LA NOVIA DE HONDURAS !!!

La nòvia d'Hondures, així li diuen a La Ceiba, ciutat de la costa caribenya. Però anem per parts.

Després d'al.lucinar amb els últims missatges del blog (Ramón...gracias por el mensaje...un saludo a todos), m'he adonat que encara no havia escrit res sobre Hondures..i tot i que han passat només 4 dies de l'últim escrit, hi ha vàries coses per explicar.

Primer de tot: Copàn. Inicialment podrien ser unes altres ruines, com les de Palenque o Tikal, però en aquest cas, potser degut a les seves reduïdes dimensions, són més acollidores. Un parell d'hores és més que suficient per visitar-les..però val la pena caminar 2 km més enllà de les ruïnes, i amb el mateix tiquet, visitar la zona de Las Sepulturas. Nosaltres hi vem anar a les 13h, i érem els primers. No hi va gaire gent. El lloc és molt xulo. És on vivia la classe mitja-alta del poblat maya que habitaba la zona. Es pot contemplar com distribuien els poblats, les seves cases, places, edificis de culte...tot rodejat d'una espessa selva que amaga cada detall.

Després, i havent-nos reunit 9 persones (5 espanyols (una noia de Terrassa, per cert), 1 australià, i 3 francesos) vem anar a La Ceiba.

En principi uns hi anaven per anar a les Bay Islands, altres per anar a Cayos Cochinos. Però només arribar, resulta que era l'últim dia de Carnaval...el Carnaval més famós de Centre-Amèrica. I, és clar, ens hi vem quedar. Vem trobar un "zulo" on vem deixar les coses tots 9, i ja vem sortir al carrer movent l'esquelet. Unes quantes Salvavides (cervesa local) ens van apropar a l'atmòsfera carnavalenca, i amb 5 minuts tots ja portavem collarets que ens havien llensat dels balcons. Arribant tard per veure les carrosses (és el problema de prendre sempre la penúltima cervesa, i no la última), vem anar interaccionant amb la gent local.
Al vespre, recuperant l'esperit de la pell de brau, vem anar a comprar unes botellets de líquid enganyós per fer una oda al "botellón". Resultat: paraules entrebancades, balls obscens i desordenats, abrasades buides de sentiment i plenes d'intencions nuboloses, i roba mullada i amb olor de fum. Els milers de persones que ocupaven el carrer inacabable on s'emplasaven els diferents escenaris no ajudaven a clarificar les idees que, en aquells moments, ja no existien. Només permetien acostar-se a la barra i "salvar-nos la vida" per superar la calor i la olor humana. Per sort, en un acte de clarividència de no sé qui, i no sé quan, vem marxar per anar a una festa a la platja. L'aire fresc de la brisa marina em va fer acostar cap al mar, asseure'm a la sorra i tancar els ulls intentant mantenir el món quiet. Em va costar, però finalment el cansanci es va apoderar de mi. Eren ja quarts de mil quan anava arrossegant-me cap a l'hostal. La Mariona amb mi..o potser jo amb la Mariona. Creuàvem la porta mentre jo pensava amb el sobrenom que li donaven a aquella ciutat: La nòvia d'Hondures. Sense dubte, amb una nòvia així, aquell tal Hondures ho tenia fotut!!