dissabte, 5 de juliol de 2008
TOT INICI TÉ UN FINAL...
dimarts, 1 de juliol de 2008
PUERTO VIEJO
Estem a Puerto Viejo, a la costa del Carib de Costa Rica, i com que son els ultims dies, doncs hem fet platgeta, relax, futbol, i excursio amb bicicleta.
Malgrat que ens va ploure quan vem arribar, hem trobat espais de bon temps que ens han ajudat a apreciar l'aire relaxat que es respira en aquesta poblacio. Tot i aixi, el primer dia vem fer 26 km en bici per anar fins a Manzanillo, un altre petit poble de la costa on vem visitar al Maxi, un 'fenomenu' que te un bar carregat de coses del Barsa (fins i tot una carta del president Jan)...aixo ens va ajudar a fugir de la 'furia roja' per uns moments i tornar a posar les coses al seu lloc. A la tornada, amb el mal de cul corresponent, vem parar a mullar-nos i jugar amb l'aigua caribenya.
L'endema ens vem retrobar, sorprenentment, amb l'Ester i el Jamie, amb qui haviem estat al carnaval de la Ceiba, a Hondures. I aixo implica xerrera i poca cosa a fer...excepte gaudir de la victoria de 'la de todos' envoltats d'alemanutxos de 2'30 d'alsada.
Avui, l'ultim dia, hem caminat vorejant el mar i fent memoria d'aquest ultim any. Un any que ens ha marcat a tots dos mes del que ens pensem. Han sigut 365 dies d'accio, d'emocio, d'alegries i penuries, d'histories noves per explicar, de nous amics. 365 dies on hem sigut propietaris de nosaltres mateixos, i on, segurament, ens hem equivocat moltes vegades. 365 dies inoblidables de la nostra vida. Aprofito per agrair des d'aqui a la Mariona per compartir aquest capitol de la seva vida amb mi, desitjant acabar el nostre llibre de la vida junts. Gracies Marions!!
I tambe a tots vosaltres. Als que ens heu seguit durant tot el viatge, a trossos, o nomes al final. Sabem que en alguns moments podiem fer 'rabia', pero els vostres comentaris ens han ajudat molt en moments durs, en seguir mirant endavant i, el mes important, en sentir-nos estimats. Novament, MOLTES GRACIES!!!
Ens veiem d'aqui poc.
*P.D. Gracies pels comentaris del primer capitol del llibre. Em sembla que m'hi haure de posar!!
divendres, 27 de juny de 2008
ANEM A FER UNA CERVESA?...LA VOLTA EL MÓN EN UN ANY
La volta al món en un any
Aquest és el títol del llibre que volia escriure. Com algú ja sap, em van robar la llibreta on tenia tots els escrits...molta putada!!.
Tot i així, no sé perquè, al principi del viatge vem copiar algun escrit a la PDA, de manera que n'he recuperat 6. Abans de tornar-me a posar a escriure, he decidit publicar en aquest bloc el primer escrit, i m'agradaria conèixer les vostres impressions. Després de llegir-lo, em podrieu deixar un comentari amb les vostres impressions? Si us ha agradat o no, què canviarieu, millor que ho deixi, ni fu ni fa...? Com més comentaris millor. Si us agrada, prometo posar-m'hi. Gràcies!!
SORTIDA
02-07-2007
Mai se m'han donat bé les despedides. Després de molts dinars i sopars estàvem allà al mig, a la terminal B de l'aeroport del Prat, a punt d'agafar el primer avió que ens portaria cap a Londres. Hi érem tots, o potser hi faltava algú. No ho sé. Estava nerviós. La Mariona, com sempre, al meu costat, i jo fent el pit fort, amagant el meu neguit amb inoportuns comentaris bromistes. O potser si que eren oportuns. No ho sé. Estava nerviós.
Reflexió 1:
Hi ha dues premises que es desitgen a la vida:
- fer que els somnis es fagin realitat.
- no deixar mai de somiar.
I això és un partit perdut abans de començar. Però hi ha moltes maneres de perdre'l. I nosaltres intentarem fer tants gols com sigui possible. Agafarem la pilota, serem fidels al nostre joc, ens recolzarem un amb l'altre i amb tots aquells que formin el nostre equip, i anirem sempre a fer un gol més. I així, al final del partit, només ens quedarà canviar-nos la samarreta.
PANAMÀ...PLOVENT!!
Primer va ser a Boquete, un petit poble de muntanya, molt tranquil i acollidor, motiu pel qual està sent invadit per inversions americanes que es monten els seus casots...tot i així, és un bon lloc per sortir de la calor de la capital, i fer uns trekks per la zona.
D'aquí vem anar a Bocas del Toro. En teoría són unes illes paradisíaques del Carib, i suposo que ho són, però que fagi SOL!!. A nosaltres ens ha plogut cada dia excepte ahir. Així que hem vaguejat pel poblat de Bocas i finalment, tot i el mal temps, hem fet dos excursions. A la primera vem anar a la bahia del dofins i els vem veure jugar al costat de la nostra barca, vem fer snorkelin al Coral Cay on la visibilitat era precària degut a la pluja, i vem anar a la Red Frog Beach a fer uns cuba-libres (perquè banyar-nos...no venia de gust)...al final va estar prou bé.
dijous, 19 de juny de 2008
PANAMÀ...i ENDAVANT!!!
diumenge, 15 de juny de 2008
VIERNES 13...ENS HAN ROBAT!!!
divendres, 13 de juny de 2008
SURF, OMETEPE i ADÉU NICARAGUA!!
divendres, 6 de juny de 2008
NICARAGUA, DE CIUTAT EN CIUTAT
Leon es una ciutat colonial, maca, amb molta vida cultural: vem anar a 2 concerts. I es barreja molt el turista amb la gent local. I a mes, vem reunir-nos amb la Carme i el Xavi, una parella de Barcelona que estan fent la segona volta al mon!! (Quina enveja!). Pels voltants hi ha un fotime de volcans, pero no els vem visitar (encara tenim recent en la memoria la visita al Pacaya).
