A la vida hi ha vegades que, no saps com, apareixen petits detalls que justifiquen grans esforços, grans decisions previament incertes. Això és el què ens va passar amb la visita al Machu Picchu.
Tot va començar el dia 4 d'abril, quan a les 6'30 del matí ens passaven a recollir per l'hotel per dirigir-nos al Km.82, allà on començava tot. Amb el nas ple de mocs i el fred atacant els nostres cossos, el Toni, la Gemma, la Mariona i jo compravem un parell de garrots de fusta que ens haurien de carregar en els moments més durs. I aixi començavem a caminar.
El primer dia van ser 4 hores llargues, amb varies parades i visites a les primeres ruines inques que s'interposaven en el nostre camí. Tot i així, al vespre, mentre intentavem rebuscar en els nostres infims coneixements logistics la manera de col.locar-nos dins les tendes de campanya, ens sentiem amb suficient energia com per seguir l'endemà. Per tant, a les 5 del mati, quan el sol començava a treure el cap, tornavem a posar els peus a terra, amb el nas encara ple de mocs, i amb un silenci que ocultava la maleïda son que no havia estat vençuda dins de les tendes, on el problema logístic no va ser solucionat.
Aqui va començar el compte enrera. Sortin des de 2800 m.s.n.m, haviem de pujar camins i escales fins a 4200 m.s.n.m. En total, 1400 metres d'ascens sense descans en els quals els bessons ens cridaven a aturar-nos, la respiració i la boca seca ens informaven de la proximitat al nostre límit físic, i la falta d'oxigen afegia un mal de cap estrany que enterbolia els nostres pensaments, si és que pensavem en alguna cosa. Malgrat tot, sigui per l'orgull català, o per l'estupidesa catalana, vem arribar al cim. La següent baixada de 600 metres va ser un passeig per la resistència anaeròbica, però un malson per les nostres cames, que tremolaven a l'arribar com intentant retenir-se alhora d'escupir-nos improperis.
Aquella nit no va caldre logistica, vem dormir fins que la veu peruana oferint-nos "coca-té" ens va despertar. Quedava per davant un tercer dia on repetiem les més de 7 hores de caminada del dia anterior, tot i que teòricament més assequibles. De fet, no era tant el pendent a superar, però només hi havia una cosa que ho podia empitxorar: el temps. Desaparegut el Sol dels dos primers dies, núvols espessos van ocupar l'espai blau i es van dedicar a esquitxar-nos amb una pluja constant i molesta durant tot el trajecte, mentre ens impedien gaudir d'unes vistes teòricament magnífiques. Quan els peus ja sortien sols de les sabates reclamant descans vem arribar al campament, on per primera vegada després dels 3 dies, vem poder disfrutar d'una dutxa (amb aigua calenta) que ens va recomfortar i relativitzar el dia passat. Només ens quedava l'últim dia: l'arribada al Machu Picchu.
Enganyats o volguent ser enganyats, vem despertar-nos a les 4 del matí amb suficient energia com per ser el segon grup en començar l'últim ascens d'una hora que ens portaria a la porta del Sol on veuríem, per primera vegada, la ciutat Inca. Amb un atac de desesperació, i mantenint l'orgull (o estupidesa) català, aquella hora es va convertir en 40 minuts d'ascens frenètic amb corredisses incloses. El resultat va ser arribar treient el fetge per la boca, escupint saliba inexistent, i intentant enfocar la vista. I quan ho vem aconseguir, els ulls ploraven de ràbia al trobar-se amb els mateixos núvols del dia anterior que semblaven oblidats. Maleïnt el temps, les corradisses, els Inques i la mare que ho va parir tot, vem començar el descens.
Quan tot semblava conduir al fracàs, va aparèixer el petit detall que ho justificava tot. Una petita brisa d'aire fresc, acompanyada pels primers raigs de Sol, dibuixaven una cortina nuvolosa que mica en mica es va anar obrint, talment les cortines d'un escenari abans de començar la funció. I, com en aquest cas, l'espectacle va començar. Primer va sortir en escena la casa del guardià, rodejada de llames, que ens convidava a mirar més enllà. I a sota, als seus peus, va aparèixer una de les primeres 7 meravelles del món: el Machu Picchu. Assentats al capdamunt d'una roca, vam despertar-nos a la vegada que el temps, mentre els ulls de ràbia deixaven pas a un somriure satisfet, una mica malèvol, que venia a dir: "Malperit, amb el què m'has fet patir!!".
Llavors va venir la visita guiada, l'ascens al Waynapichu per gaudir d'una vista més de la ciutat Inca banyada pel Sol, el descens amb bus a la població d'Aguas Calientes per agafar el tren de tornada a Cuzco, i l'acuclada d'ulls estirats, finalment, sobre un llit.
Això si, i sense haver-ho comentat amb ells, estic segur que abans de deixar-nos portar per la son i el cansanci arrossegat, tots 4 vem pensar que, efectivament, aquelles últimes hores trepitjant territori Inca amb la samarreta suada, els cabells bruts, i amb el nas ple de mocs, justificaven els 4 dies de caminada que, si voleu que us digui la veritat, gairebé ja no me'n recordo.
Tot va començar el dia 4 d'abril, quan a les 6'30 del matí ens passaven a recollir per l'hotel per dirigir-nos al Km.82, allà on començava tot. Amb el nas ple de mocs i el fred atacant els nostres cossos, el Toni, la Gemma, la Mariona i jo compravem un parell de garrots de fusta que ens haurien de carregar en els moments més durs. I aixi començavem a caminar.
