviós. La Mariona, com sempre, al meu costat, i jo fent el pit fort, amagant el meu neguit amb inoportuns comentaris bromistes. O potser si que eren oportuns. No ho sé. Estava nerviós.

Començava el què realment havia començat molt temps abans, quan un bon vespre, en un dels meus desequilibris mentals, li deia a la meva dona: "Mariona, ho veig clar. Hem de marxar un any a fer la volta al món." I, evidentment, no veia res clar. Ni marxar un any, ni fer la volta al món. Però en moments així és quan néixen els grans projectes, i així va començar el nostre.

A partir de llavors vem navegar fins a cremar l'ordenador buscant informació, preguntant a gent que ho havia fet o que, fins i tot, ho estaven fent en aquells moments. Guies de viatge, totes les revistes que hi poden haver, pàgines web en tots els idiomes, i un llarg etcètera van anar donant forma al què, representa, començava allà al mig, a la terminal B d'el Prat.

Vem posar data de sortida, el 2 de juliol de 2007, sense que fós ni el dia del nostre casament, ni l'aniversari de res ni de ningú. Sencillament el 2 de juliol. Deixàvem les feines per una temporada d'excedència, controlàvem les despeses inevitables que hi haurien durant la nostre abscència, carregàvem les motxiles amb 12 kg de pes, i dèiem adéu, per un temps, a un dia a dia envejable per molta gent, tranquil, compensat, i sense grans mal de caps.

I per què ho fèiem? es preguntarà molta gent. Espero que les petites reflexions al final de cada capítol us ho fagin entendre. Entendre perquè un 2 de juliol, a la terminal B de l'aeroport del Prat, hi érem tots, o potser no, per despedir-nos.

I, com deia, jo mai m'he sentit còmode en les despedides. No sóc capaç de dir-los a tots que els estimo, que segur que els trobarem a faltar, i que farem el què sigui possible perquè estiguin al corrent de la nostra experiència. No deixo que se m'empapin els ulls de les llàgrimes que ofeguen les paraules que no sé dir, ni abraçar prou fort perquè sigui el gest qui els transmeti la importància de tots ells en la meva vida. Doncs no, no ho ser fer. Ja sé que hauria d'actuar de la manera que em dictés el cor per no haver de penedir-me mai de no haver dit o fet allò que sentia. Però perdoneu-me. És que allà al mig, entre tots els que hi havien de ser, o potser hi faltava algú, jo estava nerviós.

Reflexió 1:
Hi ha dues premises que es desitgen a la vida:
- fer que els somnis es fagin realitat.
- no deixar mai de somiar.
I això és un partit perdut abans de començar. Però hi ha moltes maneres de perdre'l. I nosaltres intentarem fer tants gols com sigui possible. Agafarem la pilota, serem fidels al nostre joc, ens recolzarem un amb l'altre i amb tots aquells que formin el nostre equip, i anirem sempre a fer un gol més. I així, al final del partit, només ens quedarà canviar-nos la samarreta.

PANAMÀ...PLOVENT!!

Com dèiem, i com ja en esperàvem, hem passat dies de pluja.

Primer va ser a Boquete, un petit poble de muntanya, molt tranquil i acollidor, motiu pel qual està sent invadit per inversions americanes que es monten els seus casots...tot i així, és un bon lloc per sortir de la calor de la capital, i fer uns trekks per la zona.

Nosaltres vem fer el Sendero del Quetzal, on, evidentment, de quetzlas res de res (són uns ocells molt dífícil de veure), i això que vem estar caminant més de 5 hores, acabant plens de fang i xops de dalt a baix!! Vem provar les maduixes de la zona i el seu exquisit cafè...i la resta del temps vem estar xerrant amb el propietari de la casa on estàvem. I dic casa, perquè era casa. Estàvem en una planta per nosaltres amb cuina, menjador, habitació i lavabo i TV, tot per 14 dollars la nit. I el Victor, propietari, tenia mil i una històries per explicar de la seva vida, i nosaltres només havíem d'encoratjar-lo a seguir explicant-nos-les...bocabadats!!!

D'aquí vem anar a Bocas del Toro. En teoría són unes illes paradisíaques del Carib, i suposo que ho són, però que fagi SOL!!. A nosaltres ens ha plogut cada dia excepte ahir. Així que hem vaguejat pel poblat de Bocas i finalment, tot i el mal temps, hem fet dos excursions. A la primera vem anar a la bahia del dofins i els vem veure jugar al costat de la nostra barca, vem fer snorkelin al Coral Cay on la visibilitat era precària degut a la pluja, i vem anar a la Red Frog Beach a fer uns cuba-libres (perquè banyar-nos...no venia de gust)...al final va estar prou bé.

La segona vem passar per Punta Caracol (un resort sobre el mar..però fot una pinta d'aborrit); a Boca de Drago a dinar i banyito; a la illa dels ocells on, sortosament, no se'ns van cagar a sobre; i a la platja Estrella on va sortir el sol i ens vem banyar rodejats d'estrelles de mar...guapo!!!

I, és clar, amb una mica de sol...tots dos vermells com tit....

Avui anem a Costa Rica...a Puerto Viejo, al Carib. A veure si tenim més sort amb el temps..

Ens veiem aviat!!!

PANAMÀ...i ENDAVANT!!!

Tornem a ser aquí...i amb les piles altra vegada carregades. Agraïm els vostres comentaris sobre el què ens va passar, ens han ajudat molt per escopir la ràbia que portàvem dins i transformar-la en energia positiva i ganes de continuar descobrint món.

És estrany, això. Ens queden 15 dies de viatge, després de 11 mesos i mig, i encara tenim ganes d'aventurar-nos en noves experiències, barrejar-nos amb els locals en busos exprimits, provar aliments nous sense saver la reacció posterior, i gaudir un de l'altre a cada pas que fem.

Ara, ens trobem a la ciutat de Panamà. Ens hem passat 5 dies aquí, no perquè sigui una ciutat especialment maca, sinó per gaudir dels seus entorns. Hem estat a la zona de la "causeway" fent diumenge i fent cerveses celebrant la victòria de Panamà sobre El Salvador; hem visitat el destartalat "Casco Viejo" amb vistes imponents de la bahia i creuant-nos amb el Sr.Torrijos (president de país) i el seu homòleg de Paraguay; hem anat a la illa de Taboga per fer un dia de platja, i finalment ens hem comprat el barret típic del país (heu vist la pel.lícula "El sastre de Panamà"?).

A part hi ha el Canal de Panamà. Pels frikies d'enginyeria, és una obra espectacular. No m'extendré en el tema, però ens hi vem passar més de 4 hores entre el museu, el video i veient els barcos passar (la Mariona es va cansar una mica, je,je).

Demà anem cap a muntanya, a l'àrea de Boquete. Diuen que s'hi està fresc. El problema serà si, igual que aquí, ens plou cada tarda...però bé, potser serà més interessant amb una mica d'aigua, no?

Repetim les gràcies pels comentaris (Mireia, "la desconeguda", si vols envia'ns un mail i ens veiem a la tornada).

Ens veiem aviat!!

VIERNES 13...ENS HAN ROBAT!!!

Finalment, Costa Rica ha estat l'escollida. Ahir, essent divendres 13, ens van robar. Anàvem cap a San José, i a la parada per anar al lavabo, mentre estavem a baix, algú ens va robar la bossa de mà (només la del Quim). Resultat: molta ràbia i impotència per haver confiat en deixar les bosses, alguna llàgrima, i la pèrdua de: els 2 passaports, telèfon mòbil, ulleres de sol i gorra, guia turística i llibre, i un parell de coses de molt valor personal que no es poden comprar: el disc dur on teníem emmagatzemades totes les fotos del viatge (totes!!!), i una llibreta on jo estava escrivint un llibre...MERDA!!!! Puta vida!!!!

Després de deambular per l'estació i estirar-nos els cabells, vem anar cap a San José.

Pas 1: Anem a l'Oficina d'Investigació i posem la denúncia. Va tot molt ràpid i bé. Estant acostumats amb denúncies posades per turistes (2-3 al dia). Ens recordem que també ens han robat els bitllets de bus cap a Panamà per aquella mateixa nit.

Pas 2: Localitzem el telèfon d'emergència de l'ambaixada d'Espanya, i la Catalina ens ofereix obrir-nos les oficines per fer-nos un passaport nou...CATALINA LA GRANDE!!!. A les 7 de la tarda comencem els tràmit que es demoren fins les 8. Quan ja està tot a punt, apareix un sombat espanyol a la porta de l'ambaixada i després d'explicar mil mentides, es comença a fotre nerviós i a cridar i insultar a tot ésser que li vé al cap (ministre, ambaixador, cònsul, funcionaris...). Un personatge que no marxa fins que vé la policía, acompanada del cònsul, i el "conviden" a marxar. Finalment, amb els nous passaports, agraïnt el favor a la catalina, i despedint-nos del cònsul i de tot el personal de seguretat, enfilem cap a l'estació de busos. Són les 9'30 de la nit.

Pas 3: "Si no hay boleto...no hay billete". Per més que ho intentem, amb la denúncia i mil explicacions, "el gerent no está, así que si no hay boleto...no hay billete". CABRON!!! Per tant, tornem a pagar els 75 dollars per anar a Panamà.

Pas 4: Sortim a les 11 de la nit per passar 16 hores dalt del bus i intentar dormir esquivant els flaixos recordatoris que ens amenacen continuament. Ara ja som a Panamà City.

Ja estem més tranquils, tot i que una mica psicòtics. Podia haver estat pitjor. Ens quederem a Panamà un temps, i no sabem si tornar a Costa Rica (excepte per agafar el vol de tornada, clar). De fet, no en tenim gens de ganes de tornar-hi, no se'ns hi ha perdut res...o si!!

SURF, OMETEPE i ADÉU NICARAGUA!!

Em sembla que encara ens fa mal tot de la surfejada que vem fer. Deprés de 6 hores de combatre les onades, fent el Pacific més petit degut a la quantitat d'aigua tragada, i d'ensenyar les vergonyes cada vegada que el mar ens feia caure violentment, podem dir que vem aconsseguir el nostre objectiu: Vem posar-nos drets sobre la tabla i, fins i tot, vem fer "poses" de surferos...això si, l'endemà no ens podíem aixecar.

Diuen que per combatre el mal va bé l'alcohol...així que aquella nit vem sortir una mica. Ron "Fuente de Caña" i alguna cerveseta van fer el seu efecte, però per contrapartida, no vem veure l'actor Matthew McConaughey que estava al mateix bar i, sembla ser, segons diuen (je,je), també li devien fer mal els ossos!!!