I d'aqui cap a Granada (no l'andalusa). Una altra ciutat colonial, encara mes bonica, pero sense tanta vida... Visita de la catedral, el llac, calle calzada... Tambe vem fer un tour d'un dia a la Laguna de Apoyo, un llac d'aigua super transparent on vem poder anar amb kayac (com cansa! O poder es la falta d'exercici?), hamaques, relax... Molt be!
I ara som a San Juan del Sur. El poble, antigament de pescadors, i que ara es un dels principals llocs turistics, per les platges de grans onades que atrauen a gringos surferos. Doncs imagines l'ambient... Tot i que ara es temporada baixa, de fet, en aquests moments esta plovent... Esperem dema poder fer una classe de surf... A veure com se'ns dona!!
Ja us ho explicarem a la propera...
divendres, 30 de maig de 2008
SUPERVIVIENTES!!!
dimarts, 27 de maig de 2008
LA NOVIA DE HONDURAS !!!
Al vespre, recuperant l'esperit de la pell de brau, vem anar a comprar unes botellets de líquid enganyós per fer una oda al "botellón". Resultat: paraules entrebancades, balls obscens i desordenats, abrasades buides de sentiment i plenes d'intencions nuboloses, i roba mullada i amb olor de fum. Els milers de persones que ocupaven el carrer inacabable on s'emplasaven els diferents escenaris no ajudaven a clarificar les idees que, en aquells moments, ja no existien. Només permetien acostar-se a la barra i "salvar-nos la vida" per superar la calor i la olor humana. Per sort, en un acte de clarividència de no sé qui, i no sé quan, vem marxar per anar a una festa a la platja. L'aire fresc de la brisa marina em va fer acostar cap al mar, asseure'm a la sorra i tancar els ulls intentant mantenir el món quiet. Em va costar, però finalment el cansanci es va apoderar de mi. Eren ja quarts de mil quan anava arrossegant-me cap a l'hostal. La Mariona amb mi..o potser jo amb la Mariona. Creuàvem la porta mentre jo pensava amb el sobrenom que li donaven a aquella ciutat: La nòvia d'Hondures. Sense dubte, amb una nòvia així, aquell tal Hondures ho tenia fotut!!
dijous, 22 de maig de 2008
LA BELLA ANTIGUA !!!
diumenge, 18 de maig de 2008
LLAC D'ATITLAN
A les piscines termals de Xela (Fuentes Georginas), envoltades de vegetacio i sense gairebe ningu, vem estar 2 hores de relax total. El lloc es precios.
Tornant a Xela,vem preparar les coses per sortir l'endema cap a Panajachel. Altra vegada una odissea d'autobusos, tot i que l'arribada al llac es especial. Trepitjem Pana el temps just per agafar una barca que ens porta a San Marcos. Es un dels pobles que hi ha al voltant del llac. Petit, acollidor, rodejat de natura, i la base d'estudis espirituals...es a dir, molt hippie!! Chi kung, fung shi, yoga... restaurants vegetarians, poca llum, gossos per tot arreu... camins estrets i foscos, cuques de llum, olor al perfum 'Maria'... Potser es un del pobles mes bonics del voltant del llac. Tot i aixi, despres de 2 dies, l'exces de pau i bon rotllo ens fa moure cap a Panajachel. Abans vem anar a veure San Pedro de Atitlan i el mercat de divendres de Santiago. Aqui vem superar les adversitats i vem arribar a trobar el Maximon. Engalanat amb les seves millors vestimentes, barret de cow-boy al cap, i cigarreta apagada penjant dels llavis, ens va rebre rodejat de botelles d'alcohol buides, consumides pels 5 personatges que, suposadament, custodiaven el venerat, i 4 dels quals, dormien la mona. Tota una experiencia!! (Maximon, o San Simom, es el 'sant' al qual demanen bones collites, salut, amor...).
El mes impactant d'aquests pobles es que mantenen les seves tradicions i costums. Segueixen parlant l'idioma local. Vesteixen amb vestits tipics. I els mercats son tot un espectacle. Malgrat la nostra condicio de turista implica ser assetjat a cada moment en busca de quetzals, val la pena sentar-se en un raco i observar el teu entorn.
Ara estem a Panajachel i dema anem al mercat de Chichicastenango (m'encanten aquests noms!!). Despres ja sortim cap a Antigua, ultima parada en aquesta unica Guatemala!!
dimecres, 14 de maig de 2008
GUATE...BUENA !!!
dijous, 8 de maig de 2008
RELAX MAN, YOU KNOW?
FLORES i TIKAL !!
dimarts, 29 d’abril de 2008
SAN CRISTOBAL DE LAS CASAS..QUE GUAPO!!!
divendres, 25 d’abril de 2008
MEXIC DF I OAXACA!!
Ja som a Mexico lindo!!! Primera parada la capital...més ben dit, la immensa capital...25 millons de persones viuen en una ciutat impossible de visitar en menys de 2 setmanes. Per tant, nosaltres ens limitem a recórrer el centre històric visitant la catedral, el zócalo, el palau de govern amb els murals de Diego Rivera, la central de correus, el palau de Belles art...i tot amb un guia collonut que ens ofereix gratuitament l'hostal on ens hospedem (potser per això era collonut?). Al vespre ens retrobem amb la Luz, una noia mexicana que vem conèixer a Tailàndia...mira si fa temps que ella ja ha treballat en un lloc 5 mesos, i ara ja en fa 2 que no treballa...si, si, ja fa temps que viatgem, oi?. Res doncs, unes cervesetes i posant-nos al dia.
dilluns, 21 d’abril de 2008
PERÚ...HI TORNAREM !!
dijous, 17 d’abril de 2008
PERÚ...PAISOS DINS UN PAIS
Aquesta manté l'aire colonial de Cuzco, pero amb més vida local i no tant turista. Encara a gran alsada, els vespres seguien sent freds, mentre que durant el dia, en la nostra caminadeta per la catedral, el convent de Santa Catalina i el museu de santuaris andins, el sol es va anar filtrant en els nostres cossos. L'endemà sortiem a visitar el "Cañón del Colca" durant dos dies i una nit.
