EL CAMI DE LA...VIDA !!!

La Paz=shopping.
Doncs és així!!! La Paz és una ciutat engullida per muntanyes, que intenta guanyar terreny enfilant-se per les valls d'aquestes. I com a ciutat sud-americana...doncs gent, merder, contaminació, caos circulatori i molta vida al carrer. La gent boliviana és collonuda: de primeres mantenen les distancies, pero quan t'agafen el rotllo, són de comentaris bastant fins.
I com deiem, La Paz ens ha obligat a recuperar el shopping!! "És que tot és tant economic!", "Pero mira, si és una gana!", "I aixo, ho podriem comprar per la familia, no?". Resultat: Bossa de gairebé 10 kg facturada per arribar d'aqui 2 mesos al seu destí. El contingut: teixits bolivians com ara xals, coixins, jerseis i jaqueta, bufandes, etc...ah, i l'envio gairebé tant car com el contingut...per cert, la bossa també era nova.
Després de la depressió post-compres, l'alegria i els nervis la van substituir mentre ens dirigiem a l'aeroport per rebre al Toni i la Gemma. Finalment ens trobavem. Després de mails, i trucades, arribava el dia 28 i ens veiem les cares, per primera vegada desde feia molt temps, a l'aeroport d'el Alto. Malgrat no som gent de llagrima facil pel que fa a expressar sentiments, l'abrasada calida del amics ens va fer sentir especials...com si recuperessim, fisicament, una cosa bastant llunyana ja.
L'endema, no se si vem visitar la ciutat o ens vem dedicar a posar-nos al dia de les nostres vides. Ens trepitjavem parlant, mentre apareixien catedral, teatres i comersos pel nostre voltant. Nomes, com passa ultimament, el Barsa podia entrurbiar un dia de retrobament, d'amistat ansiada, i de records mai oblidats.
L'endema, ja posats en mantenir el ritme del viatge, ens vem enfrescar en recorrer durant 5 hores en bicicleta, l'anomenada Death Road (carretera de la mort). A les 8 del matí enfilem fins a 4700 metres, amb neu i fred assassí, per comensar el descens. Son 30 km en asfalt, i 32 km de la propiament dita Death Road, per camins de terra, de grava, de roca, i creuant algun riu. Tot en baixada, fins arribar a 1100 m, per tant, en total baixem 3600 m. Arribem amb maniga curta i shorts, deixant enrera els paissatges nevats i el fred que ens congelava els dits de la ma, per retrobar-nos amb mosquits traidors i una xafogor oblidada. El cami no es facil, pero el fet de que les bicicletes son excellents, i de que la precaucio d'un mateix es va anteposar a l'impuls suicida, no van haver-hi ferits. La cervesa al final del trajecte va entrar sola.
Avui ja hem sortit de La Paz. Som a Copacabana, a les vores del llac Titicaca. De moment, només arribar, ja hem engolit unes truites gegants regades amb un bon vi blanc. Dema ens espera un dia llarg, visitant l'illa del Sol, amb caminada de 3-4 hores incluida. Esperem que l'alsada no ens traicioni.
Aixo si, despres "d'esquivar la mort", hem decidit que seguirem per la carretera de la vida, encara que nomes sigui per seguir explicant-vos les nostres experiencies.
Una abrasada.