L'endemà vem anar a la illa de Ometepe. Hem estat 4 dies. Els 2 primers a la platja Santo Domingo. Vem banyar-nos al "Ojo de Agua" (piscina natural molt xula), trepitjar la platja (per cert, tot i ser patja, l'aigua és del llac de Nicaragua, l'únic llac del món que té tiburons)...fins que ens vem cansar dels millons de bitxos minúsculs que omplien l'aire al capvespre. Així que vem anar cap a la Platja Venecia. Aquí, amb millor hotel, vem fer relax. Vem caminar un trosset per anar al Charco Verde, ens vem banyar al llac, i vem pujar un turonet per veure la posta de sol. Després d'aquesta sessió "d'apalanque", hem tornat a arrencar. Ja hem creuat una altra frontera, i sóm a Costa Rica, a Liberia. Amenacen pluges, però pel temps que ens queda, seguirem endavant!!

Fins aviat...

FOTOS DE NICARAGUA PENJADES EN BREU

NICARAGUA, DE CIUTAT EN CIUTAT

Be, la tempesta tropical o huraca, hi ha les dues versions, va passar mes rapid del que ens pensavem. Va ploure tota la nit, pero l'endema ja vem poder anar cap a Leon.
Leon es una ciutat colonial, maca, amb molta vida cultural: vem anar a 2 concerts. I es barreja molt el turista amb la gent local. I a mes, vem reunir-nos amb la Carme i el Xavi, una parella de Barcelona que estan fent la segona volta al mon!! (Quina enveja!). Pels voltants hi ha un fotime de volcans, pero no els vem visitar (encara tenim recent en la memoria la visita al Pacaya).
I d'aqui cap a Granada (no l'andalusa). Una altra ciutat colonial, encara mes bonica, pero sense tanta vida... Visita de la catedral, el llac, calle calzada... Tambe vem fer un tour d'un dia a la Laguna de Apoyo, un llac d'aigua super transparent on vem poder anar amb kayac (com cansa! O poder es la falta d'exercici?), hamaques, relax... Molt be!
I ara som a San Juan del Sur. El poble, antigament de pescadors, i que ara es un dels principals llocs turistics, per les platges de grans onades que atrauen a gringos surferos. Doncs imagines l'ambient... Tot i que ara es temporada baixa, de fet, en aquests moments esta plovent... Esperem dema poder fer una classe de surf... A veure com se'ns dona!!
Ja us ho explicarem a la propera...

SUPERVIVIENTES!!!

Algú ha vist mai un programa de televisió que es diu "Supervivientes" on envien uns quants personatges a una illa deserta a morir-se de fam i cridar-se uns als altres...doncs allà hem anat. Es diuen Cayos Cochinos.

De la Ceiba, amb el cap encara trontollant, malgrat haver passat tot un dia estirats en el llit d'una habitació caríssima amb aire condicionat i pizza a domicili (ja no tenim 20 anys, mare), vem anar a Sambo Creek, un poble garífuno pesquer. Els garífunos són una ètnia de raça de color que habiten aquesta zona, relativament pobres, i viuen en règim de comunitats. Des d'allà vem anar a fer una combinació de cavall + canopy + aigües termals. Tots dos sols ens vem penjar pels arbres en tirolines de fins a 1 km de llarg. La vista era impressionant, amb els Cayos Cochinos de fons, el Caribe, i selva als nostres peus. Al vespre, vem fer sobretaula amb l' Oman, l'home que regeix l'hostal on vem estar (érem ell i nosaltres dos). Ens va explicar la seva vida...al.lucines!!

L'endemà vem sortir cap als Cayos. Normalment és una excursió d'un dia, però nosaltres volíem passar una nit amb la gent local. Així que durant el matí vem rodejar cada una de les illetes, visitant la illa on fan el citat programa, i fent snorkelling rodejats de peixos i coral gegant (és una zona protegida), i ens van deixar, junt amb l'Ester i el Jamie, a l'únic poblat garífon que viu allà. La rebuda i l'estada va ser genial. Vem pescar amb eines fetes a mà, la Mariona es va fer un nou look a base de trenetes que li va fer l'Angie, una nena de 11 anys. Vem parlar amb tot el poble i vem menjar peix fresc acabat de pescar. En una de les xerrades ens explicaven que els nens anaven a la illa del programa i els donaven menjar d'amagat (fins i tot en això ens enganyen!!!). L'endemà tornavem cap a terra firme, deixant enrera una gent que ens va acollir com un més de la seva família, de la qual sempre en guardarem un bon record. Des d'aleshores hem estat dalt d'un bus. Cap a Tegucigalpa, dormir, bus cap a la frontera, i bus cap a Estelí, a Nicaragua, on sóm ara.

Per desgràcia, Nicaragua ens ha rebut amb pluja. Avui ha començat la tormenta "Alma" que ja s'ha considerat com un huracà de categoria 1. Prop del pacífic estan desallotjant gent de les xaboles. Nosaltres, fins que la pluja es calmi, ens quedarem aixoplugats..no patiu!!!

(Fotografies de Hondures penjades!!)

LA NOVIA DE HONDURAS !!!

La nòvia d'Hondures, així li diuen a La Ceiba, ciutat de la costa caribenya. Però anem per parts.

Després d'al.lucinar amb els últims missatges del blog (Ramón...gracias por el mensaje...un saludo a todos), m'he adonat que encara no havia escrit res sobre Hondures..i tot i que han passat només 4 dies de l'últim escrit, hi ha vàries coses per explicar.

Primer de tot: Copàn. Inicialment podrien ser unes altres ruines, com les de Palenque o Tikal, però en aquest cas, potser degut a les seves reduïdes dimensions, són més acollidores. Un parell d'hores és més que suficient per visitar-les..però val la pena caminar 2 km més enllà de les ruïnes, i amb el mateix tiquet, visitar la zona de Las Sepulturas. Nosaltres hi vem anar a les 13h, i érem els primers. No hi va gaire gent. El lloc és molt xulo. És on vivia la classe mitja-alta del poblat maya que habitaba la zona. Es pot contemplar com distribuien els poblats, les seves cases, places, edificis de culte...tot rodejat d'una espessa selva que amaga cada detall.

Després, i havent-nos reunit 9 persones (5 espanyols (una noia de Terrassa, per cert), 1 australià, i 3 francesos) vem anar a La Ceiba.

En principi uns hi anaven per anar a les Bay Islands, altres per anar a Cayos Cochinos. Però només arribar, resulta que era l'últim dia de Carnaval...el Carnaval més famós de Centre-Amèrica. I, és clar, ens hi vem quedar. Vem trobar un "zulo" on vem deixar les coses tots 9, i ja vem sortir al carrer movent l'esquelet. Unes quantes Salvavides (cervesa local) ens van apropar a l'atmòsfera carnavalenca, i amb 5 minuts tots ja portavem collarets que ens havien llensat dels balcons. Arribant tard per veure les carrosses (és el problema de prendre sempre la penúltima cervesa, i no la última), vem anar interaccionant amb la gent local.
Al vespre, recuperant l'esperit de la pell de brau, vem anar a comprar unes botellets de líquid enganyós per fer una oda al "botellón". Resultat: paraules entrebancades, balls obscens i desordenats, abrasades buides de sentiment i plenes d'intencions nuboloses, i roba mullada i amb olor de fum. Els milers de persones que ocupaven el carrer inacabable on s'emplasaven els diferents escenaris no ajudaven a clarificar les idees que, en aquells moments, ja no existien. Només permetien acostar-se a la barra i "salvar-nos la vida" per superar la calor i la olor humana. Per sort, en un acte de clarividència de no sé qui, i no sé quan, vem marxar per anar a una festa a la platja. L'aire fresc de la brisa marina em va fer acostar cap al mar, asseure'm a la sorra i tancar els ulls intentant mantenir el món quiet. Em va costar, però finalment el cansanci es va apoderar de mi. Eren ja quarts de mil quan anava arrossegant-me cap a l'hostal. La Mariona amb mi..o potser jo amb la Mariona. Creuàvem la porta mentre jo pensava amb el sobrenom que li donaven a aquella ciutat: La nòvia d'Hondures. Sense dubte, amb una nòvia així, aquell tal Hondures ho tenia fotut!!

LA BELLA ANTIGUA !!!

Avui ja marxem de Guatemala. Anem cap a Copán, a Hondures. Darrera deixem un país que ens ha agradat molt, amb molta varietat pel turista, i amb un munt d'experiències. Tot i així, també hem de dir que ens ha costat més del previst treure'ns l'etiquea de bitllet de dollar ambulant, a l'hora de interrelacionar-los amb la gent guatemalteca.

La última parada:Antigua. Després del mercat de Chichicastenango (que, sorprenentmet, era menys turístic del què esperavem, i que ens va agradar forsa), vem a anar cap a l'antigua Guatemala.

Sense dubte, no té res a veure amb la resta de ciutats guatemalteques, però té un encant especial. Amb certa influència germana, es respira un aire colonial compartit entre negocis locals i extrangers, disfrassat tot amb cases de colors pastels, beige, vermell llempant, i marrons. Tot i que la pluja ha aparegut gairebé cada tarda, no ens ha impedit disfrutar d'aquesta ciutat, una de les que ens ha agradat més.

A part de veue la final de Champions rodejat de hooligans (certament, diferent), des d'aquí vem anar al volcà Pacaya. Com deia la Marta és impressionant. Sembla mentida que a aquestes alsades del partit encara hi hagi coses que ens sorprenguin. Després d'una pujada tranquila, arribem al cim d'un turó on veiem el volcà complet (sense núvols), amb una columna de fum que surt del seu ventre. Després ens acostem a la falda del volcà, i notem com el terra comensa a cremar. I és que a menys de 2 metres, s'acosta un riu de lava viscosa que amenasa a torrar-nos. Haig de dir que veure la lava tant de prop, a temperatures inconcebibles, sentint com se't crema la pell tot i està a certa distància, és acollunant. I encara vem seguir caminant volcà amunt, descobrint nous trams de lava. Per cert, com anècdota, la lava freda agafa una forma de roca que ens va recordar al carbó de reis...quins records.

Bé, d'aquí poc sortim cap a Hondures...un país més...o un país menys...segons com es miri.