El primer dia vem treure'ns el master en distingir llames, vicuñes, alpaques, etc, mentre pujavem fins a 4900 metres. Despres del corresponent mate de coca, vem baixar fins a Chivay on dormiriem després de passar la tarda banyant-nos ens piscines termals a 37º mentre ens ofoscavem la ment prenent pisco-sours.
L'endemà al matí, ben d'hora, sortiem cap a la creu del cóndor, on tot i la multitud de gent que esperava veure els citats animals, semblava que fossin aquests qui ens observaven planejant per sobre els nostres caps, amb tamanys descomunals. De baixada vem recórrer tots els pobles de la vall del Colca per veure el seu 'modus vivendi'.
Arribats a Arequipa ja pujavem a un bus nocturn que ens portava a Nazca, on després de 2 hores d'arribar-hi, ja estavem sobre una avioneta de 5 persones per sobrevolar les famoses línies de la ciutat. El mono, l'astronauta, el colibrí, l'aranya...són tots els dibuixos que un bon dia, qui sap qui, i qui sap perquè, va plasmar sobre el terreny amb algun suposat significat que encara avui es persegueix.
Sense temps de veure més, ens dirigiem a Huacachina, al mig d'un oasis. Rodejats de dunes de sorra clara de més de 50 metres d'alsada, al voltant d'un llac amb olor fètida, s'alsen uns pocs hostals amb piscina. En un d'ells, mentre les cansons del Bob i dels Gipsy Kings sonaven sense parar, vem descansar un parell de dies. Només vem aixecar el cul de l'hamaca per llensar-nos duna avall fent sand-boarding, i recorrent un desert que sembla al.lucinat, amb un buggy que ens va donar mes emocions de les previstes. De fet, després de passar dies entre el verd de les valls i les alsades, trobar-se enmig d'aquest desert semblava que estiguessim en un altre país.
I ara ja som a Paracas, on demà visitarem les illes Ballestas i la Reserva Nacional. L'impressio ha sigut forta al veure les destrosses que va fer el terretrèmol del 15 d'agost passat, on encara és palpable a tota la ciutat. De fet, i sense que ningú s'espanti, abans d'ahir a la nit i va haver una petita tremolor que va fer ballar una mica el terra...res un petit ensurt!!
Per últim, i forsat per les constants amenaces i paraules pesades de les dues dones que ara m'acompanyen en aquest trajecte, em veig forsat a ensenyar-vos el motiu pel qual aquestes dues protagonistes recorden el Machu Pichu. Aqui us penjo la fotografia. Jutjeu vosaltres mateixos!!! Millor el Machu Pichu, no? Sobretot si tenim en compte que elles ens tenien a nosaltres al seu costat...això si, potser no cantem tant bé.
divendres, 11 d’abril de 2008
MACHU PICCHU !!
Tot va començar el dia 4 d'abril, quan a les 6'30 del matí ens passaven a recollir per l'hotel per dirigir-nos al Km.82, allà on començava tot. Amb el nas ple de mocs i el fred atacant els nostres cossos, el Toni, la Gemma, la Mariona i jo compravem un parell de garrots de fusta que ens haurien de carregar en els moments més durs. I aixi començavem a caminar.
El primer dia van ser 4 hores llargues, amb varies parades i visites a les primeres ruines inques que s'interposaven en el nostre camí. Tot i així, al vespre, mentre intentavem rebuscar en els nostres infims coneixements logistics la manera de col.locar-nos dins les tendes de campanya, ens sentiem amb suficient energia com per seguir l'endemà. Per tant, a les 5 del mati, quan el sol començava a treure el cap, tornavem a posar els peus a terra, amb el nas encara ple de mocs, i amb un silenci que ocultava la maleïda son que no havia estat vençuda dins de les tendes, on el problema logístic no va ser solucionat.
Aqui va començar el compte enrera. Sortin des de 2800 m.s.n.m, haviem de pujar camins i escales fins a 4200 m.s.n.m. En total, 1400 metres d'ascens sense descans en els quals els bessons ens cridaven a aturar-nos, la respiració i la boca seca ens informaven de la proximitat al nostre límit físic, i la falta d'oxigen afegia un mal de cap estrany que enterbolia els nostres pensaments, si és que pensavem en alguna cosa. Malgrat tot, sigui per l'orgull català, o per l'estupidesa catalana, vem arribar al cim. La següent baixada de 600 metres va ser un passeig per la resistència anaeròbica, però un malson per les nostres cames, que tremolaven a l'arribar com intentant retenir-se alhora d'escupir-nos improperis.
Aquella nit no va caldre logistica, vem dormir fins que la veu peruana oferint-nos "coca-té" ens va despertar. Quedava per davant un tercer dia on repetiem les més de 7 hores de caminada del dia anterior, tot i que teòricament més assequibles. De fet, no era tant el pendent a superar, però només hi havia una cosa que ho podia empitxorar: el temps. Desaparegut el Sol dels dos primers dies, núvols espessos van ocupar l'espai blau i es van dedicar a esquitxar-nos amb una pluja constant i molesta durant tot el trajecte, mentre ens impedien gaudir d'unes vistes teòricament magnífiques. Quan els peus ja sortien sols de les sabates reclamant descans vem arribar al campament, on per primera vegada després dels 3 dies, vem poder disfrutar d'una dutxa (amb aigua calenta) que ens va recomfortar i relativitzar el dia passat. Només ens quedava l'últim dia: l'arribada al Machu Picchu.