El primer dia van ser 4 hores llargues, amb varies parades i visites a les primeres ruines inques que s'interposaven en el nostre camí. Tot i així, al vespre, mentre intentavem rebuscar en els nostres infims coneixements logistics la manera de col.locar-nos dins les tendes de campanya, ens sentiem amb suficient energia com per seguir l'endemà. Per tant, a les 5 del mati, quan el sol començava a treure el cap, tornavem a posar els peus a terra, amb el nas encara ple de mocs, i amb un silenci que ocultava la maleïda son que no havia estat vençuda dins de les tendes, on el problema logístic no va ser solucionat.
Aqui va començar el compte enrera. Sortin des de 2800 m.s.n.m, haviem de pujar camins i escales fins a 4200 m.s.n.m. En total, 1400 metres d'ascens sense descans en els quals els bessons ens cridaven a aturar-nos, la respiració i la boca seca ens informaven de la proximitat al nostre límit físic, i la falta d'oxigen afegia un mal de cap estrany que enterbolia els nostres pensaments, si és que pensavem en alguna cosa. Malgrat tot, sigui per l'orgull català, o per l'estupidesa catalana, vem arribar al cim. La següent baixada de 600 metres va ser un passeig per la resistència anaeròbica, però un malson per les nostres cames, que tremolaven a l'arribar com intentant retenir-se alhora d'escupir-nos improperis.
Aquella nit no va caldre logistica, vem dormir fins que la veu peruana oferint-nos "coca-té" ens va despertar. Quedava per davant un tercer dia on repetiem les més de 7 hores de caminada del dia anterior, tot i que teòricament més assequibles. De fet, no era tant el pendent a superar, però només hi havia una cosa que ho podia empitxorar: el temps. Desaparegut el Sol dels dos primers dies, núvols espessos van ocupar l'espai blau i es van dedicar a esquitxar-nos amb una pluja constant i molesta durant tot el trajecte, mentre ens impedien gaudir d'unes vistes teòricament magnífiques. Quan els peus ja sortien sols de les sabates reclamant descans vem arribar al campament, on per primera vegada després dels 3 dies, vem poder disfrutar d'una dutxa (amb aigua calenta) que ens va recomfortar i relativitzar el dia passat. Només ens quedava l'últim dia: l'arribada al Machu Picchu.
Enganyats o volguent ser enganyats, vem despertar-nos a les 4 del matí amb suficient energia com per ser el segon grup en començar l'últim ascens d'una hora que ens portaria a la porta del Sol on veuríem, per primera vegada, la ciutat Inca. Amb un atac de desesperació, i mantenint l'orgull (o estupidesa) català, aquella hora es va convertir en 40 minuts d'ascens frenètic amb corredisses incloses. El resultat va ser arribar treient el fetge per la boca, escupint saliba inexistent, i intentant enfocar la vista. I quan ho vem aconseguir, els ulls ploraven de ràbia al trobar-se amb els mateixos núvols del dia anterior que semblaven oblidats. Maleïnt el temps, les corradisses, els Inques i la mare que ho va parir tot, vem començar el descens.
Quan tot semblava conduir al fracàs, va aparèixer el petit detall que ho justificava tot. Una petita brisa d'aire fresc, acompanyada pels primers raigs de Sol, dibuixaven una cortina nuvolosa que mica en mica es va anar obrint, talment les cortines d'un escenari abans de començar la funció. I, com en aquest cas, l'espectacle va començar. Primer va sortir en escena la casa del guardià, rodejada de llames, que ens convidava a mirar més enllà. I a sota, als seus peus, va aparèixer una de les primeres 7 meravelles del món: el Machu Picchu. Assentats al capdamunt d'una roca, vam despertar-nos a la vegada que el temps, mentre els ulls de ràbia deixaven pas a un somriure satisfet, una mica malèvol, que venia a dir: "Malperit, amb el què m'has fet patir!!".
Llavors va venir la visita guiada, l'ascens al Waynapichu per gaudir d'una vista més de la ciutat Inca banyada pel Sol, el descens amb bus a la població d'Aguas Calientes per agafar el tren de tornada a Cuzco, i l'acuclada d'ulls estirats, finalment, sobre un llit.
Això si, i sense haver-ho comentat amb ells, estic segur que abans de deixar-nos portar per la son i el cansanci arrossegat, tots 4 vem pensar que, efectivament, aquelles últimes hores trepitjant territori Inca amb la samarreta suada, els cabells bruts, i amb el nas ple de mocs, justificaven els 4 dies de caminada que, si voleu que us digui la veritat, gairebé ja no me'n recordo.
5 comentaris:
sou uns cracs!!!!!
ae
BRUTAL!!!!!! No he anat al Machu Pichu,però es dels llocs que tinc intenció d'anar....ara se que encara que hi vagi no ho fare caminant...ja ho heu fet vosaltres per mi...i per sobre de tot el relat ...BRUTAL!!!! mARE
Hola als 4! Primer que tot enhorabona pel blog, és molt xulo i em distrec moltíssim en les hores de feina....les fotos són una meravella! Segur que la Gemma va fer la caminata fins al Machu Picchu ? jijiji Be sóc la Monica de Vilallonga....que disfruteu! Records i petons en especial per la Gemma i el Toni....fins aviat...
Dani i Monica
Hola soc la begoña, avui he pensat a veure per on deuen ser la mariona i en quim i caram desde 'últim cop que vaig fer una ullada deu n'hi do tot el que heu fet, quina enveja!!!!
apa a seguir disfrutant.
De nou soc l·avi Pere que em comunico per desitjaros bona sort en la vostra aventura, de la cual penso molt sovint i disfruto molt llegin els vostres comentaris. Que disfruteu forÇa i fins una altre ocasio.
Publica un comentari a l'entrada