LLAC D'ATITLAN

Tal i com recomanen el Miqui i la Marta (i ben assessorats pel Pepe), estem a la zona del llac d'Atitlan.
A les piscines termals de Xela (Fuentes Georginas), envoltades de vegetacio i sense gairebe ningu, vem estar 2 hores de relax total. El lloc es precios.
Tornant a Xela,vem preparar les coses per sortir l'endema cap a Panajachel. Altra vegada una odissea d'autobusos, tot i que l'arribada al llac es especial. Trepitjem Pana el temps just per agafar una barca que ens porta a San Marcos. Es un dels pobles que hi ha al voltant del llac. Petit, acollidor, rodejat de natura, i la base d'estudis espirituals...es a dir, molt hippie!! Chi kung, fung shi, yoga... restaurants vegetarians, poca llum, gossos per tot arreu... camins estrets i foscos, cuques de llum, olor al perfum 'Maria'... Potser es un del pobles mes bonics del voltant del llac. Tot i aixi, despres de 2 dies, l'exces de pau i bon rotllo ens fa moure cap a Panajachel. Abans vem anar a veure San Pedro de Atitlan i el mercat de divendres de Santiago. Aqui vem superar les adversitats i vem arribar a trobar el Maximon. Engalanat amb les seves millors vestimentes, barret de cow-boy al cap, i cigarreta apagada penjant dels llavis, ens va rebre rodejat de botelles d'alcohol buides, consumides pels 5 personatges que, suposadament, custodiaven el venerat, i 4 dels quals, dormien la mona. Tota una experiencia!! (Maximon, o San Simom, es el 'sant' al qual demanen bones collites, salut, amor...).
El mes impactant d'aquests pobles es que mantenen les seves tradicions i costums. Segueixen parlant l'idioma local. Vesteixen amb vestits tipics. I els mercats son tot un espectacle. Malgrat la nostra condicio de turista implica ser assetjat a cada moment en busca de quetzals, val la pena sentar-se en un raco i observar el teu entorn.
Ara estem a Panajachel i dema anem al mercat de Chichicastenango (m'encanten aquests noms!!). Despres ja sortim cap a Antigua, ultima parada en aquesta unica Guatemala!!

GUATE...BUENA !!!

Ja tornem a ser aqui!!

Des de l'entrada altra vegada a Guatemala, ja ens hem passejat per mig país.

Primer vem passar un dia a livingston, veient-les passar. Sense massa cosa a fer, llegir un llibre tombats a l'hamaca va ser una bona opció. D'aqui vem anar cap a Rio Dulce. El cami són 2 hores de barca espectaculars, sobre les aigües del riu, i per canals que entren dins la selva. Paradeta a aigües termals naturals, vista d'un castell, i molts cants de diferents ocells.

A Rio Dulce vem allotjar-nos en cabanyes que només s'hi arribava amb barca. Aïllats del món, múscia espanyola de fons, i amb poca més companyia que els inevitables mosquits.

Cansats de tant relax, i de tanta calor, vem anar cap a Cobán. Aqui ja estavem a més altura, i la temperatura era molt agradable. Només arribar, a la tarda, partidet de futbol amb col.legues guatemaltencs, i soparet. L'endema vem anar a Semuc Champey. Es una zona on el riu recorre 300 m per sota la terra i torna a sortir més endavant. El "pont" que forma la terra per sobre el riu, esta cobert de llacunes d'aigua cristal.lina on, després de pujar al mirador per observar aquesta bellesa des de l'aire, vé molt de gust banyar-s'hi. De tornada vem parar a veure les impressionants coves de Lanquin.

De Cobán, vem sortir d'hora per fer un dia boig de busos. Cal dir que els busos d'aqui són especials. Els hi diuen "chicken bus". El primer tram va ser correcte, dins de furgonetes per 12 persones on hi anavem uns 16, tot i que anava pujant i baixant gent pel camí. El segon tram va ser en 2 busos grans. El primer, assentats, agafant les curves a tota pastilla mentre un nen ho anava treient tot al meu darrera. El segon, després de pujar-hi rapidament ja que estavem al mig d'una carretera esperant-lo i plovent, vem haver d'anar drets al passadis, en un bus on els seients eren de 2 i hi anaven tres, i on el citat passadis estava completament ple de gent. En total, erem unes 70 persones...i el malaït conductor conduint a tota merda!!! Per sort, vem arribar a Quetzaltenango, on ara som.

Ahir vem visitar la ciutat, que es caracteritza per ser el principal lloc on vénen els extrangers a estudiar espanyol, i on hi ha bastanta moguda de voluntariat. Avui anem a unes piscines termals rodejades de volcans.

Per cert, heu vist? Ja hem superat les 10.000 visites. Enhorabona a tots i totes!!!

RELAX MAN, YOU KNOW?

Aquest es el segon relat.

"Relax man, you know?". El 'captain' Jimmy, amb les seves rastes i el seu inacabable somriure ens donava la benvinguda amb aquesta unica norma, mentre darrera, el Kevin amb el seu cos 10, i el Ramsley amb el cigarret a mitges penjant dels llavis, afirmaven les paraules del capita mentre es movien al so de les notes reagge que sortien disparades de la radio del Ragga Queen, el vaixell que ens portaria en 3 dies i 2 nits cap a Placencia. A bord, 16 turistes que no saviem exactament que buscavem. Uns, potser, buscaven l'experiencia de la seva vida. Altres, potser, una gran ressaca.

Les aigues del Carib ens van rebre mogudes, pero la il.lusió que navegava sencillament amb la forsa del vent, deixant el motor per aficionats, les va convidar a tranquilitzar-se i acompanyar-nos durant la resta del trajecte. Els seus colors no ens van cansar mai, i cada una de les parades que feiem per fer 'snorkel' va valdre la pena per al.lucinar amb els colors del peixos i coral que omplen aquesta zona del Carib. Quan no erem a l'aigua, uns aprofitaven per llegir, altres per coneixer gent nova, i alguns per llensar la canya i pescar el peix que ens menjariem per sopar. Vem aprendre a pescar, a navegar, a netejar i preparar el peix, i a bellugar-nos per tot el vaixell amb un got de "rum punch" a les mans.

La primera nit va servir per treure de la llista una de les coses que s'han de fer a la vida: dormir en una illa deserta. Vem aturar-nos al mig del mar, on s'aixecava una illa de menys de 300 m2, i no hi havia absolutament res, nomes quatre palmeres que amenasaven a llensar-nos un coco al cap. Despres de sopar el peix pescat, vem encendre un foc i vem cantar, ballar i jugar, amb un cel, estrellat com mai, de fons.

La segona nit vem aturar-nos en una altra illa buida, pero que tenia un bar que va acabar la sed d'alguns i la vergonya d'uns altres. Aixecar-se al mati i, sense canviar-se, caminar uns metres i submergir-se a les aigües del Carib, com diu l'anunci, no té preu!!.

L'arribada a Placencia va ser de nit. L'endema anavem cap a Guatemala, a Livingston. Mentre les llums de la peninsula apareixen mica en mica davant nostre, la musica seguia sonant, el Jimmy rient, i el Kevin i el Ramsley afirmant...ells mai s'aturen..es la seva forma d'entendre la vida.

A la vegada, els 16 turistes ja ens preparavem per sortir. Alguns amb l'esquena cremada pel sol que no perdona, altres intentant recordar on havien posat la bossa, i els darrers exprimint els últims minuts de navegacio. Aixo si, tots amb un somriure a la cara, que indicava la satisfacció d'haver aconsseguit allo que ni tan sols saviem que buscavem.

I l'ultim a somriure, el 'captain' Jimmy. Segurament perqué al veure com tots sortiem disparats, atabalats per haver de buscar llit on dormir, restaurant on menjar, i nou destí per descobrir, ell pensava en lo rapid que s'obliden les normes!!! Aquell ultim somriure seguia parlant, i deia: "Relax man, you know?"

FLORES i TIKAL !!

Ufff! Quan temps i quantes coses a explicar. Ho farem en dos escrits diferenciats.

De Méxic vem anar a Flores, Guatemala. Rodejat d'un llac espectacular, Flores té l'encant de deixar passar el temps amb tranquilitat, esperant la posta de sol que cada dia es supera. Després de banyar-nos al llac i disfrutar de la gent de Flores, ens vem despertar a les 3 del matí per anar cap a Tikal. Vem arribar amb el temps just per pujar al temple IV, el més alt, i contemplar amb silenci com el Sol sortia i il.luminava, als nostres peus, una extensió de selva infinita. I mentre els raigs de llum deixaven una estampa de colors inimaginable, el primer cant d'un ocell perdut va arribar fins a nosaltres, acompanyat d'una comunicació sense precedents entre ocells, reptils i monos. Aleshores, ningú es recordava d'haver-se llevat tant d'hora.. tothom agraïa está allá. La resta del matí la vem dedicar a recorrer Tikal. 4 hores amb el Juan, un guia que ens va encomenar la seva passió per la cultura maya. Ja destrossats, vem tornar a Flores per descansar.

L'endemá canviavem de país. Tot i no estar en els nostres plans inicials, vem decidir anar a Belize, per deixar enrera les ruines, i retrobar-nos amb la platja.

Sense temps de trepitjar Belize city, vem agafar un vaixell fins a Caye Caulker, al nord del país. Sense res més que carrers de sorra i un vent potent, vem integrar-nos a la cultura del "tranquilo, me estas estressando". Gent de rasa negra, amb look rastafari i reagge per les venes, es columpiaven pels carrers quant no conduien un carret de golf com a transport. Autentic!!

L'endema vem anar a bussejar. Van ser tres inmersions. La primera va ser al famós Blue Hole. Un forat de més de 300 m. de profunditat, rodejat de barrera de coral. Estavem nerviosos ja que feia temps que no bussajavem. A mes, vem baixar fins a 40 m. de profunditat. Vem arribar a baix una mica "acollonidos, i de sobte van comensar a apareixer taurons sense parar que s'acostaven cap a nosaltres. Aixo si, quan estaven a uns tres metres, s'apartaven...UFF!! A mes hi havia estalactites gegants per sota les quals vem bussejar. La veritat es que amb el titol que tenim de busseig no podiem baixar tant avall..pero el dollar es el dollar!!.

Les altres dos inmersions van ser per retrobar-nos amb els milers de colors i formes de coral, i amb infinitat de peixos que viuen en les aigues caribenyes... Un dia complet!!

Sopant amb els nous amics, ja preparavem la sortida de l'endema. Anavem cap a Placencia amb un barco durant 3 dies i 2 nits. Una altre experiencia inolvidable!!!