Enganyats o volguent ser enganyats, vem despertar-nos a les 4 del matí amb suficient energia com per ser el segon grup en començar l'últim ascens d'una hora que ens portaria a la porta del Sol on veuríem, per primera vegada, la ciutat Inca. Amb un atac de desesperació, i mantenint l'orgull (o estupidesa) català, aquella hora es va convertir en 40 minuts d'ascens frenètic amb corredisses incloses. El resultat va ser arribar treient el fetge per la boca, escupint saliba inexistent, i intentant enfocar la vista. I quan ho vem aconseguir, els ulls ploraven de ràbia al trobar-se amb els mateixos núvols del dia anterior que semblaven oblidats. Maleïnt el temps, les corradisses, els Inques i la mare que ho va parir tot, vem començar el descens.
Quan tot semblava conduir al fracàs, va aparèixer el petit detall que ho justificava tot. Una petita brisa d'aire fresc, acompanyada pels primers raigs de Sol, dibuixaven una cortina nuvolosa que mica en mica es va anar obrint, talment les cortines d'un escenari abans de començar la funció. I, com en aquest cas, l'espectacle va començar. Primer va sortir en escena la casa del guardià, rodejada de llames, que ens convidava a mirar més enllà. I a sota, als seus peus, va aparèixer una de les primeres 7 meravelles del món: el Machu Picchu. Assentats al capdamunt d'una roca, vam despertar-nos a la vegada que el temps, mentre els ulls de ràbia deixaven pas a un somriure satisfet, una mica malèvol, que venia a dir: "Malperit, amb el què m'has fet patir!!".
Llavors va venir la visita guiada, l'ascens al Waynapichu per gaudir d'una vista més de la ciutat Inca banyada pel Sol, el descens amb bus a la població d'Aguas Calientes per agafar el tren de tornada a Cuzco, i l'acuclada d'ulls estirats, finalment, sobre un llit.
Això si, i sense haver-ho comentat amb ells, estic segur que abans de deixar-nos portar per la son i el cansanci arrossegat, tots 4 vem pensar que, efectivament, aquelles últimes hores trepitjant territori Inca amb la samarreta suada, els cabells bruts, i amb el nas ple de mocs, justificaven els 4 dies de caminada que, si voleu que us digui la veritat, gairebé ja no me'n recordo.
divendres, 4 d’abril de 2008
GRÀCIES !!!
Seguirem amb el recorregut. La visita a l'illa del Sol va ser un preparatiu del què ens espera demà. L'illa és molt bonica (sobretot perquè ens va fer un dia sensacional), i vem fer unes 4 hores de caminata per creuar-la de nord a sud. Si..vem acabar cansats!! i més tenint en compte que seguiem a 4000 metres d'alçada. Però demà comencem el camí Inca, que ens portarà al Machu Pichu en 4 dies de caminada...tela!!!
Avui ja som a Cuzco, punt d'entrada a Perú després d'un llarg dia d'autobús. I què dir de Cuzco...ens encanta. Ciutat colonial, neta, lleugerament tranquila...tam com comentavem...les altres ciutats que hem visitat tenen de 2 a 4 carrers bonics...però Cuzco no té desperdici ...cada cantonada t'ofereix una nova façana, una plaça oculta, una església imponent. Si...ens agrada molt..i ara ja sóm 4 que opinem!!!
L'aniversari de la Marions el vem celebrar sopant en un restaurant on feien menjar català!!! Que estrany sona, no? Doncs per nosaltres va ser un regal: pa amb tomàquet, taula de formatges i embotits, pernil serrano, truita de patates...i algun mojito que altre per anar fent brindis!!!
Ho deixem aqui de moment, esperant que el següent escrit estigui ple de la mateixa il.lusió que demà ens porta cap al Machu Pichu...una meravella del món.
dimarts, 1 d’abril de 2008
EL CAMI DE LA...VIDA !!!
Doncs és així!!! La Paz és una ciutat engullida per muntanyes, que intenta guanyar terreny enfilant-se per les valls d'aquestes. I com a ciutat sud-americana...doncs gent, merder, contaminació, caos circulatori i molta vida al carrer. La gent boliviana és collonuda: de primeres mantenen les distancies, pero quan t'agafen el rotllo, són de comentaris bastant fins.
I com deiem, La Paz ens ha obligat a recuperar el shopping!! "És que tot és tant economic!", "Pero mira, si és una gana!", "I aixo, ho podriem comprar per la familia, no?". Resultat: Bossa de gairebé 10 kg facturada per arribar d'aqui 2 mesos al seu destí. El contingut: teixits bolivians com ara xals, coixins, jerseis i jaqueta, bufandes, etc...ah, i l'envio gairebé tant car com el contingut...per cert, la bossa també era nova.
Després de la depressió post-compres, l'alegria i els nervis la van substituir mentre ens dirigiem a l'aeroport per rebre al Toni i la Gemma. Finalment ens trobavem. Després de mails, i trucades, arribava el dia 28 i ens veiem les cares, per primera vegada desde feia molt temps, a l'aeroport d'el Alto. Malgrat no som gent de llagrima facil pel que fa a expressar sentiments, l'abrasada calida del amics ens va fer sentir especials...com si recuperessim, fisicament, una cosa bastant llunyana ja.
L'endema, no se si vem visitar la ciutat o ens vem dedicar a posar-nos al dia de les nostres vides. Ens trepitjavem parlant, mentre apareixien catedral, teatres i comersos pel nostre voltant. Nomes, com passa ultimament, el Barsa podia entrurbiar un dia de retrobament, d'amistat ansiada, i de records mai oblidats.
L'endema, ja posats en mantenir el ritme del viatge, ens vem enfrescar en recorrer durant 5 hores en bicicleta, l'anomenada Death Road (carretera de la mort). A les 8 del matí enfilem fins a 4700 metres, amb neu i fred assassí, per comensar el descens. Son 30 km en asfalt, i 32 km de la propiament dita Death Road, per camins de terra, de grava, de roca, i creuant algun riu. Tot en baixada, fins arribar a 1100 m, per tant, en total baixem 3600 m. Arribem amb maniga curta i shorts, deixant enrera els paissatges nevats i el fred que ens congelava els dits de la ma, per retrobar-nos amb mosquits traidors i una xafogor oblidada. El cami no es facil, pero el fet de que les bicicletes son excellents, i de que la precaucio d'un mateix es va anteposar a l'impuls suicida, no van haver-hi ferits. La cervesa al final del trajecte va entrar sola.
Avui ja hem sortit de La Paz. Som a Copacabana, a les vores del llac Titicaca. De moment, només arribar, ja hem engolit unes truites gegants regades amb un bon vi blanc. Dema ens espera un dia llarg, visitant l'illa del Sol, amb caminada de 3-4 hores incluida. Esperem que l'alsada no ens traicioni.
Aixo si, despres "d'esquivar la mort", hem decidit que seguirem per la carretera de la vida, encara que nomes sigui per seguir explicant-vos les nostres experiencies.
Una abrasada.
dimecres, 26 de març de 2008
BOLIVIA I EL SALAR DE UYUNI !!!
dimecres, 19 de març de 2008
DE SALTA A SAN PEDRO DE ATACAMA !!
També té un telefèric que et puja fins al cerro que et dóna vistes de tota la ciutat, un parc on els diumenges s'omple de gent amb els seus fills, mercats artesanals, i una església amb una façana vermella espectacular.
Sortint de Salta, en direcció cap a Xile altra vegada, vem fer 8 hores de bus que et deixaven sense aire, tant pel paissatge que vem atravessar, com pels més de 4000 metres d'alçada per on conduiem. Hi havia gent amb uns caretos blancs que es movien amb lentitud, i una dona que cridava: "ayudenme, por favor...que me desmaio...me falta el aire!!" fins que li van donar oxigen. Tot plegat molt curiós. Nosaltres bé, suposo que perquè el fet de tenir el lavabo pudorós al costat del seient, no ens va fer prendre atenció a l'alçada.
Ara ja som a Xile, a San Pedro de Atacama. Flipes amb aquest desert!! No havíem vist res igual. Al mig de no res (ja ho tenen això els deserts), i a més de 2500 metres d'alçada, apareix aquesta ciutat-poble, amb carrers de sorra que s'aixeca a cada vilolenta acció del vent, i que et resseca la boca i t'omple els calçotets!!
La ciutat està plena de restaurants i agències de viatge que t'organitzen tours. D'aqui a 2 hores anem al Valle de la Luna a veure el capvespre, i demà anem a veure els géisers.
Però ahir...ai ahir!!! Que guapo!!! Vem fer una de les coses que ens ha al.lucinat més. Vem anar a un obervatori a veure el cel de San Pedro. Van ser més de tres hores, amb l'Alain, un francès, que és un friki de l'astronomia, i que ens va explicar tot i més per entendre el cel. Va ser una passada!! Els seus comenatris i explicacions, exemplificats amb el cel de fons amb una lluna quasi plena, ens van despertar admiració per aquest món que desconeixiem. I, per acabar-ho d'adobar, vem poder observar el cel amb telescopis. Constel.lacions amb millons d'estrelles, el planeta Mart amb el color vermell de fons, Saturn amb tot el seu disc que l'envolta i el fa ballar el hula-hop...i la mestressa de tot, la lluna...es veien els seus cràters, els colors foscos i clars..en fi, per sort, vem poder fer fotos perquè us feu una idea. En breu les penjarem.
Ah!! Molt bones vacances a tots!!!
LES FOTOS D'ARGENTINA i DEL NORD DE XILE (dins de l'album de Xile) JA ESTAN PENJADES
dissabte, 15 de març de 2008
ARGENTINA
Des d´aqui vem marxar cap a Argentina. No teniem previst visitar aquest pais, pero per pujar cap al nord ens ha semblat molt mes atractiu que no pas Xile.
Fem el trajecte Valparaiso Mendoza de 7 hores de dia (normalment els fem de nit). La rao, pq passes pel costat de l´Aconcagua. Realment es tot un paissatge que estem contents d´haver-lo vist.
La ciutat de Mendoza ens va agradar. Centre peatonal xulo, molta gent... Se'ns han despertat una mica les ansies consumistes que no hem pogut satisfer pq a la maleta no hi cap res. La zona és molt famosa pels seus vins... Buf quant de temps, que bo que és!!
Es genial el mega-parc San Martin, molt ben cuidat, molta gent fent esport, el llac amb les canoes de regates...
I ara som a Cordoba. La segona ciutat mes gran d´Argentina. Tenen edificis colonials i molta historia, sobretot jesuistica, pero de la ciutat poder esperavem una mica mes...
Avui a la nit anem cap a Salta, la última parada abans de tornar a Xile, ja us explicarem...
Anem seguint el nostre objectiu de fotre´ns cada dia un "pedazo" de carn, a poder ser Bife de Chorizo, són increiblement bons!!!
Mes o menys aixo és el que hem fet aquests dies. Avui el Quim em fa actualitzar el blog a mi... fa rabia dir-ho però, ho fa millor ell!! No ha volgut ni ajudar-me!!! Espero que mes o menys m´hagueu entès!!
Apa, espero que tots tingueu molts plans per aquesta setmana santa i els disfruteu molt!!! Petons!!
diumenge, 9 de març de 2008
ILLA DE PASCUA !!!
Només aterrissar a Hanga Roa, ja vem trobar hostal i per la tarda vem començar a caminar per anar al volcà Rano Kau i al poblat Orongo. El paissatge és impressionant, i empapar-te de la història i cultura d´aquelles tribus en aquells temps val molt la pena.