SAN CRISTOBAL DE LAS CASAS..QUE GUAPO!!!

Doncs si...San Cristobal de las Casas, a l'estat de Chiapas, ens ha agradat molt...també!!!

Es una ciutat amb cert passat zapatista, on tot són cases (no hi ha pisos), els carrers són adoquinats amb diferents relleus, les llums que pengen de les fasanes il.luminen lo suficient, i on cada racó té el seu encant.

El primer dia, després del tute de bus, vem descansar i relaxar-nos a la ciutat. Vem adonar-nos de la presencia indígena a la zona gaudint del museu de medicina tradicional, el mercat, i alguna de les esgésies..per cert, la catedral és groga i vermella..una passada!!

Des d'aquí vem fer dos tours: al primer vem anar a fer un recorregut pel cañon del Sumidero (és d'on s'extreu la imatge de l'escut de Chiapas), i a la ciutat de Chiapa de Corzo on vem beure un inbevible "posol" (blat amb cacao). Només migdia, va estar forsa bé, i ens va permetre recuperar-nos a la tarda de la calor passada.

El segon va ser espectacular. Vem visita les poblacions de San Juan Chamula i Zinacacan. El segon va ser per veure com feien tortitas de maiz i "posh" (una beguda alcoholica que espera't!!), pero el primer ens va deixar al.lucinats. Com és que aixo encara existeix a dia d'avui?? San Juan és un poble indígena amb les seves lleis propies, que manté les tradicions. El diumenge és dia de mercat, i es concentren centenars de gent per vendre menjar i roba, pero sobretot per vendre Pepsi, ous, i gallines...i per que? Doncs perque aixo és el que utilitzen els curanderos que hi ha a dins l'església!! Entres a l'església, i et trobes a milers d'espelmes i grupets de gent al voltant...són el curandero que aplica els seus coneixements per curar a les persones que el van a a veure. I la cerimonia consisteix en abocar Pepsi per sobre les espelmes abans de veure'n, passar l'ou amunt i avall per sobre el cos del malalt per purificar, i degollar la gallina (gall si és noi) per allunyar els mals esperits...i és cert!! Davant nostre, més de 20 curanderos aplicant-se en la seva feina, mentre al costat de l'església, un centre medic professional estava tancat per falta de pacients!!!

Pell de gallina (mai més ben dit). Ah!! I no els hi pots fer fotografies, perque creuen que els estás treient l'alma...si et veuen, t'enxampen la camara i te la rebenten davant dels nassos...i tu a callar!!

Avui hem arribat a Palenque. Pel camí hem visitat dos paratges d'aigua molt xulos: Agua Azul i Misol-Ha, on ens hem pogut fer un banyet i treure'ns la calor de sobre. A la tarda hem visitat les ruines de Palenque, situades al mig de la selva, i llastimosament saquejades varies vegades en la seva historia. Tot i que els detalls s'han perdut, el lloc i el soroll dels micos al voltant val la pena.

Demá descansarem tot el dia (ja anem a un altre ritme...bé també fan el Barsa), i l'endema cap a Guatemala!!!

Molts petons.

MEXIC DF I OAXACA!!

Qué pasa güey????

Ja som a Mexico lindo!!! Primera parada la capital...més ben dit, la immensa capital...25 millons de persones viuen en una ciutat impossible de visitar en menys de 2 setmanes. Per tant, nosaltres ens limitem a recórrer el centre històric visitant la catedral, el zócalo, el palau de govern amb els murals de Diego Rivera, la central de correus, el palau de Belles art...i tot amb un guia collonut que ens ofereix gratuitament l'hostal on ens hospedem (potser per això era collonut?). Al vespre ens retrobem amb la Luz, una noia mexicana que vem conèixer a Tailàndia...mira si fa temps que ella ja ha treballat en un lloc 5 mesos, i ara ja en fa 2 que no treballa...si, si, ja fa temps que viatgem, oi?. Res doncs, unes cervesetes i posant-nos al dia.

L'endemà s'ofereix a portar-nos en cotxe a les ruines de Teotihuacan, així que els tres desafiem el Sol per recórrer aquesta ciutat històrica durant més de 2 hores, pujant les innumerables escales fins al cim dels temples del sol i de la lluna, i perdent-nos en el laberint del temple de Quetzalcoatl (com m'agrada aquest nom...). A la tarda, dinar i visita a la zona rosa de DF (res a veure amb el barri rosa d'Amsterdam), caminar pel Passeig de la Reforma, bosc de Chapultepec, i entrada al Museu Antropològic quan ja tancaven. Al fer-se fosc, ens vem despedir de la Luz en una estació de metro, desitjant retrobar-nos un altre dia, en un altre lloc.

L'endemà viatjem a la bonica i colonial ciutat de Oaxaca. Aquí hi va haver molt merder fa uns mesos, però ara ja estant recuperats. És una ciutat preciosa, però hi fot un calor del dimoni. En el zócalo i la plaça de la catedral hi ha molt ambient, amb gent tocant i ballant música de tot tipus, sentats en els bancs contemplant el panorama, o prenent un gelat o l'especialitat d'aquesta ciutat: la xocolata calenta...mmmhhh!!!

Avui hem visitat el convent de Santo Domino que ens ha posat al dia de la història de la ciutat, i hem al.lucinat amb l'església del mateix nom, sense dubte un de les esglésies més boniques que he vist (..i mira que he vist esglésies..).

Abans de marxar cap a San Cristóbal de las Casas, tot i que l'oficina on havíem encarregat el tour ens ha fallat, l'home de l'hostal ens ha portat amb cotxe fins a Monte Albán, la primera ciutat prehispànica on es va desenvolupar un sistema d'organització territorial. El lloc és místic, emplaçat sobre una muntanya amb Oaxaca als seus peus, i amb els diferents temples, el camp de joc de la pilota, i les diferents tombes ocupant un espai on antigament (molt antigament) hi havien viscut 75000 persones. A més, nosaltres som els últims en sortir del recinte, per la qual cosa ens trobem durant una estona tot sols rodejats de tanta història...pell de gallina!!!

Ara ja marxem per fer, una vegada més, un bus de nit.

El dia de Sant Jordi, tot i que vaig buscar roses vermelles, no en vaig trobar. Per tant, la Mariona no va tenir rosa (a part de les virtuals que ha rebut) i, conseqüentment, jo no he rebut cap llibre (a part del que, suposadament, m'espera a casa). Això si, el Barça el vem veure i a l'acabar el partit vaig trucar al Jan Laporta per demanar-li que em deixi jugar de davanter centre a Old Trafford per marcar algun gol...si em diu que si, potser tornem abans!!!

I vosaltres, com va anar la diada?

PERÚ...HI TORNAREM !!

Sr.y Sra Fuentes,

Sirva esta carta para agradecerles publicamente, a través de las ondas cibernéticas, los servicios prestados durante nuestra estadía en su casa.

Después de nuestro recorrido por las islas Ballestas y por la Reserva Nacional de Paracas, rodeados de miles de aves y lobos marinos, desierto, y acantilados con playas desiertas, nos dirigimos a nuestro último destino en Perú: Lima.

Sin estar seguros de donde hospedarnos, fue una simple llamada la que nos sacó de dudas. Los 4 nos dirigimos al Pasaje Requena de Pueblo Libre para encontrarnos con su familia, y por primera vez, después de los e-mails intercambiados debido a las oportunas intervenciones iniciales de su hijo Micky y de nuestro amigo Albert, nos miramos a los ojos con la sensación de ya conocernos un poco. El recibimiento junto a su hijo Rodrigo y su amada, la disposición de nuestras habitaciones en la azotea donde nos sentamos para intercambiar nuestras primeras palabras, y la invitación al desayuno del dia después fue una muestra más de su amigable recibimiento.

El dia siguiente, después del desayuno más copioso de los últimos 9 meses, nos dieron las indicaciones necesarias para visitar el centro histórico de Lima (catedral, palacio de gobierno, iglesia de San Francisco con sus catacumbas, Banco de la Reserva, Museo de la Inquisición...) para terminar el dia disfrutando y mojándonos en el espectáculo de agua, luz y sonido del Parque de la Reserva. Fue tal nuestro atrevimiento, que volvimos a casa, a su casa, pasadas las 12 de la noche.

Al dia siguiente, otra vez nos ofrecieron desayuno saliendo de su casa con el estómago más que lleno, el cual se fue vaciando durante nuestra visita al Museo Antropológico. Por la tarde, compartimos con ustedes uno de los mejores momentos de nuetra visita al Perú. No sé si fue debido a los piscos que nos tomamos en la taberna Queirolo, al paseo costeando el mar hasta la Rosa Náutica, o a la increible facilidad con que Magdalena cocinó el cebiche, el aji de gallina y los pisco sours...pero la verdad es que el trayecto al aeropuerto empezó con dialogo pero terminó en silencio. Y lo bueno fue que al bajar del coche, nos miramos entre nosotros 4 y, aunque alli nos despediamos con cierta tristeza, todos nos fuimos con una sonrisa en la boca. Una sonrisa de satisfacción. Una sonrisa de felicidad. Una sonrisa que reflejaba un pedacito de nuestro agradecimiento a su comportamiento, mediante el cuál, estén de ello seguro, es posible crear un Perú grande. Un gran Perú.

De todo corazón, los mejores deseos para ustedes y su familia.

Quim y Mariona. Toni y Gemma.

PERÚ...PAISOS DINS UN PAIS

Després de descansar arrossegant-nos per Cuzco, encara vem visitar les ruines Inques del "Valle Sagrado", i les ruines veïnes de Sacsywhaman ("Sexy woman" pels guiris). Atipats de cultura Inca amb els seus temples del Sol, cares de Inca per tot arreu, cultes als Deus del Sol, el cel, les estrelles i de la Pachamama (la terra), vem abandonar Cuzco per arribar-nos a Arequipa.
Aquesta manté l'aire colonial de Cuzco, pero amb més vida local i no tant turista. Encara a gran alsada, els vespres seguien sent freds, mentre que durant el dia, en la nostra caminadeta per la catedral, el convent de Santa Catalina i el museu de santuaris andins, el sol es va anar filtrant en els nostres cossos. L'endemà sortiem a visitar el "Cañón del Colca" durant dos dies i una nit.
El primer dia vem treure'ns el master en distingir llames, vicuñes, alpaques, etc, mentre pujavem fins a 4900 metres. Despres del corresponent mate de coca, vem baixar fins a Chivay on dormiriem després de passar la tarda banyant-nos ens piscines termals a 37º mentre ens ofoscavem la ment prenent pisco-sours.
L'endemà al matí, ben d'hora, sortiem cap a la creu del cóndor, on tot i la multitud de gent que esperava veure els citats animals, semblava que fossin aquests qui ens observaven planejant per sobre els nostres caps, amb tamanys descomunals. De baixada vem recórrer tots els pobles de la vall del Colca per veure el seu 'modus vivendi'.
Arribats a Arequipa ja pujavem a un bus nocturn que ens portava a Nazca, on després de 2 hores d'arribar-hi, ja estavem sobre una avioneta de 5 persones per sobrevolar les famoses línies de la ciutat. El mono, l'astronauta, el colibrí, l'aranya...són tots els dibuixos que un bon dia, qui sap qui, i qui sap perquè, va plasmar sobre el terreny amb algun suposat significat que encara avui es persegueix.
Sense temps de veure més, ens dirigiem a Huacachina, al mig d'un oasis. Rodejats de dunes de sorra clara de més de 50 metres d'alsada, al voltant d'un llac amb olor fètida, s'alsen uns pocs hostals amb piscina. En un d'ells, mentre les cansons del Bob i dels Gipsy Kings sonaven sense parar, vem descansar un parell de dies. Només vem aixecar el cul de l'hamaca per llensar-nos duna avall fent sand-boarding, i recorrent un desert que sembla al.lucinat, amb un buggy que ens va donar mes emocions de les previstes. De fet, després de passar dies entre el verd de les valls i les alsades, trobar-se enmig d'aquest desert semblava que estiguessim en un altre país.
I ara ja som a Paracas, on demà visitarem les illes Ballestas i la Reserva Nacional. L'impressio ha sigut forta al veure les destrosses que va fer el terretrèmol del 15 d'agost passat, on encara és palpable a tota la ciutat. De fet, i sense que ningú s'espanti, abans d'ahir a la nit i va haver una petita tremolor que va fer ballar una mica el terra...res un petit ensurt!!
Per últim, i forsat per les constants amenaces i paraules pesades de les dues dones que ara m'acompanyen en aquest trajecte, em veig forsat a ensenyar-vos el motiu pel qual aquestes dues protagonistes recorden el Machu Pichu. Aqui us penjo la fotografia. Jutjeu vosaltres mateixos!!! Millor el Machu Pichu, no? Sobretot si tenim en compte que elles ens tenien a nosaltres al seu costat...això si, potser no cantem tant bé.

MACHU PICCHU !!

A la vida hi ha vegades que, no saps com, apareixen petits detalls que justifiquen grans esforços, grans decisions previament incertes. Això és el què ens va passar amb la visita al Machu Picchu.
Tot va començar el dia 4 d'abril, quan a les 6'30 del matí ens passaven a recollir per l'hotel per dirigir-nos al Km.82, allà on començava tot. Amb el nas ple de mocs i el fred atacant els nostres cossos, el Toni, la Gemma, la Mariona i jo compravem un parell de garrots de fusta que ens haurien de carregar en els moments més durs. I aixi començavem a caminar.
El primer dia van ser 4 hores llargues, amb varies parades i visites a les primeres ruines inques que s'interposaven en el nostre camí. Tot i així, al vespre, mentre intentavem rebuscar en els nostres infims coneixements logistics la manera de col.locar-nos dins les tendes de campanya, ens sentiem amb suficient energia com per seguir l'endemà. Per tant, a les 5 del mati, quan el sol començava a treure el cap, tornavem a posar els peus a terra, amb el nas encara ple de mocs, i amb un silenci que ocultava la maleïda son que no havia estat vençuda dins de les tendes, on el problema logístic no va ser solucionat.
Aqui va començar el compte enrera. Sortin des de 2800 m.s.n.m, haviem de pujar camins i escales fins a 4200 m.s.n.m. En total, 1400 metres d'ascens sense descans en els quals els bessons ens cridaven a aturar-nos, la respiració i la boca seca ens informaven de la proximitat al nostre límit físic, i la falta d'oxigen afegia un mal de cap estrany que enterbolia els nostres pensaments, si és que pensavem en alguna cosa. Malgrat tot, sigui per l'orgull català, o per l'estupidesa catalana, vem arribar al cim. La següent baixada de 600 metres va ser un passeig per la resistència anaeròbica, però un malson per les nostres cames, que tremolaven a l'arribar com intentant retenir-se alhora d'escupir-nos improperis.
Aquella nit no va caldre logistica, vem dormir fins que la veu peruana oferint-nos "coca-té" ens va despertar. Quedava per davant un tercer dia on repetiem les més de 7 hores de caminada del dia anterior, tot i que teòricament més assequibles. De fet, no era tant el pendent a superar, però només hi havia una cosa que ho podia empitxorar: el temps. Desaparegut el Sol dels dos primers dies, núvols espessos van ocupar l'espai blau i es van dedicar a esquitxar-nos amb una pluja constant i molesta durant tot el trajecte, mentre ens impedien gaudir d'unes vistes teòricament magnífiques. Quan els peus ja sortien sols de les sabates reclamant descans vem arribar al campament, on per primera vegada després dels 3 dies, vem poder disfrutar d'una dutxa (amb aigua calenta) que ens va recomfortar i relativitzar el dia passat. Només ens quedava l'últim dia: l'arribada al Machu Picchu.
Enganyats o volguent ser enganyats, vem despertar-nos a les 4 del matí amb suficient energia com per ser el segon grup en començar l'últim ascens d'una hora que ens portaria a la porta del Sol on veuríem, per primera vegada, la ciutat Inca. Amb un atac de desesperació, i mantenint l'orgull (o estupidesa) català, aquella hora es va convertir en 40 minuts d'ascens frenètic amb corredisses incloses. El resultat va ser arribar treient el fetge per la boca, escupint saliba inexistent, i intentant enfocar la vista. I quan ho vem aconseguir, els ulls ploraven de ràbia al trobar-se amb els mateixos núvols del dia anterior que semblaven oblidats. Maleïnt el temps, les corradisses, els Inques i la mare que ho va parir tot, vem començar el descens.
Quan tot semblava conduir al fracàs, va aparèixer el petit detall que ho justificava tot. Una petita brisa d'aire fresc, acompanyada pels primers raigs de Sol, dibuixaven una cortina nuvolosa que mica en mica es va anar obrint, talment les cortines d'un escenari abans de començar la funció. I, com en aquest cas, l'espectacle va començar. Primer va sortir en escena la casa del guardià, rodejada de llames, que ens convidava a mirar més enllà. I a sota, als seus peus, va aparèixer una de les primeres 7 meravelles del món: el Machu Picchu. Assentats al capdamunt d'una roca, vam despertar-nos a la vegada que el temps, mentre els ulls de ràbia deixaven pas a un somriure satisfet, una mica malèvol, que venia a dir: "Malperit, amb el què m'has fet patir!!".
Llavors va venir la visita guiada, l'ascens al Waynapichu per gaudir d'una vista més de la ciutat Inca banyada pel Sol, el descens amb bus a la població d'Aguas Calientes per agafar el tren de tornada a Cuzco, i l'acuclada d'ulls estirats, finalment, sobre un llit.
Això si, i sense haver-ho comentat amb ells, estic segur que abans de deixar-nos portar per la son i el cansanci arrossegat, tots 4 vem pensar que, efectivament, aquelles últimes hores trepitjant territori Inca amb la samarreta suada, els cabells bruts, i amb el nas ple de mocs, justificaven els 4 dies de caminada que, si voleu que us digui la veritat, gairebé ja no me'n recordo.

GRÀCIES !!!

MOLTES GRÀCIES a tothom per les felicitacions. Com que ja en son mes de 30, no fariem cap més comentari.
Seguirem amb el recorregut. La visita a l'illa del Sol va ser un preparatiu del què ens espera demà. L'illa és molt bonica (sobretot perquè ens va fer un dia sensacional), i vem fer unes 4 hores de caminata per creuar-la de nord a sud. Si..vem acabar cansats!! i més tenint en compte que seguiem a 4000 metres d'alçada. Però demà comencem el camí Inca, que ens portarà al Machu Pichu en 4 dies de caminada...tela!!!
Avui ja som a Cuzco, punt d'entrada a Perú després d'un llarg dia d'autobús. I què dir de Cuzco...ens encanta. Ciutat colonial, neta, lleugerament tranquila...tam com comentavem...les altres ciutats que hem visitat tenen de 2 a 4 carrers bonics...però Cuzco no té desperdici ...cada cantonada t'ofereix una nova façana, una plaça oculta, una església imponent. Si...ens agrada molt..i ara ja sóm 4 que opinem!!!
L'aniversari de la Marions el vem celebrar sopant en un restaurant on feien menjar català!!! Que estrany sona, no? Doncs per nosaltres va ser un regal: pa amb tomàquet, taula de formatges i embotits, pernil serrano, truita de patates...i algun mojito que altre per anar fent brindis!!!
Ho deixem aqui de moment, esperant que el següent escrit estigui ple de la mateixa il.lusió que demà ens porta cap al Machu Pichu...una meravella del món.

EL CAMI DE LA...VIDA !!!