El Pacífic impacta contra la illa amb onades gegants que esquitxen les roques, i li donen un aire temerós que et fan sentir amb constant atenció al teu entorn, i entendre, una mica més si cal, l'esperit que es deuria viure anys enrera.
El segon dia, ja amb cotxe, recorrem tota la illa: el volcà Rano Raraku, els innumerables moais que hi ha pel camí, les coves que fan de finestra davant l´oceà, la platja d'Anakena, etc...
La presència dels moais és impactant. Són inmensos !!! I et controlen des de tota la illa. I per si això fós poc, al capvespre, quan el sol s´amaga darrera l'última línia de mar, l'espectacle de colors al cel i al mar fot la pell de gallina.
El tercer dia anem al port, al museu, a banyar-nos en zona protegida...i descansem una mica, enmig d'un dels paissatges més imperssionants que hem vist fins ara. Anar a illa de Pascua, sense dubte, ha sigut un encert.
Ara me´n vaig a fotre'm cerveses. Estic emprenyat. Torno a sentir al Puyal...i el cullons de Barça no ha pogut guanyar al Villareal a casa....que els donguin!!!
dimarts, 4 de març de 2008
ALLA ON ANEM...LA LIEM !!!
Després de sortir de Vietnam, uns ciclons ho van inundar tot; l´endemà de deixar Myanmar, comença la revolta del monjos budistes; sortim de Brasil, i resulta que s´enfonsa un vaixell que fa el recorregut per l´Amazones...el mateix que haviem fet nosaltres dies abans.
Arribem a Venezuela i comencen a caure avions (un total de 9 en 6 dies)...i tot just marxem, el senyor Chavez fot tancs i tanca fronteres amb Colombia...amb cert aire de postura bel.lica i irreconciliable...sort que ja hem marxat.
Déu ni do...no?
Ara som a Xile, a Santiago, que té cert aire barceloní. Segur, net, ric, amb bon vi i bon menjar, però clar, una mica car. Tot i aixi, ens agrada tornar a una ciutat que ens recorda a casa...una mica enyorats potser?
I finalment hem tirat la casa per la finestra, i finalment demà marxem cap a Illa de Pasqua fins dissabte..estem molt il.lusionats.
Ja us ho explicarem.
Ara estic trist...segons diu el Puyal per la radio-internet, el Messi s´ha lesionat!!!
dissabte, 1 de març de 2008
VENEZUELA...UN PAIS ON TORNAREM !!
Vem entrar per Santa Elena de Uairen, frontera amb Brasil, i la ciutat es va ocupar d´eliminar-nos tots els virus que duiem del vaixell de l´Amazones i del bus de nit gelat que ens va portar a Venezuela. Dos dies recuperant-nos i preparant la proxima visita: l´ascens al Roraima. El Roraima és el què aqui en diuen Tepui, es a dir, una muntanya de cim pla. A la zona que ens trobavem, la Gran Sabana, n´hi ha uns 150 que formen uns del paissatges mes impressionants que hem vist. En aquest cas parlem d´uns 2800 metres d´alçada, que es pugen i baixen en 6 dies. El dia 22 vem començar a pujar acompanyats per un guia indigen, i per tres companys: el "turco" de Turquia, l´Anna d´Alemanya, i l´Antonio de Venezuela. La pujada la vem fer en tres dies, parant a dormir en tendes de campanya i cuinant amb fogonet. I tot amb les bosses a l´esquena (nomes amb el necessari pels 6 dies, tendes incloses). El resultat va ser arribar a dalt mullats (anava plovent de tant en tant, o creuavem salts d´aigua) i molt cansats, pero amb una sensacio unica. El cim es una superficie de mes de 1000 m2, amb formacions rocoses que dibuixen figures de tot tipus, piscines naturals on banyar-se es un plaer i zones amb el terra ple de cristalls que agafen tots els colors amb la llum del sol. El quart dia ens vem quedar a dalt, esmorzant en un paratge inimaginable, per sobre els nuvols que s´extenien als nostres peus i amb un silenci absolut. Va ser brutal. Aixo ens va unir molt a tots, fins al punt de fer bogeries que no se si seria capaç de repetir!!!
La baixada va ser en dos dies, arribant amb unes agulletes i unes llagues als peus de campionat...pero amb l´orgull per sobre de tot!!!
El problema va ser que degut als dos dies de llit malalts, el temps se´ns havia acotat, per la qual cosa vem agafar la mateixa nit un bus cap a Ciudad Bolivar (si, si, despres de 5 nits en tendes, va i anem amb bus de nit), on nomes arribar engeguem el tour cap al "Salto del Angel". Carreguem maleta per tres dies, i l´avioneta (érem nosaltres dos i el pilot en una avioneta per 5..moooolt petita) ens porta cap a Canaima sobrevolant el Parc Nacional que porta aquest nom. A la tarda ja tornem a caminar, cap als salts d´aigua del Sapo i el Sapito. Els salts son impressionants, pero passar just per darrera de l´aigua, veient com aquesta cau per davant teu...se´t posen per corbata!!!
L´endemà, després de lios d´organització, ens enfilem en una barqueta durant 4 hores cap al campament situat a la illa Ratón, just davant del "Salto del Angel". Sense temps per res, tornem a caminar una hora més, fins arribar al mirador. Son més de 400 metres de caiguda lliure, i l´aigua fa un soroll que acullona!! Tot i aixi, valents, vem anar fins a un bassalet per banyar-nos sota el salt (el grup érem 12, i només ens vem banyar 4). Tornem cap al campament quan ja es fa fosc, sopem, i a dormir en hamaca...com enyorem un bon llit!!
Avui tornem a ser a Ciudad Bolivar, després de sobrevolar amb avioneta el cami de tornada (aquesta vegada amb dos tios embotits a la part de darrera). I sabeu què? Tornem a agafar un bus de nit cap a Caracas, on el dia 3 agafem el vol que ens portara a Xile. Demà, ens hem promès, que buscarem un bon hotel i descansarem tot el dia.