La Paz=shopping.
Doncs és així!!! La Paz és una ciutat engullida per muntanyes, que intenta guanyar terreny enfilant-se per les valls d'aquestes. I com a ciutat sud-americana...doncs gent, merder, contaminació, caos circulatori i molta vida al carrer. La gent boliviana és collonuda: de primeres mantenen les distancies, pero quan t'agafen el rotllo, són de comentaris bastant fins.
I com deiem, La Paz ens ha obligat a recuperar el shopping!! "És que tot és tant economic!", "Pero mira, si és una gana!", "I aixo, ho podriem comprar per la familia, no?". Resultat: Bossa de gairebé 10 kg facturada per arribar d'aqui 2 mesos al seu destí. El contingut: teixits bolivians com ara xals, coixins, jerseis i jaqueta, bufandes, etc...ah, i l'envio gairebé tant car com el contingut...per cert, la bossa també era nova.
Després de la depressió post-compres, l'alegria i els nervis la van substituir mentre ens dirigiem a l'aeroport per rebre al Toni i la Gemma. Finalment ens trobavem. Després de mails, i trucades, arribava el dia 28 i ens veiem les cares, per primera vegada desde feia molt temps, a l'aeroport d'el Alto. Malgrat no som gent de llagrima facil pel que fa a expressar sentiments, l'abrasada calida del amics ens va fer sentir especials...com si recuperessim, fisicament, una cosa bastant llunyana ja.
L'endema, no se si vem visitar la ciutat o ens vem dedicar a posar-nos al dia de les nostres vides. Ens trepitjavem parlant, mentre apareixien catedral, teatres i comersos pel nostre voltant. Nomes, com passa ultimament, el Barsa podia entrurbiar un dia de retrobament, d'amistat ansiada, i de records mai oblidats.
L'endema, ja posats en mantenir el ritme del viatge, ens vem enfrescar en recorrer durant 5 hores en bicicleta, l'anomenada Death Road (carretera de la mort). A les 8 del matí enfilem fins a 4700 metres, amb neu i fred assassí, per comensar el descens. Son 30 km en asfalt, i 32 km de la propiament dita Death Road, per camins de terra, de grava, de roca, i creuant algun riu. Tot en baixada, fins arribar a 1100 m, per tant, en total baixem 3600 m. Arribem amb maniga curta i shorts, deixant enrera els paissatges nevats i el fred que ens congelava els dits de la ma, per retrobar-nos amb mosquits traidors i una xafogor oblidada. El cami no es facil, pero el fet de que les bicicletes son excellents, i de que la precaucio d'un mateix es va anteposar a l'impuls suicida, no van haver-hi ferits. La cervesa al final del trajecte va entrar sola.
Avui ja hem sortit de La Paz. Som a Copacabana, a les vores del llac Titicaca. De moment, només arribar, ja hem engolit unes truites gegants regades amb un bon vi blanc. Dema ens espera un dia llarg, visitant l'illa del Sol, amb caminada de 3-4 hores incluida. Esperem que l'alsada no ens traicioni.
Aixo si, despres "d'esquivar la mort", hem decidit que seguirem per la carretera de la vida, encara que nomes sigui per seguir explicant-vos les nostres experiencies.
Una abrasada.

BOLIVIA I EL SALAR DE UYUNI !!!

Ja som a Bolivia...i han passat moltes coses des de l'últim escrit...però les connexions aquí són bastant deficients.

Ens vem quedar a San Pedro de Atacama, a Xile. Després d'entendre el cel nocturn, l'endemà vem anar al Valle de la Muerte i al Valle de la Luna a veure el capvespre. Ens vem endinsar a les profunditats d'aquest desert tant àrid per entendre la seva formació, caminar pels seus "canyons", i observar els canvis de colors de les roques al despedir-se el Sol.

Sense temps d'assimilar el dia anterior, a les 4 del matí sortiem a veure el Tatio-géisers, on fotia un fred que et glaçava les idees (-8ºC). Les fumaroles que emergeixen del terra, acompanyades d'erupcions d'aigua bullint sense avisar, t'impulsen a superar el fred i baixar de l'autobús per observar aquesta meravella rodejada d'un entorn volcànic que es desperta, amb un mateix, a cada raig del nou dia.

Posant punt i final a Xile, ens aventurem durant tres ides dins un Toyota 4x4 que ens portarà a Uyuni (Bolivia) acompanyats d'una parella de suïssos i una d'anglesos. Arribem a 4900 metres sobre el nivell del mar, fet que ens fa notar la falta d'oxigen, i caminar més a poc per evitar esbufegar a cada petjada. Els tres dies són impressionants!! Potser ja ho havíem dit, però és de les millors coses que hem fet. És un paissatge únic al món.

Comencem per vorejar les llacunes blanca i verda, que apareixen sobtadament entre muntanyes i volcans sota un cel nítid d'un blau intens. Seguim banyant-nos en aigües termals a 35ºC mentre a l'exterior hi ha uns 12ºC. Visitem les pedres de Dali, nom posat degut a la semblança del paisatge amb un del quadres del pintor. I ens hospedem davant mateix de la llacuna "colorada" ocupada per milers de "pelicanos", i desprenen un color vermell intens barrejat amb el blanc i blau de l'aigua.

Després d'una nit freda, sortim cap a les portes del Salar vorejant varies llacunes, veient l'arbre de pedra, i trobant-nos amb llames al mig del camí.

El tercer i últim dia, entrem al Salar de Uyuni. BRUTAL!!! Són més de 12 km2 de sal que dónen una sensació de perdut en el món. En els trams on hi ha aigua, es converteix en un mirall del cel; i quan hi ha sal, et sents completament dins un desert blanc sense fi. A més, la parada a la illa del pescador, ens permet fer-nos petits al costat dels milers de cactus que l'habiten. Per últim, i abans d'arribar a Uyuni, només ens queda fer fotografies teòricament enginyoses...

Uyuni és un poble de muntanya que ens rep amb gent amb faccions que no haviem vist mai. Tenen un cara entre vergonya i emprenyament, i no superen el metre seixanta.

D'aquí sortim a la ciutat més alta del món: Potosí. Està a 4060 m.s.n.m., i cada esforç té com a conseqüència una bona estona per recuperar-se. Això, o mastegar fulles de coca!!!

Aquí vem anar a veure les mines on treballa la gent local. Fot una mica de yu-yu!!! Entres molt endins, hi ha pols, hi ha detonacions, quedes fet un guarro, i per postres, els miners treballen 8 hores alimentant-se de fulles de coca i gasosa amb alcohol de 96º...imagineu la cara que foten?

Avui sortim a La Paz, on d'aqui dos dies ens trobem amb els Broto's. La veritat és que ens vé molt de gust retrobar-nos amb gent de "casa".

I vosaltres?...Com han anat les vacances?

DE SALTA A SAN PEDRO DE ATACAMA !!

"Salta...la linda !!!" Aquesta si que ha estat una ciutat argentina que ens ha agradat i sorprès. La gent, amb faccions clarament andines, ocupen els carrers passejant-se amunt i avall, passant sempre pel centre neuràlgic de Salta: La plaça 9 de julio. Una plaça preciosa, envoltada de la catedral (especialment engalanada pel dilluns de rams), el cabildo, el museu arqueològic, i amb tot d' edificis que dibuixen una de les places més maques que hem vist.
També té un telefèric que et puja fins al cerro que et dóna vistes de tota la ciutat, un parc on els diumenges s'omple de gent amb els seus fills, mercats artesanals, i una església amb una façana vermella espectacular.
Sortint de Salta, en direcció cap a Xile altra vegada, vem fer 8 hores de bus que et deixaven sense aire, tant pel paissatge que vem atravessar, com pels més de 4000 metres d'alçada per on conduiem. Hi havia gent amb uns caretos blancs que es movien amb lentitud, i una dona que cridava: "ayudenme, por favor...que me desmaio...me falta el aire!!" fins que li van donar oxigen. Tot plegat molt curiós. Nosaltres bé, suposo que perquè el fet de tenir el lavabo pudorós al costat del seient, no ens va fer prendre atenció a l'alçada.
Ara ja som a Xile, a San Pedro de Atacama. Flipes amb aquest desert!! No havíem vist res igual. Al mig de no res (ja ho tenen això els deserts), i a més de 2500 metres d'alçada, apareix aquesta ciutat-poble, amb carrers de sorra que s'aixeca a cada vilolenta acció del vent, i que et resseca la boca i t'omple els calçotets!!
La ciutat està plena de restaurants i agències de viatge que t'organitzen tours. D'aqui a 2 hores anem al Valle de la Luna a veure el capvespre, i demà anem a veure els géisers.
Però ahir...ai ahir!!! Que guapo!!! Vem fer una de les coses que ens ha al.lucinat més. Vem anar a un obervatori a veure el cel de San Pedro. Van ser més de tres hores, amb l'Alain, un francès, que és un friki de l'astronomia, i que ens va explicar tot i més per entendre el cel. Va ser una passada!! Els seus comenatris i explicacions, exemplificats amb el cel de fons amb una lluna quasi plena, ens van despertar admiració per aquest món que desconeixiem. I, per acabar-ho d'adobar, vem poder observar el cel amb telescopis. Constel.lacions amb millons d'estrelles, el planeta Mart amb el color vermell de fons, Saturn amb tot el seu disc que l'envolta i el fa ballar el hula-hop...i la mestressa de tot, la lluna...es veien els seus cràters, els colors foscos i clars..en fi, per sort, vem poder fer fotos perquè us feu una idea. En breu les penjarem.
Ah!! Molt bones vacances a tots!!!

LES FOTOS D'ARGENTINA i DEL NORD DE XILE (dins de l'album de Xile) JA ESTAN PENJADES

ARGENTINA

Despres de l´Illa de Pasqua encara ens vem quedar un parell de dies a Xile, concretament a Valparaiso. Es un... be, ens pensavem que era un poblet de la costa, pero va resultar ser una gran ciutat de la costa. Pero te el seu encant pq té mar pero rodejat de muntanyes, "cerros" com en diuen, i totes les edificacions son a les pendents... El millor és que està ple d´ascensors pq sinó poder no seria tan xulo...

Des d´aqui vem marxar cap a Argentina. No teniem previst visitar aquest pais, pero per pujar cap al nord ens ha semblat molt mes atractiu que no pas Xile.
Fem el trajecte Valparaiso Mendoza de 7 hores de dia (normalment els fem de nit). La rao, pq passes pel costat de l´Aconcagua. Realment es tot un paissatge que estem contents d´haver-lo vist.
La ciutat de Mendoza ens va agradar. Centre peatonal xulo, molta gent... Se'ns han despertat una mica les ansies consumistes que no hem pogut satisfer pq a la maleta no hi cap res. La zona és molt famosa pels seus vins... Buf quant de temps, que bo que és!!
Es genial el mega-parc San Martin, molt ben cuidat, molta gent fent esport, el llac amb les canoes de regates...

I ara som a Cordoba. La segona ciutat mes gran d´Argentina. Tenen edificis colonials i molta historia, sobretot jesuistica, pero de la ciutat poder esperavem una mica mes...

Avui a la nit anem cap a Salta, la última parada abans de tornar a Xile, ja us explicarem...

Anem seguint el nostre objectiu de fotre´ns cada dia un "pedazo" de carn, a poder ser Bife de Chorizo, són increiblement bons!!!

Mes o menys aixo és el que hem fet aquests dies. Avui el Quim em fa actualitzar el blog a mi... fa rabia dir-ho però, ho fa millor ell!! No ha volgut ni ajudar-me!!! Espero que mes o menys m´hagueu entès!!

Apa, espero que tots tingueu molts plans per aquesta setmana santa i els disfruteu molt!!! Petons!!

ILLA DE PASCUA !!!

Ja som a Valparaiso. En un tres i no res, ja hem anat i tornat de Illa de Pasqua...tot un paradis!!
Només aterrissar a Hanga Roa, ja vem trobar hostal i per la tarda vem començar a caminar per anar al volcà Rano Kau i al poblat Orongo. El paissatge és impressionant, i empapar-te de la història i cultura d´aquelles tribus en aquells temps val molt la pena.
El Pacífic impacta contra la illa amb onades gegants que esquitxen les roques, i li donen un aire temerós que et fan sentir amb constant atenció al teu entorn, i entendre, una mica més si cal, l'esperit que es deuria viure anys enrera.
El segon dia, ja amb cotxe, recorrem tota la illa: el volcà Rano Raraku, els innumerables moais que hi ha pel camí, les coves que fan de finestra davant l´oceà, la platja d'Anakena, etc...
La presència dels moais és impactant. Són inmensos !!! I et controlen des de tota la illa. I per si això fós poc, al capvespre, quan el sol s´amaga darrera l'última línia de mar, l'espectacle de colors al cel i al mar fot la pell de gallina.
El tercer dia anem al port, al museu, a banyar-nos en zona protegida...i descansem una mica, enmig d'un dels paissatges més imperssionants que hem vist fins ara. Anar a illa de Pascua, sense dubte, ha sigut un encert.
Ara me´n vaig a fotre'm cerveses. Estic emprenyat. Torno a sentir al Puyal...i el cullons de Barça no ha pogut guanyar al Villareal a casa....que els donguin!!!

ALLA ON ANEM...LA LIEM !!!

Però què passa, no?

Després de sortir de Vietnam, uns ciclons ho van inundar tot; l´endemà de deixar Myanmar, comença la revolta del monjos budistes; sortim de Brasil, i resulta que s´enfonsa un vaixell que fa el recorregut per l´Amazones...el mateix que haviem fet nosaltres dies abans.
Arribem a Venezuela i comencen a caure avions (un total de 9 en 6 dies)...i tot just marxem, el senyor Chavez fot tancs i tanca fronteres amb Colombia...amb cert aire de postura bel.lica i irreconciliable...sort que ja hem marxat.
Déu ni do...no?
Ara som a Xile, a Santiago, que té cert aire barceloní. Segur, net, ric, amb bon vi i bon menjar, però clar, una mica car. Tot i aixi, ens agrada tornar a una ciutat que ens recorda a casa...una mica enyorats potser?
I finalment hem tirat la casa per la finestra, i finalment demà marxem cap a Illa de Pasqua fins dissabte..estem molt il.lusionats.
Ja us ho explicarem.
Ara estic trist...segons diu el Puyal per la radio-internet, el Messi s´ha lesionat!!!

VENEZUELA...UN PAIS ON TORNAREM !!

Doncs això..que tornarem. Ens ha agradat molt aquest pais, i ens penedim de no haver-hi estat més temps. En total han estat 12 dies intensos.
Vem entrar per Santa Elena de Uairen, frontera amb Brasil, i la ciutat es va ocupar d´eliminar-nos tots els virus que duiem del vaixell de l´Amazones i del bus de nit gelat que ens va portar a Venezuela. Dos dies recuperant-nos i preparant la proxima visita: l´ascens al Roraima. El Roraima és el què aqui en diuen Tepui, es a dir, una muntanya de cim pla. A la zona que ens trobavem, la Gran Sabana, n´hi ha uns 150 que formen uns del paissatges mes impressionants que hem vist. En aquest cas parlem d´uns 2800 metres d´alçada, que es pugen i baixen en 6 dies. El dia 22 vem començar a pujar acompanyats per un guia indigen, i per tres companys: el "turco" de Turquia, l´Anna d´Alemanya, i l´Antonio de Venezuela. La pujada la vem fer en tres dies, parant a dormir en tendes de campanya i cuinant amb fogonet. I tot amb les bosses a l´esquena (nomes amb el necessari pels 6 dies, tendes incloses). El resultat va ser arribar a dalt mullats (anava plovent de tant en tant, o creuavem salts d´aigua) i molt cansats, pero amb una sensacio unica. El cim es una superficie de mes de 1000 m2, amb formacions rocoses que dibuixen figures de tot tipus, piscines naturals on banyar-se es un plaer i zones amb el terra ple de cristalls que agafen tots els colors amb la llum del sol. El quart dia ens vem quedar a dalt, esmorzant en un paratge inimaginable, per sobre els nuvols que s´extenien als nostres peus i amb un silenci absolut. Va ser brutal. Aixo ens va unir molt a tots, fins al punt de fer bogeries que no se si seria capaç de repetir!!!
La baixada va ser en dos dies, arribant amb unes agulletes i unes llagues als peus de campionat...pero amb l´orgull per sobre de tot!!!
El problema va ser que degut als dos dies de llit malalts, el temps se´ns havia acotat, per la qual cosa vem agafar la mateixa nit un bus cap a Ciudad Bolivar (si, si, despres de 5 nits en tendes, va i anem amb bus de nit), on nomes arribar engeguem el tour cap al "Salto del Angel". Carreguem maleta per tres dies, i l´avioneta (érem nosaltres dos i el pilot en una avioneta per 5..moooolt petita) ens porta cap a Canaima sobrevolant el Parc Nacional que porta aquest nom. A la tarda ja tornem a caminar, cap als salts d´aigua del Sapo i el Sapito. Els salts son impressionants, pero passar just per darrera de l´aigua, veient com aquesta cau per davant teu...se´t posen per corbata!!!
L´endemà, després de lios d´organització, ens enfilem en una barqueta durant 4 hores cap al campament situat a la illa Ratón, just davant del "Salto del Angel". Sense temps per res, tornem a caminar una hora més, fins arribar al mirador. Son més de 400 metres de caiguda lliure, i l´aigua fa un soroll que acullona!! Tot i aixi, valents, vem anar fins a un bassalet per banyar-nos sota el salt (el grup érem 12, i només ens vem banyar 4). Tornem cap al campament quan ja es fa fosc, sopem, i a dormir en hamaca...com enyorem un bon llit!!
Avui tornem a ser a Ciudad Bolivar, després de sobrevolar amb avioneta el cami de tornada (aquesta vegada amb dos tios embotits a la part de darrera). I sabeu què? Tornem a agafar un bus de nit cap a Caracas, on el dia 3 agafem el vol que ens portara a Xile. Demà, ens hem promès, que buscarem un bon hotel i descansarem tot el dia.
De Venezuela ens quedem amb molt bon gust. La gent que hem conegut es excepcional, el menjar és variat i prou bo, són rumberos fins a la mèdul.la, orgullosos del seu país (cosa que fa que expliquin moltes coses), pro i anti Chavez, i molt amables!!!
Ho prometem....tornarem!!!

LES AVENTURES A L´AMAZONES

Despres de passar la primera nit a Belem, la ciutat mes perillosa de les que hem estat a Brasil (van assaltar a tres guiris que estaven al nostre hotel), vem decidir que la seguent nit sopariem a l´hostal, i aixi ho vem fer:patates xips i galetes..mmmm!! Belem no ens va agradar!! I la sensacio de perill era palpable a cada cantonada. I perque ens hi quedem dues nits? Doncs perque el barco que ens portara a Manaus no surt fins dimarts.
Dimarts, 4 de la tarda, arribem al barco on al mati, a les 9, ja hi haviem anat per col.locar les nostres hamaques en llocs estrategics (lluny dels lavabos i del motor). Al pujar l´escaleta amb la que s´accedeix al barco, ja notes que allo no es el mateix que al mati..hi ha una mica mes de moviment...molt mes!!! Per controlar que les hamaques hi son, hem d´atrevessar un "laberinto" de gent i hamaques que ens deixar flipats. Per sort, hi son. I aixo que el barco no surt fins d´aqui a dues hores, a les 6, suposadament. Aixi que va arribant gent, i van penjant el seu llitet fins a crear-se una superficie de teles flotants tocant-se entre elles, amb totes les maletes per sota. No ens ho podem creure!! El barco son 4 pisos, el de sota es la bodega, on nomes hi va carrega, el primer es tot obert, sense finestres, i hi van persones; el segon es igual que el primer pero amb finestres i amb teoric aire condicionat (no va funcionar mai), i amb algun camarot privat, i el tercer es la coberta amb camarots privats, la zona del bar, i el descobert. I perque collons no vem agafar camarot...aixo em pregunto jo!!! 6 de la tarda, segueixen carregant caixes al barco. 7 de la tarda, segueixen decarrgeant camions sencers. 8 de la tarda, i sense que ens donguessin sopar, segueixen carregant. 9 del vespre, ara ja carreguen fins i tot motos. 10 de la nit, desganats, i allo encara no es mou. Finalment, a les 11, comencem a navegar...nosaltres ja dormiem. I sabeu quans dies estem navegant...5 dies i mig, nomes sortin 3 horetes a Santarem (on molta gent parava) per estirar les cames. Tota una experiencia...dormir en hamaques 5 dies, compartir pets, rots, olors, roncs...amb mes de 120 persones, menjar arros, spaguetti i carn cada dia per dinar i sopar (no va variar el menu cap dia), tragar-te els mateixos 3 CD de musica durant els 5 dies.... I que cony hi fotiem alla? Valia la pena? Doncs si!! Navegar per l´Amazones es especial. La magnitud del riu es impressionant. Els trobaments de les aigues a Santarem i sobretot a Manaus son unics al mon. Els capvespres son cels de foc que se´t tiren a sobre. El paissatge de bosc i selva, amb aillats focus socials, amb milers d´ocells, milers de vaques i bous, i innumerables dofins de cos rosa que es divertien al passar amb el vaixell. Qui ho hagi fet, sabra del que parlem!! A mes, el bon rotllo es a tot el barco, amb gent molt amable, moltes rises, partidetes de poker, una mica de cachaça, i xerrades i xerrades amb brasilers i estrangers!! I avui hem arribat a Manaus. Teoricament hauriem d´haver arribat ahir, pero aqui tot es diferent...tranquilo!! calma!!! Com que ens queden pocs dies per estar a Venezuela, avui ja marxem cap alla. 18 hores de bus!! Burros!! Descanseu!! Potser si...pero ja descansarem alla!!