De Venezuela ens quedem amb molt bon gust. La gent que hem conegut es excepcional, el menjar és variat i prou bo, són rumberos fins a la mèdul.la, orgullosos del seu país (cosa que fa que expliquin moltes coses), pro i anti Chavez, i molt amables!!!
Ho prometem....tornarem!!!
dilluns, 18 de febrer de 2008
LES AVENTURES A L´AMAZONES
Dimarts, 4 de la tarda, arribem al barco on al mati, a les 9, ja hi haviem anat per col.locar les nostres hamaques en llocs estrategics (lluny dels lavabos i del motor). Al pujar l´escaleta amb la que s´accedeix al barco, ja notes que allo no es el mateix que al mati..hi ha una mica mes de moviment...molt mes!!! Per controlar que les hamaques hi son, hem d´atrevessar un "laberinto" de gent i hamaques que ens deixar flipats. Per sort, hi son. I aixo que el barco no surt fins d´aqui a dues hores, a les 6, suposadament. Aixi que va arribant gent, i van penjant el seu llitet fins a crear-se una superficie de teles flotants tocant-se entre elles, amb totes les maletes per sota. No ens ho podem creure!! El barco son 4 pisos, el de sota es la bodega, on nomes hi va carrega, el primer es tot obert, sense finestres, i hi van persones; el segon es igual que el primer pero amb finestres i amb teoric aire condicionat (no va funcionar mai), i amb algun camarot privat, i el tercer es la coberta amb camarots privats, la zona del bar, i el descobert. I perque collons no vem agafar camarot...aixo em pregunto jo!!! 6 de la tarda, segueixen carregant caixes al barco. 7 de la tarda, segueixen decarrgeant camions sencers. 8 de la tarda, i sense que ens donguessin sopar, segueixen carregant. 9 del vespre, ara ja carreguen fins i tot motos. 10 de la nit, desganats, i allo encara no es mou. Finalment, a les 11, comencem a navegar...nosaltres ja dormiem. I sabeu quans dies estem navegant...5 dies i mig, nomes sortin 3 horetes a Santarem (on molta gent parava) per estirar les cames. Tota una experiencia...dormir en hamaques 5 dies, compartir pets, rots, olors, roncs...amb mes de 120 persones, menjar arros, spaguetti i carn cada dia per dinar i sopar (no va variar el menu cap dia), tragar-te els mateixos 3 CD de musica durant els 5 dies.... I que cony hi fotiem alla? Valia la pena? Doncs si!! Navegar per l´Amazones es especial. La magnitud del riu es impressionant. Els trobaments de les aigues a Santarem i sobretot a Manaus son unics al mon. Els capvespres son cels de foc que se´t tiren a sobre. El paissatge de bosc i selva, amb aillats focus socials, amb milers d´ocells, milers de vaques i bous, i innumerables dofins de cos rosa que es divertien al passar amb el vaixell. Qui ho hagi fet, sabra del que parlem!! A mes, el bon rotllo es a tot el barco, amb gent molt amable, moltes rises, partidetes de poker, una mica de cachaça, i xerrades i xerrades amb brasilers i estrangers!! I avui hem arribat a Manaus. Teoricament hauriem d´haver arribat ahir, pero aqui tot es diferent...tranquilo!! calma!!! Com que ens queden pocs dies per estar a Venezuela, avui ja marxem cap alla. 18 hores de bus!! Burros!! Descanseu!! Potser si...pero ja descansarem alla!!
divendres, 8 de febrer de 2008
"ESTOY LOCA POR IRME"
Nosaltres, encara riem quan recordem aquesta conversa telefonica que vem sentir. Per suposat, nosaltres no ens haguessim mogut de Jericoacoara, ja que tot aixo que es defineix li dona un aire especial. I a mes a mes, perque vem fer unes de les coses mes guapes d´aquest llarg viatge. Vem anar dues hores a cavall, anant a veure la pedra forada (es una conjunt de pedres al mig del mar, amb un forat al mig on passen els reflexes del sol), i allunyant-nos de la duna popular per atrevassar dos o tres dunes mes entre palmeres de cocos, i sentir-nos al mig d´un oasis a la millor hora possible. Una experiencia que recordarem tota la vida!!! Sobretot perque, a part de lo bonica, encara ens fa mal el cul!!!
De Jericoacoara, amb la Beatrice (noia francesa amb qui encara estem comprtint els dies), vem anar cap als Lençois. Pero no podiem arribar en un dia, aixi que vem parar a fer nit a Tutoia. Ens vem trobar amb un poble ple de festa (ultim dia de Carnaval). Erem els tres unics guiris, i ens vem integrar a la festa ballant al mig de la plaça i tirant-nos llevadura per sobre (tipic al Carnaval de Brasil). A la nit, pero, la festa no ens va deixar dormir..aquesta gent no en te mai prou!!
L´endema arribavem a Barrerinhas, punt de partida als Lençois. Amb un "Toyota" adequat per 12 persones, vem anar cap a l´entrada del parc. Es brutal!!! Son infinites dunes de sorra blanquissima, on despres de l´espoca de pluges, es formen llacs d´aigua dolça entremig. En aquests moments hi havia els llacs molt secs, o amb poca aigua. Tot i aixi, el llac do Peixe, estava ple, i despres de 30 minuts de caminar per les dunes, vem arribar al llac on ens vem banyar enmig del desert...guapo!!! I al tornar, posta de sol amb el consequent canvi de color de les dunes...un espectacle!!
Avui hem arribat a Sao Luis, una ciutat molt bonica, amb les façanes de colors i d´estil colonial frances. Plaçes molt animades, i una marea impressionant!! Dema a la nit agafem el bus cap a Belem (12 hores) .
Tranquils, Brasil ja s´acaba i penjarem les fotos.