"ESTOY LOCA POR IRME"

"Por fin puedo hablar contigo. Estoy loca por irme. Esto es una mierda. Las calles estan llenas de arena. Al llegar a Jijoca te hacen cambiar de bus y tomar un vehiculo de feria 4x4 durante mas de una hora hasta llegar a Jericoacoara. Y el trayecto esta lleno de baches que te agujerean el culo. ´Conyo Jesus, coge el ninyo que no para de llorar´. Pues como te decia, estoy loca por irme. Aqui en el pueblo este, se puede andar por las calles de arena sin peligro, pero solo hay alguna tiendas de surf y playa y varios restaurantes, pero ya esta! En una tarde lo tienes visto. Y en la playa...no hay nadie. Es una playa grande, con una marea que sube y baja muchos metros. El otro dia estabamos banyandonos con Josue, y al darnos la vuelta el agua nos estaba mojanda la bolsa y la ropa que teniamos por ahi sueltos. Y ya me diras...que hago yo con Jesus y Josue todo el dia. Tomar caipirinhas y agua de coco? Ya sabes que a mi me gusta tomar el sol bajo sombrilla, y tomarme mi Martini antes de comer...pues aqui no hay sombrillas ni Martinis. Solo hay gente que aprovecha el viento para hacer windsurf, pasear por la playa para ir a la Piedra Forada, que esta a mas de media hora andando, o subir a la duna Por do Sol para ver la puesta de sol a las 6 de la tarde...y te prometo que subir alli implica volver lleno de arena hasta las orejas!! Ya te digo...estoy loca por irme!! Ademas, a las 6 ya es oscura, y aui la iluminacion brilla por su ausencia. Solo hay pequenyos puntos de luz delante de los restaurantes, todo con un clima entre romantico y hippie. Pues ya ves, yo, Jesus y Josue de hippies..vaya mierda. Bueno, te dejo porque este marido mio na sabe ni hacer callar al ninyo. Espero verte pronto, porque esto no hay quien lo aguante."
Nosaltres, encara riem quan recordem aquesta conversa telefonica que vem sentir. Per suposat, nosaltres no ens haguessim mogut de Jericoacoara, ja que tot aixo que es defineix li dona un aire especial. I a mes a mes, perque vem fer unes de les coses mes guapes d´aquest llarg viatge. Vem anar dues hores a cavall, anant a veure la pedra forada (es una conjunt de pedres al mig del mar, amb un forat al mig on passen els reflexes del sol), i allunyant-nos de la duna popular per atrevassar dos o tres dunes mes entre palmeres de cocos, i sentir-nos al mig d´un oasis a la millor hora possible. Una experiencia que recordarem tota la vida!!! Sobretot perque, a part de lo bonica, encara ens fa mal el cul!!!
De Jericoacoara, amb la Beatrice (noia francesa amb qui encara estem comprtint els dies), vem anar cap als Lençois. Pero no podiem arribar en un dia, aixi que vem parar a fer nit a Tutoia. Ens vem trobar amb un poble ple de festa (ultim dia de Carnaval). Erem els tres unics guiris, i ens vem integrar a la festa ballant al mig de la plaça i tirant-nos llevadura per sobre (tipic al Carnaval de Brasil). A la nit, pero, la festa no ens va deixar dormir..aquesta gent no en te mai prou!!
L´endema arribavem a Barrerinhas, punt de partida als Lençois. Amb un "Toyota" adequat per 12 persones, vem anar cap a l´entrada del parc. Es brutal!!! Son infinites dunes de sorra blanquissima, on despres de l´espoca de pluges, es formen llacs d´aigua dolça entremig. En aquests moments hi havia els llacs molt secs, o amb poca aigua. Tot i aixi, el llac do Peixe, estava ple, i despres de 30 minuts de caminar per les dunes, vem arribar al llac on ens vem banyar enmig del desert...guapo!!! I al tornar, posta de sol amb el consequent canvi de color de les dunes...un espectacle!!
Avui hem arribat a Sao Luis, una ciutat molt bonica, amb les façanes de colors i d´estil colonial frances. Plaçes molt animades, i una marea impressionant!! Dema a la nit agafem el bus cap a Belem (12 hores) .
Tranquils, Brasil ja s´acaba i penjarem les fotos.
Per cert, gracies al reportatge del Diari Terrassa ens ha escrit gent nova que coneixem de fa temps, o que tan sols ni coneixem....GRACIES, no deixeu d´escriure´ns.

PI...PA....PUM!!!

Oi!! Que macus!! Tothom vol veure retratus de la Mariona i el Quim per Brasil...es per aixo que demaneu retratus, no?...un ase!! Tots el que voleu son garotes i mossos morenassos, passejant-se per la platja gairebe nus...bandidus!!! que ja ens coneixem!!! Que us penseu, que anem per la platja amb la camara (amb el perill de que ens la robin), i anar fent fotos a la gent a discressio? No demanem tant!! Ja fem l´esfors d´explicar-ho. Ja se que una foto val mes que mil paraules..pero hi ha fotos i fotos!! En tot cas, com hem anat fent fins ara, quan acabem Brasil (mitjans de febrer), penjarem les fotos i podreu veure algun retratu!!!
Ara estem a Fortaleza, escala per anar dema a Jericoacoara a passar un Carnaval mes aviat tranquil. Ens fa por tanta excitacio!!! (i els preus son mes raonables, je,je). A Praia de Pipa va ser espectacular. Nomes arribar ja ens vem trobar amb el Joan (gracies Jordi) que fot 5 anys que hi viu i ens va posar en antecedents. Pipa es un petit poble, amb un sol carrer principal, que queda a uns 15 metres per sobre el nivell del mar, i ple de botiguetes i restaurants monissims!! Molt tranquil (excepte dissabtes, que es monta una grossa). I esta banyat per varies platjes. Es el paradis pels surferos, ja que hi ha onades grans i petites que no acaben mai. La platja del amor (ai...quin nom), la platja de Moreiros, la platja de Pipa, i l´espectacular Praia dos Golfinhos on no hi ha cap construccio al voltant (ni un sol xiringuito), i nomes s´hi accedeix en marea baixa. I que te d´especial?...doncs que et banyes amb la companyia de dofins!!! Flipant!! Vem estar mes de dues hores a l´aigua veient com, mes lluny o mes a prop, els dofins passaven al voltant nostre (els teniem a menys de 3 metres). Una passada!! Total van ser dos dies de platja i bona vida. Vem compartir-los amb 3 catalanes i 1 gallega, amb les que vem anar al poble del costat (Tabu do Sol) a veure la posta del sol sobre una llaguna on es celebrava missa sobre de barquetes flotants sobrecarregades de gent.
De Pipa vem anar a Natal um sol dia, per veure el tema inversions i el creixement que esta patint. I de fet, es veritat!! Hi ha molta construccio nova..alemans, noruegs, espanyols...tothom i posa alguna pela..i clar, aixo fa que ara sigui molt mes car que fa 3 anys. Ah!! El millor va ser anar pasejant pel passeig maritim (es tipus Calafell) i de sobte, d´una radio, amb el volum al maxim...."El boig de la ciutat"..si,si...Sopa de Cabra!! La pell de gallina!!! Era el ´Chiringuito´, un restaurant del passeig que el porten des de fa 5 mesos la Mila i el Dani d´Igualada. Molt bona gent, i ens van animar a pensar-nos el nostre futur!! Pero pas a pas..primer acabem aquest any..i despres ja ho veurem!!
De Natal vem anar a Canoa Quebrada. Tambe es un poble petito, pero amb un pla urbanistic que impedeix cosntruir prop del mar, amb la qual cosa la platja esta rodejada de dunes de sorra blanca, optimes per una excursio amb buggy. Aqui vaig anar a correr per primera vegada des de que vem marxar (la panxa comensa a notar l´exces de cervesa), pero ho vaig fer perque els colors turqueses de l´aigua al caure el sol, i rodejat de dunes de sorra sense ningu ni cap llum..doncs valia la pena. Que no serveixei de precedent!!!
Avui a Fortaleza, on tothom fot el camp a passar el Carnaval a un altre lloc...i com que nosaltres no volem ser menys, doncs dema tambe marxem cap a Jericoacoara, on ens espera la Elena a la seva Pousada Por do Sol.
Un peto a tots i totes!!!
I espereu una mica per les fotos..IMPACIENTS!!!

CALDINHO DA CODORNA DO AMIGO ROGEIRO !!

Linda Olinda!!!
Carrers adoquinats que pugen i baixen donant acces a les cases pintades amb colors pastels, amb balcons on s´hi arrepengen figures de cartro de tamany gairebe real que miren passar el temps, graffities decoratius en mes d´alguna paret, esglesies destartalades, banderoles i papers de colors que atravessen els carres per sobre les faroles donant color al Carnaval que comensa el proxim cap de setmana, gent amable i catxonda a cada revolt, musica i percussio que fa tremolar la ciutat, i molta, molta excitacio a l´espera de l´aconteixement de l´any. Diuen que els millors Carnavals son a Rio, Salvador i a Olinda!!!
Ens fotem a una taverna a petar de gent, i omplim els nostres gots amb "cerveja gelada! i un platet d´embotits..mmmm...com ho trobavem a faltar!!! I despres, fem un caldo de codorniu (amb ou i carn inclosa) al bar "Caldinho da Codorna do amigo Rogeiro"...a que es guapo el nom?
I el divendres a la nit, festassa inaugural dels Carnavals..i encara falta una setmana..realment estan molt excitats
Em sembla que entenem una mica mes els jugadors de futbol brasileros que, fortuitament, es lesionen al mes de febrer i han d´anar a Brasil a que els vegi un metge..sera el metge Carnavalho Caipirinho Sambero???
A mes, des de Olinda, vem anar a la considerada millor platja de Brasil (o aixo diuen ells): Porto da Galinhas. Relament es molt xula. El poblet es bastant turistic (botiguetes i restaurants a tot arreu), pero la platja es molt xula. Per fer-vos una idea, en marea baixa hi ha unes roques a uns 30 metres de la sorra que bloquejen les onades, i es creen unes piscines naturals amb aigua transparent i forsa calenta....i a mes vem menjar un peixot fresc sota un para-sol mentre l´aigua ens mullava els peus (diuen que va be per la circulacio, no?)
A Recife, de la qual Olinda ve a ser com un barri d´aquesta, hi vem anar nomes per agafar el bus que ens portaria a Praia da Pipa. De fet, la ciutat es veia molt gran, i amb la calor que fotia vem preferir anar a la platja.
Ara ja som a una hora de Natal!!! I sabeu que? Com diu el nom..anem a passar-nos-ho PIPA!!!