Per cert, gracies al reportatge del Diari Terrassa ens ha escrit gent nova que coneixem de fa temps, o que tan sols ni coneixem....GRACIES, no deixeu d´escriure´ns.
divendres, 1 de febrer de 2008
PI...PA....PUM!!!
Ara estem a Fortaleza, escala per anar dema a Jericoacoara a passar un Carnaval mes aviat tranquil. Ens fa por tanta excitacio!!! (i els preus son mes raonables, je,je). A Praia de Pipa va ser espectacular. Nomes arribar ja ens vem trobar amb el Joan (gracies Jordi) que fot 5 anys que hi viu i ens va posar en antecedents. Pipa es un petit poble, amb un sol carrer principal, que queda a uns 15 metres per sobre el nivell del mar, i ple de botiguetes i restaurants monissims!! Molt tranquil (excepte dissabtes, que es monta una grossa). I esta banyat per varies platjes. Es el paradis pels surferos, ja que hi ha onades grans i petites que no acaben mai. La platja del amor (ai...quin nom), la platja de Moreiros, la platja de Pipa, i l´espectacular Praia dos Golfinhos on no hi ha cap construccio al voltant (ni un sol xiringuito), i nomes s´hi accedeix en marea baixa. I que te d´especial?...doncs que et banyes amb la companyia de dofins!!! Flipant!! Vem estar mes de dues hores a l´aigua veient com, mes lluny o mes a prop, els dofins passaven al voltant nostre (els teniem a menys de 3 metres). Una passada!! Total van ser dos dies de platja i bona vida. Vem compartir-los amb 3 catalanes i 1 gallega, amb les que vem anar al poble del costat (Tabu do Sol) a veure la posta del sol sobre una llaguna on es celebrava missa sobre de barquetes flotants sobrecarregades de gent.
De Pipa vem anar a Natal um sol dia, per veure el tema inversions i el creixement que esta patint. I de fet, es veritat!! Hi ha molta construccio nova..alemans, noruegs, espanyols...tothom i posa alguna pela..i clar, aixo fa que ara sigui molt mes car que fa 3 anys. Ah!! El millor va ser anar pasejant pel passeig maritim (es tipus Calafell) i de sobte, d´una radio, amb el volum al maxim...."El boig de la ciutat"..si,si...Sopa de Cabra!! La pell de gallina!!! Era el ´Chiringuito´, un restaurant del passeig que el porten des de fa 5 mesos la Mila i el Dani d´Igualada. Molt bona gent, i ens van animar a pensar-nos el nostre futur!! Pero pas a pas..primer acabem aquest any..i despres ja ho veurem!!
De Natal vem anar a Canoa Quebrada. Tambe es un poble petito, pero amb un pla urbanistic que impedeix cosntruir prop del mar, amb la qual cosa la platja esta rodejada de dunes de sorra blanca, optimes per una excursio amb buggy. Aqui vaig anar a correr per primera vegada des de que vem marxar (la panxa comensa a notar l´exces de cervesa), pero ho vaig fer perque els colors turqueses de l´aigua al caure el sol, i rodejat de dunes de sorra sense ningu ni cap llum..doncs valia la pena. Que no serveixei de precedent!!!
Avui a Fortaleza, on tothom fot el camp a passar el Carnaval a un altre lloc...i com que nosaltres no volem ser menys, doncs dema tambe marxem cap a Jericoacoara, on ens espera la Elena a la seva Pousada Por do Sol.
Un peto a tots i totes!!!
I espereu una mica per les fotos..IMPACIENTS!!!
dilluns, 28 de gener de 2008
CALDINHO DA CODORNA DO AMIGO ROGEIRO !!
Carrers adoquinats que pugen i baixen donant acces a les cases pintades amb colors pastels, amb balcons on s´hi arrepengen figures de cartro de tamany gairebe real que miren passar el temps, graffities decoratius en mes d´alguna paret, esglesies destartalades, banderoles i papers de colors que atravessen els carres per sobre les faroles donant color al Carnaval que comensa el proxim cap de setmana, gent amable i catxonda a cada revolt, musica i percussio que fa tremolar la ciutat, i molta, molta excitacio a l´espera de l´aconteixement de l´any. Diuen que els millors Carnavals son a Rio, Salvador i a Olinda!!!
Ens fotem a una taverna a petar de gent, i omplim els nostres gots amb "cerveja gelada! i un platet d´embotits..mmmm...com ho trobavem a faltar!!! I despres, fem un caldo de codorniu (amb ou i carn inclosa) al bar "Caldinho da Codorna do amigo Rogeiro"...a que es guapo el nom?
I el divendres a la nit, festassa inaugural dels Carnavals..i encara falta una setmana..realment estan molt excitats
Em sembla que entenem una mica mes els jugadors de futbol brasileros que, fortuitament, es lesionen al mes de febrer i han d´anar a Brasil a que els vegi un metge..sera el metge Carnavalho Caipirinho Sambero???
A mes, des de Olinda, vem anar a la considerada millor platja de Brasil (o aixo diuen ells): Porto da Galinhas. Relament es molt xula. El poblet es bastant turistic (botiguetes i restaurants a tot arreu), pero la platja es molt xula. Per fer-vos una idea, en marea baixa hi ha unes roques a uns 30 metres de la sorra que bloquejen les onades, i es creen unes piscines naturals amb aigua transparent i forsa calenta....i a mes vem menjar un peixot fresc sota un para-sol mentre l´aigua ens mullava els peus (diuen que va be per la circulacio, no?)
A Recife, de la qual Olinda ve a ser com un barri d´aquesta, hi vem anar nomes per agafar el bus que ens portaria a Praia da Pipa. De fet, la ciutat es veia molt gran, i amb la calor que fotia vem preferir anar a la platja.
Ara ja som a una hora de Natal!!! I sabeu que? Com diu el nom..anem a passar-nos-ho PIPA!!!